Disposició

En els seus varis sentits, pot referir-se «a l'ordre del que té parts» (en grec διάθεσις, diáthesis), com diu Aristòtil, quan en la seva Metafísica (veure cita) analitza els principals termes filosòfics, o a una condició psíquica passatgera o permanent, sent en aquest cas el hàbit (en grec ἔξις, hexis), o l'aptitud.

Les propietats o qualitats de les coses, que només es manifesten si es donen determinades condicions. La solubilitat en l'aigua, per exemple, només es posa de manifest quan un cos és submergit en l'aigua; ho són també la conductivitat, la maleabilitat o la duresa, com a propietats físiques, la sinceritat o la magnanimitat com a propietats psíquiques, o el respecte o l'amor al proïsme com a qualitats morals. Un predicat o un terme disposicional és, per tant, un terme que descriu alguna d'aquestes qualitats o estats disposicionales. En filosofia de la ciència aquestes expressions ha suposat dificultats, d'una banda, per a l'afirmació, sostinguda inicialment pel empirisme lògic que tot enunciat significatiu havia de traduir-se en alguna cosa directament referible a l' experiència immediata, o havia de ser verificable i, per l'altre, per a la discussió sobre si es tractava de termes teòrics o observacionals. Posteriorment s'ha distingit entre termes teòrics, disposicionales i observables. Karl R. Popper sosté, no obstant això, que tot terme universal és un predicat disposicional (veure text ), amb el que, al seu entendre, desapareix la utilitat de la distinció teòric-observacional.