Ruptura epistemològica

Segons G. Bachelard, discontinuïtat en el procés del coneixement o en el desenvolupament històric de les ciències, que obliga a concebre el coneixement mateix no només com la història del progrés científic sinó també com una successió de corts o «salts» (epistemològics), en els quals la fase posterior suposa una negació, crítica o superació dels errors de la fase anterior. En el procés del coneixement el salt es produeix en el pas del coneixement ingenu i ordinari al coneixement objectiu i científic que, segons Bachelard, cal entendre com una construcció racional de l'objecte. En la història del canvi científic, els salts són els canvis revolucionaris de mètodes, suposats, tècniques i continguts que no permeten imaginar el desenvolupament científic com una acumulació continuada i progressiva de coneixements (Duhem). Així, per exemple, hi ha «ruptura epistemològica» entre la ciència medieval i la moderna, la mecànica clàssica i la teoria de la relativitat d'Einstein. A les ruptures epistemològiques es vinculen els obstacles epistemològics (vegeu el text). Aquest concepte de «ruptura» és utilitzat per Althusser per criticar la interpretació humanista i historicista de Marx. La teoria de les revolucions científiques de Kuhn s'inspira igualment en aquest mateix concepte. Aquesta idea de les ruptures o dels salts epistemològics, que suposen un canvi estructural i una reorientació global de la perspectiva amb que es contempla un procés psicològic o històric, posa de manifest les tendències estructuralistes de Bachelard i Althusser.