Diferència entre revisions de la pàgina «Anàlisi»
De Wikisofia
m (bot: - per considerar-lo + per a considerar-lo) |
m (bot: - segons'', això és, + segons'', és a dir,) |
||
(Hi ha 5 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
Línia 2: | Línia 2: | ||
(del grec ἀνάλυσις, ''analysis'', dissolució, resolució) Comprensió d'alguna cosa a través de la seva ''descomposició'' en elements, que poden ser parts reals o merament conceptuals. La seva oposada metodològicament és la [[síntesi|síntesi]]. Una anàlisi ''reductiva'' (vegeu [[reduccionisme|reduccionisme]]) descompon una mica de tal manera que, després de l'anàlisi, ja no hi ha raó suficient per a considerar-lo com alguna cosa que configuri un tot propi. L'anomenada [[filosofia analítica|filosofia analítica]] utilitza l'anàlisi com a mitjà d'esclarir el sentit dels enunciats filosòfics: un enunciat posseeix, més enllà de la seva superfície gramatical, una estructura lògica susceptible de ser rigorosament analitzada i que determina el seu significat. | (del grec ἀνάλυσις, ''analysis'', dissolució, resolució) Comprensió d'alguna cosa a través de la seva ''descomposició'' en elements, que poden ser parts reals o merament conceptuals. La seva oposada metodològicament és la [[síntesi|síntesi]]. Una anàlisi ''reductiva'' (vegeu [[reduccionisme|reduccionisme]]) descompon una mica de tal manera que, després de l'anàlisi, ja no hi ha raó suficient per a considerar-lo com alguna cosa que configuri un tot propi. L'anomenada [[filosofia analítica|filosofia analítica]] utilitza l'anàlisi com a mitjà d'esclarir el sentit dels enunciats filosòfics: un enunciat posseeix, més enllà de la seva superfície gramatical, una estructura lògica susceptible de ser rigorosament analitzada i que determina el seu significat. | ||
− | Com a procediment metodològic, consisteix bàsicament en la descomposició d'un tot (fenomen, problema, text) en les seves parts components amb la intenció de comprendre-ho. El terme «anàlisi» (amb el seu correlatiu de «[[síntesi|síntesi]]») apareix en els ''Elements de Geometria'', d'[[Autor:Euclides d'Alexandria|Euclides]] (ca. 280 | + | Com a procediment metodològic, consisteix bàsicament en la descomposició d'un tot (fenomen, problema, text) en les seves parts components amb la intenció de comprendre-ho. El terme «anàlisi» (amb el seu correlatiu de «[[síntesi|síntesi]]») apareix en els ''Elements de Geometria'', d'[[Autor:Euclides d'Alexandria|Euclides]] (ca. 280 aC) i en el comentari que Papo d'Alexandria (ca. 300-350 dC) va escriure a aquest tractat. Per aquesta època, s'entén per anàlisi l'aspecte [[deducció|deductiu]] d'un procediment demostratiu (que va dels [[principi|principis]] a les [[conseqüència|conseqüències]]), mentre que la síntesi seria el procediment [[inducció|inductiu]] (que va de les conseqüències als principis). Aquest procediment metodològic, utilitzat primer en geometria, es va barrejar durant l'edat mitjana, per obra d'alguns filòsofs escolàstics del s. XIII, com Robert Grosseteste i [[Autor:Bacon, Roger|Roger Bacon,]] amb el procediment de la composició, o síntesi, i de la resolució, o anàlisi, que l'[[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]] relacionava amb els aspectes deductius i inductius del mètode científic tal com Aristòtil ho exposa en els seus ''Analítics primers ''i ''Analítics segons'', és a dir, l'anomenada demostració ''propter quid'', o deducció, i la demostració ''quia'', o inducció. A través de l'anomenada [[Pàdua, escola de|escola de Pàdua]], amb [[Autor:Giacomo Zabarella|Giacomo Zabarella]] (1533-89) com el seu màxim exponent, la idea de l'anàlisi com a moment de resolució en el [[mètode resolutiu-compositiu|mètode resolutiu-compositiu]] passa als autors de la ciència moderna: [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]] i Newton, per exemple. [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] es refereix a aquests aspectes deductius i inductius del mètode científic amb el nom de «mètode de l'anàlisi i de la síntesi». El seu experiment pel qual fa passar la llum blanca del sol a través d'un prisma per a descompondre-la en els colors de l'arc de Sant Martí és un exemple d'anàlisi o ''resolutio''. |
− | [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] va aplicar a la filosofia la idea d'un [[mètode|mètode]] fonamentalment analític, provinent del mètode matemàtic, per donar a l'especulació filosòfica la mateixa [[certesa|certesa]] i seguretat que existia en les matemàtiques. A l'anàlisi (i a la síntesi) es refereixen les seves regles 5 i 10 de les ''Regles per a la direcció de l'esperit ''([[Recurs:Descartes: regla cinquena|veg. text]]), així com la regla segona de les quatre que exposa en el seu ''Discurs del mètode'' ([[Recurs:cita Descartes 10|veg. citació]]). | + | [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] va aplicar a la filosofia la idea d'un [[mètode|mètode]] fonamentalment analític, provinent del mètode matemàtic, per a donar a l'especulació filosòfica la mateixa [[certesa|certesa]] i seguretat que existia en les matemàtiques. A l'anàlisi (i a la síntesi) es refereixen les seves regles 5 i 10 de les ''Regles per a la direcció de l'esperit ''([[Recurs:Descartes: regla cinquena|veg. text]]), així com la regla segona de les quatre que exposa en el seu ''Discurs del mètode'' ([[Recurs:cita Descartes 10|veg. citació]]). |
− | [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] utilitza un concepte d'anàlisi que suposa sempre el de síntesi; res pot ser analitzat, diu, que no depengui d'una síntesi prèvia de l'[[enteniment|enteniment]] que li hagi conferit existència com a objecte d'anàlisi. Dins del corrent filosòfic de la [[filosofia analítica|filosofia analítica]], l'anàlisi de l'estructura lògica dels [[enunciat|enunciats]] ha constituït el punt de partida i l'instrument considerat ideal per descobrir l'autèntic [[significat|significat]], no només dels enunciats, sinó també dels [[concepte|conceptes]] components d'aquests. | + | [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] utilitza un concepte d'anàlisi que suposa sempre el de síntesi; res pot ser analitzat, diu, que no depengui d'una síntesi prèvia de l'[[enteniment|enteniment]] que li hagi conferit existència com a objecte d'anàlisi. Dins del corrent filosòfic de la [[filosofia analítica|filosofia analítica]], l'anàlisi de l'estructura lògica dels [[enunciat|enunciats]] ha constituït el punt de partida i l'instrument considerat ideal per a descobrir l'autèntic [[significat|significat]], no només dels enunciats, sinó també dels [[concepte|conceptes]] components d'aquests. |
En el context merament psicològic, «anàlisi» significa també el mètode propi de la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]. | En el context merament psicològic, «anàlisi» significa també el mètode propi de la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]. |
Revisió de 13:21, 4 juny 2018
(del grec ἀνάλυσις, analysis, dissolució, resolució) Comprensió d'alguna cosa a través de la seva descomposició en elements, que poden ser parts reals o merament conceptuals. La seva oposada metodològicament és la síntesi. Una anàlisi reductiva (vegeu reduccionisme) descompon una mica de tal manera que, després de l'anàlisi, ja no hi ha raó suficient per a considerar-lo com alguna cosa que configuri un tot propi. L'anomenada filosofia analítica utilitza l'anàlisi com a mitjà d'esclarir el sentit dels enunciats filosòfics: un enunciat posseeix, més enllà de la seva superfície gramatical, una estructura lògica susceptible de ser rigorosament analitzada i que determina el seu significat.
Com a procediment metodològic, consisteix bàsicament en la descomposició d'un tot (fenomen, problema, text) en les seves parts components amb la intenció de comprendre-ho. El terme «anàlisi» (amb el seu correlatiu de «síntesi») apareix en els Elements de Geometria, d'Euclides (ca. 280 aC) i en el comentari que Papo d'Alexandria (ca. 300-350 dC) va escriure a aquest tractat. Per aquesta època, s'entén per anàlisi l'aspecte deductiu d'un procediment demostratiu (que va dels principis a les conseqüències), mentre que la síntesi seria el procediment inductiu (que va de les conseqüències als principis). Aquest procediment metodològic, utilitzat primer en geometria, es va barrejar durant l'edat mitjana, per obra d'alguns filòsofs escolàstics del s. XIII, com Robert Grosseteste i Roger Bacon, amb el procediment de la composició, o síntesi, i de la resolució, o anàlisi, que l'Escolàstica relacionava amb els aspectes deductius i inductius del mètode científic tal com Aristòtil ho exposa en els seus Analítics primers i Analítics segons, és a dir, l'anomenada demostració propter quid, o deducció, i la demostració quia, o inducció. A través de l'anomenada escola de Pàdua, amb Giacomo Zabarella (1533-89) com el seu màxim exponent, la idea de l'anàlisi com a moment de resolució en el mètode resolutiu-compositiu passa als autors de la ciència moderna: Galileu i Newton, per exemple. Newton es refereix a aquests aspectes deductius i inductius del mètode científic amb el nom de «mètode de l'anàlisi i de la síntesi». El seu experiment pel qual fa passar la llum blanca del sol a través d'un prisma per a descompondre-la en els colors de l'arc de Sant Martí és un exemple d'anàlisi o resolutio.
Descartes va aplicar a la filosofia la idea d'un mètode fonamentalment analític, provinent del mètode matemàtic, per a donar a l'especulació filosòfica la mateixa certesa i seguretat que existia en les matemàtiques. A l'anàlisi (i a la síntesi) es refereixen les seves regles 5 i 10 de les Regles per a la direcció de l'esperit (veg. text), així com la regla segona de les quatre que exposa en el seu Discurs del mètode (veg. citació).
Kant utilitza un concepte d'anàlisi que suposa sempre el de síntesi; res pot ser analitzat, diu, que no depengui d'una síntesi prèvia de l'enteniment que li hagi conferit existència com a objecte d'anàlisi. Dins del corrent filosòfic de la filosofia analítica, l'anàlisi de l'estructura lògica dels enunciats ha constituït el punt de partida i l'instrument considerat ideal per a descobrir l'autèntic significat, no només dels enunciats, sinó també dels conceptes components d'aquests.
En el context merament psicològic, «anàlisi» significa també el mètode propi de la psicoanàlisi.