Diferència entre revisions de la pàgina «Teoria crítica»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "Francfort" a "Frankfurt") |
m (bot: - S'acusa als diversos + S'acusa els diversos) |
||
| (Hi ha 6 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
| Línia 5: | Línia 5: | ||
Expressió introduïda per [[Autor:Horkheimer, Max|Max Horkheimer]] cap a 1937 (en una sèrie d'escrits, recollits després en ''Teoria crítica'', 2 vols., 1968) que aplica al que, després de les aportacions successives de [[Autor:Adorno, Theodor Wiesengrund|Th. Adorno]], [[Autor:Marcuse, Herbert|H. Marcuse]] i [[Autor:Jürgen Habermas|J. Habermas]], principalment, serà conegut com el nucli filosòfic de l'[[escola de Frankfurt|escola de Frankfurt]], i que s'expressa bàsicament a través de crítiques a autors i corrents filosòfics. | Expressió introduïda per [[Autor:Horkheimer, Max|Max Horkheimer]] cap a 1937 (en una sèrie d'escrits, recollits després en ''Teoria crítica'', 2 vols., 1968) que aplica al que, després de les aportacions successives de [[Autor:Adorno, Theodor Wiesengrund|Th. Adorno]], [[Autor:Marcuse, Herbert|H. Marcuse]] i [[Autor:Jürgen Habermas|J. Habermas]], principalment, serà conegut com el nucli filosòfic de l'[[escola de Frankfurt|escola de Frankfurt]], i que s'expressa bàsicament a través de crítiques a autors i corrents filosòfics. | ||
| − | Recorre Horkheimer a l'expressió de «teoria crítica» per diferenciar la seva postura filosòfica de la qual implica la «teoria tradicional», basada aquesta en un model de racionalitat merament lògica que confia a la raó la principal tasca de concordar finalitats i mitjans, racionalitat que, a la llarga, s'ha mostrat destructora de si mateixa i que mereix l'apel·latiu de «raó instrumental». Enfront d'ella, la teoria crítica planteja la racionalitat com una [[crítica|crítica]] a totes les formes | + | Recorre Horkheimer a l'expressió de «teoria crítica» per a diferenciar la seva postura filosòfica de la qual implica la «teoria tradicional», basada aquesta en un model de racionalitat merament lògica que confia a la raó la principal tasca de concordar finalitats i mitjans, racionalitat que, a la llarga, s'ha mostrat destructora de si mateixa i que mereix l'apel·latiu de «raó instrumental». Enfront d'ella, la teoria crítica planteja la racionalitat com una [[crítica|crítica]] a totes les formes d'[[ideologia|ideologia]] i domini que apareixen en la societat actual, històricament derivades d'un concepte de [[raó|raó]] (com a instrument) que, perseguint el domini de la naturalesa, ha acabat per dominar al mateix home. L'arrel irracional d'aquesta raó, deïficada durant l'etapa de la [[Il·lustració|Il·lustració]], s'ha mostrat de forma ostentosa a través dels diversos feixismes i nazismes del present ([[Recurs:Horkheimer, Max: entorn de la ideologia|veg. text]]). |
| − | És una [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]] i, alhora, una teoria de la [[societat|societat]], que es basa en una crítica marxista, no dogmàtica; recorre al [[dialèctica|mètode dialèctic]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], entès no idealísticament, i atribueix a la raó una essencial dimensió pràctica (praxi), per la qual no només es transforma la societat sinó que també es constitueix l' [[home|home]]. En el rerefons de la teoria hi ha, a més, profundes influències de la filosofia clàssica alemanya: [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]], [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]], [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]], [[Autor:Weber, Max|Weber]] i [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]]. | + | És una [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]] i, alhora, una teoria de la [[societat|societat]], que es basa en una crítica marxista, no dogmàtica; recorre al [[dialèctica|mètode dialèctic]] de [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], entès no idealísticament, i atribueix a la raó una essencial dimensió pràctica (praxi), per la qual no només es transforma la societat sinó que també es constitueix l'[[home|home]]. En el rerefons de la teoria hi ha, a més, profundes influències de la filosofia clàssica alemanya: [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]], [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]], [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]], [[Autor:Weber, Max|Weber]] i [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]]. |
| − | S'acusa | + | S'acusa els diversos membres de l'escola de Frankfurt d'haver fet, simplement, reflexions crítiques sobre la societat i de no haver desenvolupat una concepció sistemàtica de la teoria crítica; d'aquesta acusació se salva, no obstant això, [[Autor:Jürgen Habermas|J. Habermas]] a qui s'atribueix un projecte de filosofia sistemàtica. |
Revisió de 08:17, 21 oct 2017
Expressió introduïda per Max Horkheimer cap a 1937 (en una sèrie d'escrits, recollits després en Teoria crítica, 2 vols., 1968) que aplica al que, després de les aportacions successives de Th. Adorno, H. Marcuse i J. Habermas, principalment, serà conegut com el nucli filosòfic de l'escola de Frankfurt, i que s'expressa bàsicament a través de crítiques a autors i corrents filosòfics.
Recorre Horkheimer a l'expressió de «teoria crítica» per a diferenciar la seva postura filosòfica de la qual implica la «teoria tradicional», basada aquesta en un model de racionalitat merament lògica que confia a la raó la principal tasca de concordar finalitats i mitjans, racionalitat que, a la llarga, s'ha mostrat destructora de si mateixa i que mereix l'apel·latiu de «raó instrumental». Enfront d'ella, la teoria crítica planteja la racionalitat com una crítica a totes les formes d'ideologia i domini que apareixen en la societat actual, històricament derivades d'un concepte de raó (com a instrument) que, perseguint el domini de la naturalesa, ha acabat per dominar al mateix home. L'arrel irracional d'aquesta raó, deïficada durant l'etapa de la Il·lustració, s'ha mostrat de forma ostentosa a través dels diversos feixismes i nazismes del present (veg. text).
És una teoria del coneixement i, alhora, una teoria de la societat, que es basa en una crítica marxista, no dogmàtica; recorre al mètode dialèctic de Hegel, entès no idealísticament, i atribueix a la raó una essencial dimensió pràctica (praxi), per la qual no només es transforma la societat sinó que també es constitueix l'home. En el rerefons de la teoria hi ha, a més, profundes influències de la filosofia clàssica alemanya: Kant, Schopenhauer, Dilthey, Nietzsche, Weber i Husserl.
S'acusa els diversos membres de l'escola de Frankfurt d'haver fet, simplement, reflexions crítiques sobre la societat i de no haver desenvolupat una concepció sistemàtica de la teoria crítica; d'aquesta acusació se salva, no obstant això, J. Habermas a qui s'atribueix un projecte de filosofia sistemàtica.
