Animisme

En general, és la creença que atribueix vida, intencionalitat, voluntat o sentiments semblants als de l'home a tots els objectes de la naturalesa. En aquest sentit l'animisme és una forma d'antropocentrisme. Aquesta forma d'animisme es coneix també com animatisme.

Edward Burnett Tylor, etnòleg i antropòleg anglès (1832-1917), ha estat el més important estudiós de l'animisme. En la seva obra Primitive Culture (1871) va sostenir la tesi segons la qual totes les formes més primitives de religió es basen en la creença en éssers espirituals personals que animen la naturalesa. Segons Tylor, les religions s'han desenvolupat d'una forma evolucionista de manera que, a partir de l'animisme, passarien pel culte d'objectes, ragis, ancestres, fetitxes i ídols, al politeisme i, finalment, al monoteisme. Al seu torn, l'origen d'aquestes creences es troba, segons Tylor, en raonaments i analogies basades en l'estranyesa produïda pels somnis, fantasies, visions, al·lucinacions, etc., pels quals s'arriba a la creença en l'existència d'éssers semblants als humans, però de naturalesa diferent. No obstant això, les observacions científiques elaborades per l'antropologia cultural no han permès confirmar aquesta hipòtesi, de manera que, en l'actualitat, no s'admeten les tesis de Tylor sobre la gènesi de la religió. No obstant això, el terme animisme se segueix usant per a designar aquelles creences que consideren totes les formes de la vida com a manifestacions de potències de genis, ànimes, esperits o deïtats que animen l'univers.

Van der Leew (Fenomenologia de la religió) considera l'animisme com una varietat específica d'una creença més general, el dinamisme, és a dir, com una manifestació de la creença segons la qual el món està determinat per alguna forma de poder externa al món mateix.

En psicologia, Jean Piaget (La representació del món en el nen) dóna el mateix nom a un tret del període preoperatori del desenvolupament de la intel·ligència, que es caracteritza pel fet que els nens atribueixen a les coses (la lluna, els núvols, etc.) consciència i intencionalitat. Freud també considera la fase narcisista del desenvolupament psico-sexual com a fase animista.

D'altra banda, i en el sentit més general del terme, les doctrines antigues i renaixentistes que afirmen l'existència d'una ànima del món també poden considerar-se animistes.

Des que Robert Marett distingís entre la teoria estrictament animista de Tylor i les creences que atribueixen propietats vitals a roques, atuells, tempestes, volcans i muntanyes, l'antropologia cultural contemporània (Marvin Harris, Introducción a la antropología general, Alianza, Madrid 1993, p.482 i 627.) distingeix entre animisme i animatisme, considerant l'animisme simplement com la creença en éssers personalitzats però incorporis, com ara ànimes, esperits o déus, i definint l'animatisme com l'atribució de consciència i poders humans als objectes inanimats.

La concentració d'una força animista en un objecte, un animal, un lloc o en una persona, pot dotar-los de poders extraordinaris, independent del poder emanat de les ànimes i dels déus. Aquest poder es coneix amb el nom de mannà.