Antròpic, principi

Terme introduït pel cosmòleg Brandon Carter en 1973 (seguint orientacions de Gerald Whitrow) per a explicar les condicions que fan possible l'existència de l'ésser humà en l'univers. En particular aquest principi explica per què l'univers és tan desproporcionadament gran respecte de l'ésser humà i com és possible –cosmològicament parlant– la nostra existència i, en general, la de l'aparentment rara existència de la vida. ja que l'existència de vida intel·ligent suposa un dilatat període evolutiu i un llarg procés de formació de molècules complexes, l'univers, en estat d'expansió des del Big Bang, ha degut créixer fins a proporcions gegantesques perquè sigui possible l'existència de la vida intel·ligent capaç de formular-se aquesta pregunta. D'aquesta manera s'explica que, de no ser l'univers de tals immenses proporcions, no hagués estat possible l'existència de la vida. O dit d'una altra manera: no podríem viure en un univers de grandària més reduïda, perquè en el seu procés expansiu no hauria tingut temps de formar les molècules necessàries per a l'existència de la vida. És a dir, segons el principi antròpic, si les condicions no fossin les correctes (o sigui, que la interacció electromagnètica sigui l'adequada per a permetre la formació dels àtoms, la força nuclear sigui l'adequada per a permetre la formació dels nuclis atòmics, etc.), llavors, nosaltres mateixos no estaríem aquí. Els cosmòlegs Brandon Carter i Robert Dicke van utilitzar aquest principi per a explicar diverses relacions numèriques sorprenents entre la constant gravitatòria, la massa del protó, etc., que, pel que sembla, solament són vàlides per a l'època actual (en un sentit ampli que pot abastar uns quants milions d'anys) de la història de la Terra, la qual cosa semblaria indicar que estem en un període molt especial, i que en qualsevol altra època no existiria vida sobre el planeta.

Una formulació forta d'aquest principi sosté, de manera una miqueta mística, que la vida humana apareix per a dotar de sentit a l'univers. Els defensors d'aquesta tesi sostenen que, en cas de no donar-se aquí i ara les condicions de la nostra existència, existiríem en alguna altra regió i en algun altre temps. Així, doncs, segons aquesta formulació, la resposta a la pregunta «per què és l'univers tal com és?» és que, en cas d'haver estat diferent, no estaríem aquí i no podria realitzar-se aquesta pregunta. Però és que, a més, s'invoca aquest principi per a explicar l'aparició de la consciència, assenyalant que les condicions de l'univers són justament les que són (amb un precari equilibri) per a permetre l'existència d'una intel·ligència capaç de formular-se aquesta pregunta.

En les formulacions d'aquest principi sol donar-se certa confusió, ja que el fet que la nostra existència i, en general, la vida (sigui a la Terra o a una altra regió de l'univers), depengui d'unes condicions que puguin considerar-se precàries, no suposa que la nostra existència determini les propietats de l'univers que observem, sinó més aviat al revés: no és la nostra existència la que determina aquestes propietats, sinó que són aquestes propietats les que la permeten. Aquest principi no té, doncs, per què involucrar cap aspecte teleològic.