Tabú

 Paraula d'origen polinésico (tapu) generalitzada pels etnòlegs, el sentit genèric dels quals és «prohibit», i designa una prohibició màgica culturalment determinada, ja que allò que és tabú és, simultàniament, alguna cosa sagrat i alhora impur. La violació, voluntària o involuntària, del tabú implica, segons els creients en la prohibició, una impuresa personal, una calamitat natural o un infortuni social, ja que la seva transgressió és castigada amb sancions sobrenaturals que poden afectar al grup. En La branca daurada, James Frazer va classificar els diferents tipus de tabús existents en diverses societats en:

a) tabús d'actes (determinades relacions sexuals, el tabú de l'incest, prohibició d'ingerir determinats aliments, etc.);

b) tabús de persones (caps o reis, difunts, dones menstruantes o embarassades, etc.);

c) tabús de coses (sang, cabells, determinades armes, etc.), i

d) tabús de noms (noms de morts, d'objectes impurs, de divinitats, etc.).

L'origen d'aquestes prohibicions és molt divers: es troba tant en mites i elements màgics, com en formes més racionals de solucionar problemes tribals i de supervivència del grup (en particular, por a l'endogàmia), apareixent també com a formes de manifestar la submissió de l'individu al grup. D'aquesta manera adquireixen valor de símbol. El fet d'observar-los proclama la pertinença al grup, i la seva violació ha de ser especialment castigada.

Durkheim lliga la noció de tabú a la de mannà totèmic (Les formes elementals de l'experiència religiosa ). Radcliffe-Brown, que va observar la relació entre moltes prohibicions de tipus tabú amb actes i regles cerimonials, veu en el tabú un instrument per a emfatitzar la importància social de fets, coses, situacions, normes o persones, unit a prescripcions rituals, de manera que una infracció del tabú podria conduir a un canvi no desitjable en l'estatus ritual de la persona que transgrede la regla (Estructura i funció en la societat primitiva, cap. VII ). Freud, que dóna una especial importància al tabú de l'incest, al que considera de fet com el fonament de totes les altres formes de tabús, ho relaciona amb les neurosis obsessives, i destaca el doble i ambivalent aspecte del caràcter de la prohibició del tabú: sagrat i alhora impur; desig de contacte –generalment inconscient– i prohibició d'aquest. Freud descriu les semblances (Tòtem i tabú, cap. II) entre les neurosis obsessives i el tabú:

a) la seva imposició sorgeix com a fruit d'una necessitat interna;

b) inexistència de motivacions en les prohibicions;

c) la seva associació amb ritus, manaments i conductes cerimonials;

d) característiques de desplaçament en els objectes prohibits.

Lévi-Strauss assenyala que les dicotomies que estructuren el tabú són semblants a les quals dirigeixen el pensament salvatge i el pensament mític. (En el cas del totemisme, Lévi-Strauss s'oposa a Freud, ja que considera que en el totemisme subjau una certa lògica i no, com pensava Freud, una estructura neurótica).

En qualsevol cas cal distingir:

1) el significat originari en el seu context polinesi,

2) l'ús genèric del terme com a sinònim de prohibició i

3) la generalització del terme per a designar prohibicions més o menys anàlogues a les observades en la Polinèsia aplicades a altres cultures.