Conductisme

Teoria que fa de la conducta humana manifesta l'únic objecte adequat d'estudi de la psicologia. El supòsit fonamental del qual parteix és que no hi ha més conducta humana que l'observable en l'experiència externa. Nega l'existència d'«estats interns de la ment», així com qualsevol tipus de realitat interna a termes com coneixement, pensament, voluntat, ment, percepció, etc., i especialment, el recurs a la consciència i a la introspecció; aquests fenòmens psicològics són reduïts a fets fisiològics. De tendència profundament empirista, sosté com a únic mecanisme d'aprenentatge l'associació d'estímul i resposta mitjançant el condicionament, una classe d'associació per contigüitat, del qual són també resultat el pensament (forma de conducta implícita) i el llenguatge (forma de conducta explícita). En el conductisme, el subjecte cedeix el seu lloc i la seva importància a l'ambient.

És un corrent psicològic d'origen americà, que el seu iniciador és John B. Watson. A Edward L. Thorndike és considerat un precursor, igual que a la reflexologia de Pavlov); la seva obra fonamental és El conductisme (1925). Conductistes importants són Albert P. Weiss, Edward B. Holt, Walter S. Hunter, Katl L. Lashley, Donald O. Hebb, Z.I. Kuo, i els pertanyents al neo-conductisme, o l'anomenada «psicologia de l'estímul-resposta», per l'ús que fan de l'esquema fonamental de la conducta:

Destaquen entre aquests, Edwin R. Guthrie, Clark L. Hull, que ho redueix al mètode hipoteticodeductiu, Edward C. Tolman i B.F. Skinner.