Universals lingüístics

Característiques que se suposen comunes a totes les llengües naturals, en els nivells fonològic, morfològic, sintàctic o semàntic (veg. text 1 i text 2). L'existència de tals universals pressuposaria una facultat natural de llenguatge, tal com sostenen la major part dels seguidors de la gramàtica transformacional. Els transformacionalistes distingeixen entre universals formals i universals substantius; els primers es refereixen a les condicions abstractes de la gramàtica d'una llengua, a les classes de regles, per exemple, que en el component sintàctic ha d'haver-hi transformacions; els segons són els elements (unitats lingüístiques o classes d'unitats) als quals es refereixen les mateixes regles. El conjunt d'universals substantius i formals permet la construcció d'hipòtesis sobre la descripció d'una llengua.

Es parla també d'universals diacrònics i universals pragmàtics. Els universals diacrònics tant es refereixen a les classes de canvis i regles d'evolució que poden semblar comunes a totes les llengües, com a determinats trets de naturalesa antropològic-lingüística: l'existència en totes les llengües de noms propis, díctics, un sistema fonològic i un lèxic-gramatical, el llenguatge referit, etc. Els universals pragmàtics són expressions que es poden ordenar en estructures generals de la situació de la parla: determinats girs per a iniciar un discurs, expressions díctiques, verbs performatius.