Quietisme

(del llatí quies, quietud)

Es qualifiquen de «quietistes» totes aquelles teories religioses que propugnen la unió mística amb la divinitat mitjançant l'actitud d'abandó passiu de l'ànima o l'esperit. Per a uns és, en alguna mesura, un tret propi del fons comú de totes les religions; per a uns altres, és una degeneració de la veritable actitud mística, que suposa la contribució i l'esforç de l'home.

Formes de quietisme semblen observar-se en la majoria de religions: l'abstenció de l'acció i la immersió en la meditació amb la intenció de la unió amb l'arrel de les coses, que predica Laot-sé, en el s. VI a. de C.; actituds passives semblants s'observen en el budisme zen, el brahmanisme, l'hinduisme, el ioga.

El epicureisme i l'estoïcisme afirmen la necessitat de l'apatheia, això és, de la imperturbabilitat de l'ànim. D'ells va passar al cristianisme antic la idea de la indiferència abans les coses humanes per dedicar-se a les del cel.

El quietisme adquireix una preponderància peculiar en el s. XVII a França i Itàlia. Doctrinalment poc definit, i propagat en determinats ambients cristians elitistes com una orientació d'espiritualitat, es caracteritza per una actitud de passivitat amb la intenció d'una vida mística interna i el rebuig d'obres visibles de pietat. Es relaciona, a més, amb els punts de vista del sacerdot espanyol, Miguel de Molinos, que en la seva Guia espiritual (1675) ensenyava la passivitat en la vida espiritual i mística. Va tenir versions anomenades laxistes o tolerants. A França va ser acceptat per Fenélon i condemnat per Bossuet. Inocencio XII va condemnar diverses de les seves proposicions, en 1699. Pel que fa al protestantisme, el pietisme manté punts de contacte amb el quietisme. L'anomenada controvèrsia hesicasta, de hesykhia, repòs, dins de la història de la filosofia bizantina, remet a un moviment místic de característiques semblants.

Sartre va presentar el seu existencialisme com una forma de vida, basada en el compromís, contraria al quietisme (veg. text).