Epicureisme

Corrent filosòfica desenvolupada en el període hel·lenístic formada pels seguidors d'Epicur. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene l'any 311 i, a l'any següent, en Lámpsaco, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generació de deixebles d'Epicur destaquen Colotes, Timócrates, Hermarco Idomeneo, Metrodoro, Hedeira, Leonteso i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com el jardí, per ser en el jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera època, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els platònics, els aristotèlics, amb els seguidors de les escoles socràtiques i amb la naixent escola estoica. ja que el sistema teòric i l'ideal de vida forjats per Epicur presentaven una gran coherència, la majoria dels seus deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A més, professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va fer famosa la següent màxima: «Comporta't sempre com si Epicur et veiés». No obstant això, els seus deixebles no es van limitar a copiar les tesis del mestre, sinó que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en el cas de Metrodoro (íntim amic d'Epicur), que va aprofundir la tesi epicúria del plaer catastemàtic (plaers naturals i necessaris propis de l'enteresa d'ànim, que es basen en la privació del dolor físic i moral). Altres deixebles van destacar per les seves polèmiques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesis contra altres escoles ètiques com els cínics i els estoics. Polístrato va ser el tercer escolarca i l'últim dels de la primera generació de deixebles directes d'Epicur. Posteriorment, l'escola es va estendre i es van crear escoles epicúries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: a Àsia Menor (Lámpsaco i Mitilene), en Antioquía, a Alexandria, a Itàlia (Nàpols), i a Gàl·lia. Durant els segles II i I a. de C., van destacar autors com Zenó de Sidón, Demetrio Laconio (que va polemitzar amb Carnèades), Filodemo de Gadara i Calpurnio Pisón. No obstant això, esment especial mereix el llatí Lucreci, que va fer una defensa apassionada de l'epicureisme i va exposar les doctrines d'aquesta escola en el gran poema De rerum natura que, més tard, va ser publicat per Ciceró (qui, no obstant això, va ser un dels més acérrimos crítics de l'epicureisme). També poden esmentar-se Amafirio, Rabirio, Catio i, posteriorment, Diògenes d'Enoanda, que va difondre les tesis d'Epicur per Anatolia.

Epicur

El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les crítiques de la major part de les altres escoles filosòfiques que, malgrat les seves moltes diferències, coincidien a considerar la filosofia d'Epicur com l'enemic a batre. Contra l'epicureisme es van aixecar especialment els estoics i els cristians, però aquesta crítica, en moltes ocasions, amagava una gran manipulació ideològica i una interessada tergiversació de les tesis d'Epicur. Aquest mateix fet ja és mostra suficient com per assenyalar el potencial subversiu de l'epicureisme, que va ser posat de manifest per Marx en el seu estudi sobre els sistemes de Demòcrit i Epicur. En l'època moderna, també Nietzsche va sortir en defensa d'Epicur, a qui, juntament amb Pirró, considerava un dels últims veritables filòsofs després de la traïció perpetrada per Sòcrates i Plató, que, segons Nietzsche, van anar els responsables de la inversió dels autèntics valors representats per la filosofia dels presocràtics i, fins i tot, dels sofistes (veure text).

L'epicureisme ja estava pràcticament acabat a principis del segle III, encara que Diògenes Laerci, malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar bona part de la seva obra (tot el dècim i últim llibre) Vides dels més il·lustres filòsofs, a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s'havia extingit per complet, els llibres d'Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat aplacada per l'auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant això, l'epicureisme ha ressorgit en diferents èpoques però, sobretot, en el Renaixement (Lorenzo Valla) i en la modernitat (Bérigard, Maignan, Gassendi). També s'ha destacat la influència de l'epicureisme en J. Bentham, l'iniciador de l'utilitarisme.

Bibliografia