Diànoia

(del grec διάνοια, diànoia, compost per la preposició diá, que indica separació i nóos, o nous: raó, enteniment, i designa el coneixement discursiu o razonador de l'home que deriva conclusions necessàries a partir de premisses)

En tant que designa la raó discursiva, aquest terme manté una certa oposició a la noció de νοῦς (nous), que és la facultat superior que permet la intuïció dels primers principis. En aquest sentit aquest terme ja va ser utilitzat per Demòcrit. També Plató considera (en la metàfora de la línia) que mentre la diànoia té per objecte els ens matemàtics, la noesi té com a objecte d'estudi les idees (veg. text). Ambdues (la diànoia i la noesi) formen el veritable coneixement o epistéme i es distingeixen de la pístis (fe) i l'eikasia (suposició), que formen la doxa. En Aristòtil, s'oposa a la aísthesis (sensació), i designa el coneixement discursiu basat en causes i principis, que és l'autèntic coneixement (veg. text) i el fonament del saber veritable (veg. text). Al seu torn, i sobre la base de la distinció entre les diferents parts de l'ànima, Aristòtil repeteix aquesta oposició entre diànoia i aísthesis, atribueix les virtuts dianoètiques a la part intel·lectiva de l'ànima i les distingeix de les virtuts ètiques que es relacionen amb la sensibilitat.

Vegeu dianoètic.