Autor:Locke, John

Filòsof empirista anglès, i un dels iniciadores del liberalisme polític, nascut a Wrington, prop de Bristol, el mateix any en què neix Spinoza; el seu pare era un advocat que havia lluitat a favor del Parlament contra els reis Estuardos. Orientat cap a la carrera eclesiàstica, estudia primer en la Westminster School i després en la Christ Church, a Oxford, on rep el grau de Master of Arts en 1658, encara que queda profundament descontent del tipus d'ensenyament rebut, que considera excessivament aristotèlica. Ensenya per un temps grec i ètica en aquesta mateixa universitat i, després de rebre a la mort del seu pare una petita herència i renunciar a la carrera eclesiàstica, s'inclina cap a la ciència i especialment la medicina, estudis que no acaba, però en que la seva pràctica adquireix fama reconeguda. Per aquesta època d'orientació a l'empíric, entaula amistat amb el químic Robert Boyle i és nomenat membre de la Royal Society. Guareix d'una greu malaltia a Lord Hasley, després primer comte de Shaftesbury, i entra al seu servei passant a desenvolupar algunes activitats diplomàtiques i polítiques. Les activitats conspiratorias del comte li porten a residir per dues vegades a França, circumstància que aprofita per contactar amb els seguidors de Gassendi i freqüentar la famosa facultat de medicina de Montpeller. Entre 1683 i 1688 resideix a Holanda, on col·labora en la idea política d'establir al estatúder Guillem d'Orange en el tron d'Anglaterra, escriu Carta sobre la tolerància (publicada en 1690) i treballa en la redacció, iniciada en 1670, del seu Assaig. Després de la revolució anomenada «gloriosa» i l'expulsió del rei estuardo i catòlic, Jacobo II, Locke torna a Anglaterra, en 1689, amb el sèquit de la futura reina Maria Stuard. En 1690 publica la seva dues obres més importants, Assaig sobre l'enteniment humà i Dos tractats sobre el govern civil. Aquesta última obra va influir en la teoria política que defensava una monarquia parlamentària. En 1691, i fins a la seva mort, s'estableix en Oates, Essex, al castell de sir Francis Masham i la seva esposa Damaris Cudworth. Allí pren part en la controvèrsia que susciten les seves dues obres més notables, que reedita i corregeix, i a la publicació d'unes altres, com a Pensaments sobre l'educació (1693) i La razonabilidad del cristianisme (1695).

En la seva vida i en les seves obres va ser, al contrari que Hobbes, un «liberal». D'acord amb la seva vida, la filosofia de Locke s'orienta menys cap a l'especulació que cap a la pràctica; i pràctic és analitzar fins a on arriba la capacitat de l'enteniment per conèixer, cosa plenament consistent amb el tipus de ciència que es desenvolupa en el s. XVII, sobretot a Anglaterra. Segons les seves pròpies paraules, pretén «investigar els orígens, l'abast i la certitud de l'enteniment humà». A ell es deu la formulació clàssica de l'empirisme anglès.

1. Les idees

Igual que Descartes, Locke sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l' experiència, interna o externa. No hi ha ni idees ni principis innats i l'enteniment és, abans de produir idees a partir de l'experiència, no més que una tabula rasa, una cambra fosca en el qual no hi ha res, o un paper en blanc en el qual res hi ha escrit. Aquestes són les afirmacions fonamentals de l'empirisme anglès clàssic (veure text). Si tinguéssim idees innates, les tindria tothom (nens i incults inclosos) i seríem conscients d'elles. No obstant això, ni tothom accepta les mateixes idees o idèntics principis, teòrics o morals, ni ningú és conscient dels mateixos, abans d'aprendre'ls per experiència. I, en tot cas, aprendre'ls per experiència és sempre una millor explicació que pretendre tenir-los com a innats. Res hi ha en l'enteniment abans de la sensació.

Aquesta consisteix en la transmissió, a través dels sentits, de les qualitats sensibles dels objectes a la ment, per a la seva percepció (primera font del coneixement); i així es produeixen les idees de color, calor, duresa, saber, etc. Però la nostra ment és, a més, capaç de percebre la seva pròpia activitat mental reflexionant sobre les seves idees (segona font del coneixement); i així es produeixen les idees de percepció, pensament, dubte, creença, etc. (veure text). Respecte a les qualitats sensibles, Locke va difondre la distinció, iniciada per Galileu, entre qualitats primàries i qualitats secundàries (veure text): aquelles estan realment en les coses i les representen tal qual són, com per exemple la solidesa, l'extensió, la forma, el moviment, etc.; aquestes no estan en les coses i no són sinó la manera com ens afecten les qualitats primàries. Les primeres són, doncs, objectives i reals; les segones, subjectives. Només existeixen les qualitats primàries; les secundàries són només maneres de les primàries (veure text). La teoria de les qualitats primàries i secundàries es funda en la filosofia corpuscular, pròpia del s. XVII.

Les percepció és, en aquest supòsit, un procés mecànic: les partícules de matèria exerceixen un moviment (un impuls) sobre els sentits, que aquests transmeten a la ment que els percep; la percepció de tota qualitat s'explica únicament pel mecanisme de les partícules en moviment. Però, per què a uns moviments de partícules corresponen determinades sensacions i no unes altres només és explicable per intervenció de l'acció divina (veure text).

Les idees poden ser simples i complexes. En les primeres la ment està passiva davant la sensació o la reflexió; tota idea que arriba a la ment és de per si mateix simple. La ment, no obstant això, pugues 1) combinar idees simples, 2) relacionar dues o més idees, juxtaposant-les, 3) separar unes idees d'unes altres, això és, abstreure-les, i així sorgeixen, respectivament, les idees complexes, les relacions i les idees generals.

Una de les idees complexes (maneres, substàncies i relacions) crucials per a la història de l'empirisme és la de substància en general.

2. La substància

La idea de substància l'obtenim només per inferència, en haver d'imaginar-la o suposar-la com a suport de les qualitats (accidentals) que no subsisteixen per si mateixes; no tenim, doncs, d'ella cap idea clara i distinta, raó per la qual no es tracta d'un veritable coneixement: referida a substàncies particulars, com el ferro, el diamant o l'or, es tracta de les idees simples corresponents a les propietats reals d'aquests cossos unides a una idea confusa d' «alguna cosa al que pertanyen». En general, la idea complexa de substància es forma a través de les qualitats secundàries fundades en les qualitats primàries de les partícules insensibles (veure text).

Res, doncs, realment existent podria correspondre objectivament a la idea de substància. Però Locke no arriba a aquesta conclusió; aquest substratum desconegut de les idees simples de les coses materials existeix, com existeix, d'altra banda, el substratum de les idees simples de la nostra reflexió interna: l'esperit (veure cita).

3. La identitat personal

La seva doctrina sobre la identitat personal té especial interès. En pura lògica empirista -no hi ha dades en les idees de l'experiència interna de la sustancialidad de la ment-, Locke hauria d'haver qüestionat la seva existència i dir d'ella que es tracta, igual que en el cas de la substància, d'alguna cosa desconegut. No obstant això, posa l'essència de la identitat personal en la identitat de la consciència. L'home és idèntic a si mateix no com l'és un cos material o un organisme -perquè es manté la seva estructura-, sinó com li incumbeix a una persona: per tenir una mateixa i idèntica consciència de tots els fets, presents i passats (veure text).

4. El llenguatge

Al llenguatge dedica Locke la Part III del seu llibre: «Les paraules». Així com només coneixem idees, no coses, representades en aquelles, així també les paraules són signes que es refereixen a les idees, no a les coses. La majoria de les paraules són generals, malgrat que només existeixen coses particulars, ja que també la majoria de les idees són generals. A les paraules o termes generals -els universals- corresponen les idees abstractes; aquestes representen, no l'essència real de les coses, sinó la seva essència nominal, això és: no alguna cosa entitativament real, abstracte i comú a les diverses coses, sinó els «noms» que donem al conjunt de trets comuns que pertanyen a les coses individuals. Tals essències nominals, i els noms que els corresponen, no són sinó abstraccions o «retallades» d'idees més complexes. Així, «home» no significa ni més ni menys que el que entenem per «Pedro», «Pau» o «Sofia» (veure text).

El enteniment, doncs, pensa les essències nominals de les coses, no les seves essències reals; a aquestes no correspon res en la realitat, perquè només existeixen coses individuals; aquelles només existeixen en la ment i són obra de l'enteniment, però no són del tot arbitràries, ja que es funden en la semblança de les coses existents; l'arbitrari és la relació que existeix entre la paraula i el pensament. Per això mateix, les definicions no són la senyalització, per gènere i diferència, de l'essència d'una cosa, sinó la «indicació del significat» d'una paraula mitjançant termes no sinònims (veure cita).

5. El coneixement

El llibre IV, dedicat al «coneixement humà» és en realitat molt poc empirista; malgrat distingir en ell un coneixement intuïtiu, un coneixement demostratiu i un coneixement sensible, la teoria que exposa es combina malament amb l'exposició de l'empirisme clàssic feta en els dos primers llibres.

Sabem que una cosa existeix de tres maneres:

• a) per intuïció (així coneixem la nostra pròpia existència);
• b) per demostració (així coneixem, per exemple -diu Locke-, l'existència de Déu) i
• c) per sensació (veure referència), això és, aquella percepció que la ment té que existeixen coses particulars finites(així sabem, amb menor certesa, no obstant això, que la que proporcionen la intuïció i la demostració, que les coses externes existeixen. Veure text de Locke sobre els tipus de coneixement i compari's amb el text 1 i el text 2  de Descartes, per exemple).

El coneixement cert és escàs; per això importa el coneixement probable, això és, el versemblant i que només s'apropa a la certitud, tant pel que fa a la teoria com a la pràctica (veure text).

6. Societat i Estat

La filosofia política l'exposa Locke en Dos tractats del govern civil i la moral en Carta sobre la tolerància (ambdues de 1690).El primer dels tractats és una crítica a l'absolutisme polític i a la idea d'una monarquia de dret diví (tal com l'entenia Robert Filmer en el Patriarca); el segon, molt més important, tracta de l'origen i dels objectius del govern civil, iniciant així la teoria del liberalisme polític.

Tota la seva filosofia política part de la idea d'una llei natural: alhora llei de Déu i de la raó, que governa la naturalesa i és, al mateix temps, la llei moral al fet que està sotmès l'home; l'home està capacitat per comprendre els seus deures morals i el compliment d'aquests és, per aquesta raó, raonable. Els deures/drets morals al fet que obliga la llei natural són: la vida, la llibertat i la propietat. Aquests drets/deures existeixen ja en l'estat de naturalesa que l'home es troba abans d'iniciar la vida en un Estat polític, i els elements bàsics del qual són la llibertat i la igualtat; l'home raonable així ho comprèn i admet ambdues, però la seva situació de mera naturalesa -malgrat no ser un estat de guerra de tots contra tots, com en Hobbes- no assegura que aquests drets/deures s'aconsegueixin.

Per aquesta raó, els homes desitgen viure en una societat on el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat estigui garantit a través de l'existència d'un «sistema jurídic i judicial» (veure text).

Es passa de la societat natural a la civil per «consentiment», per un contracte social (si bé Locke no utilitza aquesta expressió). Els homes s'uneixen en societat, no per escapar, com en Hobbes, a l'amenaça de mort, sinó portats per la llibertat que senten i volen protegir, perquè la veuen amenaçada: els homes lliures, iguals i independents es tornen ciutadans per decisió pròpia, per consentiment o per convenció, accepten als altres com a associats per salvaguardar les seves vides, les seves llibertats i les seves propietats (veure text).

L'objectiu primari que explica el sorgiment de la societat és la necessitat de defensar la propietat, que Locke considera un dret natural que difícilment pot mantenir-se en l'estat de naturalesa. En segon lloc, ho explica la necessitat del jutge i de l'existència del dret, garantia d'imparcialitat. Finalment, el poder capaç de prendre decisions adequades davant la necessitat del càstig.

L'empirisme de Locke no ha d'entendre's merament com una teoria (psicològica, per alguns) de l'origen del coneixement a partir de l' experiència, sinó que ha de ser vist també com una reducció modesta i raonable dels límits de la raó. El «home raonable» de Locke deixa de costat les optimistes i excessives capacitats de la raó racionalista de Descartes i s'até a unes poques certeses possibles i a moltes conjectures i probabilitats, tant tocant a la filosofia teòrica, com a la política i l'ètica (veure text): «El llum d'oli que ens il·lumina brilla prou per a tots els nostres menesters.»

Veure empirisme.

• Bibliografia:Obres de Locke