Frònesi

(Φρόνησις) Terme grec que, seguint la tradició escolàstica, sol traduir-se per prudència o, en el cas de Plató, com a sinònim de la saviesa (σοφία), que és prudent, i que pertany a l'ànima racional, pròpia dels governants en la seva república ideal. En el famós mite de l'auriga Plató atorga tres virtuts (ἀρηταί) a les tres parts de l'ànima: la σωφροσύνη (temprança), la ἀνδρεία (valor o fortalesa) i la σοφία (saber) o frònesi (φρόνησις) (seny, capacitat d'elecció o prudència en la traducció escolàstica).

En Aristòtil, la Φρόνησις és una de les virtuts dianoètiques, equivalent a la racionalitat pràctica o en saber pràctic que és capaç de dur a terme una bona deliberació o eubulia (εὐβουλία) per a aconseguir la felicitat o eudemonisme (εὺδαιμονια).

Aristòtil va ser el primer teòric que va teoritzar la diferència entre el saber moral de la phrònesis i el saber teòric de l'episteme. Mentre la phronesis és el saber que guia l'acció moral, i és indeterminat, flexible i problemàtic, el saber tècnic (poiesis) té com a com a objecte l'obrar que produeix objectes. Partint d'aquesta distinció apareix durant el segle XX (a partir de Gadamer i cercles [hermenèutica|[hermenèutics]]) un neo-aristotelisme que sorgeix com una reacció enfront de la comprensió "científica" del saber pràctic típica de la modernitat, que, paradoxalment, va implicar una regressió en la comprensió del saber pràctic (i de la relació entre la teoria i la praxi), de la qual van néixer els problemes fonamentals de la determinació moderna de les ciències de l'obrar.

Vegeu prudència.