Prudència

(del llatí prudentia)

Terme amb el qual, seguint la tradició escolàstica, es tradueix la paraula grega φρόνησις (frònesi) que designa una forma de saviesa pràctica o orientada a l'acció: un saber decidir i deliberar.

En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις (frònesi) com la virtut pròpia de l'ànima racional, mentre que la virtut pròpia de l'ànima irascible és la fortalesa, i la de l'ànima concupiscible és la temprança. Quan aquestes tres parts de l'ànima i les seves tres virtuts (ἀρηταί) estan en perfecta harmonia, sorgeix una quarta virtut: la justícia. Però, en tant que virtut (ἀρητή, areté) de l'ànima racional, la φρόνησις és sinònim de saviesa (σοφία, sofia), en el sentit d'un saber organitzar i dirigir racionalment l'acció, a causa que posseeix el coneixement (ἐπιστήμη, episteme) de les idees immutables (en oposició a la δόξα o opinió, que és el coneixement de les coses canviants i mutables). D'altra banda, igual que la justícia sorgeix en l'ànima a partir de l'harmonia de les altres virtuts, també una societat esdevindrà justa quan els seus elements constituents estiguin també en harmonia, i estigui dirigida per la racionalitat, no per la força, ni per la luxúria, el desig o les passions (de riquesa, de poder, o unes altres). Així, la ciutat justa serà aquella en la qual els seus artesans-productors estiguin regits per la temprança, estigui custodiada pels guardians, regits per la fortalesa, i dirigida pels reis-filòsofs, posseïdors de la σοφία i de la φρόνησις. La prudència, que sorgeix de la saviesa, és la pròpia del judici ponderat que s'aplica a totes les activitats humanes.

Aquesta doctrina platònica passarà al cristianisme amb el nom de les quatre virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança.

Aristòtil, per part seva, considerava la prudència com la capacitat de jutjar amb discerniment, i com la disposició pràctica o habilitat de l'home virtuós que és capaç de disposar els mitjans necessaris i adequats per a realitzar el bé, ja que és capaç d'una adequada deliberació (εὐβουλία εὐβουλία, eubulia) per a aconseguir la felicitat o εὺδαιμονια. La qualifica de disposició pràctica, ja que està orientada a l'acció, no a la producció ni al coneixement. La φρόνησις, la missió de la qual és la d'emetre judicis sobre la classe d'accions que convé dur a terme, el tipus de mitjans adequats per a un fi o la manera d'obrar que anomena «terme mitjà» raonable entre dos extrems. Mentre que el discerniment entre el bé i el mal en general és competència del saber, la prudència és la disposició pràctica que permet el discerniment entre un bé concret i un mal concret en l'acció humana (veg. citació). En la seva classificació dels diferents sabers, Aristòtil subordina el saber productiu (ποίησις ποίησις, poesi) en saber pràctic (πρᾶξις, praxi) mentre que la φρόνησις (prudència o saviesa pràctica) estarà subordinada a l'episteme, ja que qui realment sap, sap escollir i destriar, encara que això no sigui en general possible per a l'home.

Pels estoics la prudència és el coneixement de les coses que cal fer i de les quals cal evitar. Aquesta concepció és la que ha prevalgut i la que es manté en el significat habitual d'aquest terme. D'aquesta manera Kant, en la Fonamentació de la metafísica dels costums, utilitza aquest terme en aquest sentit, i la considera com una habilitat en l'adequada elecció de mitjans per a aconseguir la felicitat.