Text de Gustavo Bueno sobre Heloïsa



A la mateixa ciutat de París hi havia una noieta, de nom Heloïsa, neboda d'un canonge anomenat Fulbert, el qual havia procurat, amb tanta diligència com a gran era la seva estima per ella, que avancés el més possible en tots els sabers. Ella, no ínfima per la seva bellesa, era suprema per les seves moltíssimes lletres. I sent aquesta peça de la instrucció més rara en les dones, feia a la nena tant més valuosa, i li havia donat gran fama en tot el regne. A aquesta, doncs, considerades totes les coses que solen incitar als amants, vaig jutjar més apropiada per a la unió amorosa amb mi, cosa que vaig creure aconseguir molt fàcilment. Tant renom tenia jo llavors, i tant em destacava per la meva joventut i bellesa, que no temia repulsa alguna de qualsevol dona a qui jutgés digna del meu amor. Vaig creure tant més fàcilment que aquesta nena em correspondria com més vaig arribar a conèixer el seu saber i amor per les lletres, que ens permetria, encara estant absents, fer-nos mútuament presents a través de cartes missatgeres, i escriure amb més atreviment que si parléssim, mantenint així sempre grats col·loquis.

Totalment enfervorit d'amor per la noieta, vaig buscar l'ocasió d'arribar a intimar amb ella pel tracte domèstic quotidià i així portar-la més fàcilment al consentiment. Per a això vaig entrar en tractes amb el seu ja esmentat oncle, per mediació d'alguns amics d'aquest, perquè em rebés a casa seva —que estava prop de la meva escola— a canvi de la quantitat que fora. Vaig al·legar com a pretext que les preocupacions domèstiques destorbaven moltíssim els meus estudis, i pesaven sobre mi despeses excessives. Ara bé: ell era molt avar, i, tocant a la seva neboda, estava molt obstinat que fes continus progressos en les disciplines literàries. Aprofitant aquestes dues circumstàncies, vaig aconseguir fàcilment la seva anuència i vaig obtenir el que desitjava, en cobejar ell els diners i creure que la seva neboda rebria de mi algun ensenyament. Havent-me encarit molt això últim, va accedir als meus desitjos més de l'esperat, i va afavorir el nostre amor en confiar-la per complet al meu magisteri, perquè sempre que tingués jo temps en tornar de l'escola, de dia o de nit, em dediqués a ensenyar-la, i la corregís amb força si la trobava negligent. Molt sorprès per la seva gran simplicitat en aquest assumpte, vaig quedar no menys esbalaït —en el meu fur intern— que si ell hagués confiat una tendra cordera a un llop famolenc. Doncs en lliurar-me-la, no només per a instruir-la, sinó també per a corregir-la amb energia, què feia sinó donar total llicència als meus desitjos, i oferir-me l'ocasió, encara que fos involuntària, d'estovar-la més fàcilment amb amenaces i assots, si no podia amb afalacs? Però hi havia dues coses que li allunyaven de sospitar alguna cosa vergonyosa: l'amor a la seva neboda, i la fama de la meva continència en el passat.

Què més diré? Ens unim primer en un mateix estatge, i després en una mateixa passió. I així, en ocasió de l'estudi ens lliuràvem per complet a l'amor, i els aparts secrets que l'amor desitjava ens els brindava el treball de la lliçó. De manera que, oberts els llibres, es proferien més paraules d'amor que d'estudi, hi havia més petons que doctrines. Més vegades anaven a parar les mans als sins que als llibres; l'amor desviava els ulls cap als ulls amb més freqüència que els dirigia cap a les paraules escrites. Per a suscitar menys motius de sospita, l'amor —no el furor— donava assots de tant en tant: amb afecte, no amb ira, perquè així sobrepassessin en suavitat a qualsevol ungüent.

I quin més? Cap pas d'amor van deixar de donar els àvids amants, i van afegir quant l'amor va poder imaginar d'insòlit. I en tenir poca experiència d'aquests gaudis, amb més cremor ens donàvem a ells i menys es barataven en fastig. I com més s'apoderava de mi el delit, menys temps tenia per a la filosofia i per a dedicar-me a l'ensenyament. M'era molt enutjós presentar-me a l'escola i romandre en ella, i igualment fatigós no dormir, de nit a causa de l'amor i de dia a causa de l'estudi. La tasca d'ensenyar em trobava tan descurat i tebi que en res emprava el talent, i en tot la rutina; ja no era més que un repetidor de troballes d'antany, i si aconseguia compondre alguns versos, eren amatoris, i no profundes qüestions de filosofia. Molts d'aquests versos, com ja saps, encara es repeteixen i canten sovint en molts llocs, sobretot per als qui gaudeixen d'una vida semblant a aquella.

No són fàcils d'imaginar la tristesa, queixes i lamentacions dels meus alumnes per aquesta causa, des que van començar a adonar-se d'aquests afanys —o més aviat trastorns— del meu ànim. Doncs a pocs podia ja enganyar un cas tan palès; crec que a ningú, salvo a aquell amb la ignomínia del qual tenia això més que veure, és a dir, l'oncle de la nena. Perquè encara que alguns li ho havien insinuat a vegades, no podia creure-ho, ja fos —com abans vaig dir— per l'afecte sense mesura que tenia a la seva neboda, ja fos també per a conèixer la continència de la meva vida passada. No és fàcil, en efecte, sospitar el vergonyós en aquells a qui estimem molt, i en un amor intens no és possible que es doni la taca d'una lletja sospita. D'aquí també allò de sant Jeroni en la seva carta a Sabinià (Epístola 48): «solem assabentar-nos els últims dels mals de la nostra casa, i ignorar, mentre els proclamen els veïns, els vicis dels nostres fills i cònjuges; però encara que molt tarda, alguna vegada acaba sabent-se, i el que tots veuen no és fàcil ocultar-ho a un solament». Així va ocórrer també amb nosaltres, transcorreguts uns quants mesos.

Quan gran va ser el dolor de l'oncle en assabentar-se! Quin dolor el dels amants en separar-se! Quina vergonya em va torbar! Quin abatiment em va afligir davant l'aflicció de la nena! Quines ardents angoixes va suportar ella a causa de la meva vergonya! Cap es queixava del que li succeïa a ell, sinó a l'altre. Cap lamentava les seves desgràcies, sinó les de l'altre. La separació de cossos era unió màxima d'esperits, i més creixia l'amor en negar-se-li aliment, i haver passat per la vergonya ens feia més desvergonyits, i ens importava tant menys ser pacients de la vergonya com més bé ens semblava ser agents del vergonyós. D'aquesta manera, va succeir amb nosaltres el que la rondalla poètica compte que va ocórrer amb Mart i Venus en ser descoberts. No gaire després la nena va saber que estava encinta, i amb gran goig m'ho va dir de seguida per escrit, consultant-me què pensava jo que havia de fer-se. Llavors, una nit, segons el que havíem concertat, en absència del seu oncle la vaig sostreure d'amagatotis de la casa d'aquest, portant-la sense demora a la meva pàtria. Allí va viure a casa de la meva germana fins que va donar a llum un home al que va anomenar Astrolabi .

Gairebé embogit el seu oncle després d'haver-se ella marxat, només qui tingui aquesta experiència s'adonarà del dolor abrasador i la vergonya que el van envair. No sabia què fer contra mi, quines insídies tendir-me. Si em matava, o causava algun dany al meu cos, temia moltíssim que el seu molt benvolguda neboda, en la meva pàtria, sofrís les conseqüències. No podia agafar-me i tancar-me en un lloc contra la meva voluntat, sobretot estant jo molt previngut, perquè no dubtava que ell m'atacaria tan bon punt li fos possible o s'atrevís. Però a la fi, compadit de la seva desmesurada angoixa, i acusant-me a mi mateix d'aquell engany —del qual era responsable l'amor— com si fos la major de les traïcions, vaig acudir a veure'l en to de súplica, prometent-li la reparació que ell mateix determinés, fos el que fos. Vaig al·legar que res veuria en tot això de sorprenent qualsevol que hagués experimentat la força de l'amor, i recordés a quina ruïna havien precipitat les dones fins i tot als homes més eminents, des del començament mateix del gènere humà. I per a apaivagar-lo, em vaig oferir a donar-li major satisfacció de la qual podia esperar, unint-me en matrimoni a la qual havia corromput, sempre que això es fes en secret, per no danyar la meva reputació. Ell va assentir, i mitjançant la paraula donada i els petons d'ell i dels seus va convenir amb mi en la concòrdia sol·licitada, amb la qual cosa em trairia més fàcilment.

Pere Abelard, Historia calamitatum (traducció del text llatí de la Patrologia llatina, vol. 178, cols. 113-182), text de Historia calamitatum i altres textos filosòfics, Pentalfa Edicions, Oviedo 1993, pàgines 13-127. [Text pres de Projecte Filosofia en espanyol / Universitat d'Oviedo / Espanya]. Versió en castellà de Gustavo Bueno

---

Original en castellà

En la misma ciudad de París había una muchachita, de nombre Eloísa, sobrina de un canónigo llamado Fulberto, el cual había procurado, con tanta diligencia como grande era su aprecio por ella, que avanzara lo más posible en todos los saberes. Ella, no ínfima por su belleza, era suprema por sus muchísimas letras. Y siendo esta prenda de la instrucción más rara en las mujeres, hacía a la niña tanto más valiosa, y le había dado gran fama en todo el reino. A ésta, pues, consideradas todas las cosas que suelen incitar a los amantes, juzgué más apropiada para la unión amorosa conmigo, lo que pensé conseguir muy fácilmente. Tanto renombre tenía yo entonces, y tanto me destacaba por mi juventud y belleza, que no temía repulsa alguna de cualquier mujer a quien juzgara digna de mi amor. Creí tanto más fácilmente que esta niña me correspondería cuanto más llegué a conocer su saber y amor por las letras, que nos permitiría, aún estando ausentes, hacernos mutuamente presentes a través de cartas mensajeras, y escribir con más atrevimiento que si habláramos, manteniendo así siempre gratos coloquios.

Totalmente enardecido de amor por la muchachita, busqué la ocasión de llegar a intimar con ella por el trato doméstico cotidiano y así llevarla más fácilmente al consentimiento. Para ello entré en tratos con su ya mencionado tío, por mediación de algunos amigos de éste, para que me recibiera en su casa —que estaba cerca de mi escuela— a cambio de la cantidad que fuera. Alegué como pretexto que las preocupaciones domésticas estorbaban muchísimo mis estudios, y pesaban sobre mí gastos excesivos. Ahora bien: él era muy avaro, y, tocante a su sobrina, estaba muy empeñado en que hiciera continuos progresos en las disciplinas literarias. Aprovechando esas dos circunstancias, conseguí fácilmente su anuencia y obtuve lo que deseaba, al codiciar él el dinero y creer que su sobrina recibiría de mí alguna enseñanza. Habiéndome encarecido mucho esto último, accedió a mis deseos más de lo esperado, y favoreció nuestro amor al confiarla por completo a mi magisterio, para que siempre que tuviera yo tiempo al volver de la escuela, de día o de noche, me dedicara a enseñarla, y la corrigiera con fuerza si la encontraba negligente. Muy sorprendido por su gran simpleza en este asunto, quedé no menos pasmado —en mi fuero interno— que si él hubiera confiado una tierna cordera a un lobo hambriento. Pues al entregármela, no sólo para instruirla, sino también para corregirla con energía, ¿qué hacía sino dar total licencia a mis deseos, y ofrecerme la ocasión, aunque fuera involuntaria, de ablandarla más fácilmente con amenazas y azotes, si no podía con halagos? Pero había dos cosas que le alejaban de sospechar algo vergonzoso: el amor a su sobrina, y la fama de mi continencia en el pasado.

¿Qué más diré? Nos unimos primero en una misma morada, y después en una misma pasión. Y así, con ocasión del estudio nos entregábamos por completo al amor, y los apartes secretos que el amor deseaba nos los brindaba el trabajo de la lección. De manera que, abiertos los libros, se proferían más palabras de amor que de estudio, había más besos que doctrinas. Más veces iban a parar las manos a los senos que a los libros; el amor desviaba los ojos hacia los ojos con más frecuencia que los dirigía hacia las palabras escritas. Para suscitar menos motivos de sospecha, el amor —no el furor— daba azotes de vez en cuando: con afecto, no con ira, para que así sobrepasaran en suavidad a cualquier ungüento.

¿Y qué más? Ningún paso de amor dejaron de dar los ávidos amantes, y añadieron cuanto el amor pudo imaginar de insólito. Y al tener poca experiencia de estos goces, con más ardor nos dábamos a ellos y menos se trocaban en hastío. Y cuanto más se apoderaba de mí el deleite, menos tiempo tenía para la filosofía y para dedicarme a la enseñanza. Me era muy enojoso presentarme en la escuela y permanecer en ella, e igualmente fatigoso no dormir, de noche a causa del amor y de día a causa del estudio. La tarea de enseñar me encontraba tan descuidado y tibio que en nada empleaba el talento, y en todo la rutina; ya no era más que un repetidor de hallazgos de antaño, y si conseguía componer algunos versos, eran amatorios, y no profundas cuestiones de filosofía. Muchos de estos versos, como ya sabes, todavía se repiten y cantan a menudo en muchos lugares, sobre todo por quienes disfrutan de una vida semejante a aquélla.

No son fáciles de imaginar la tristeza, quejas y lamentaciones de mis alumnos por esta causa, desde que empezaron a darse cuenta de estos afanes —o más bien trastornos— de mi ánimo. Pues a pocos podía ya engañar un caso tan patente; creo que a nadie, salvo a aquél con cuya ignominia tenía ello más que ver, es decir, el tío de la niña. Pues aunque algunos se lo habían insinuado a veces, no podía creerlo, ya fuera —como antes dije— por el afecto sin medida que tenía a su sobrina, ya fuera también por conocer la continencia de mi vida pasada. No es fácil, en efecto, sospechar lo vergonzoso en aquellos a quien amamos mucho, y en un amor intenso no es posible que se dé la mancha de una fea sospecha. De ahí también aquello de san Jerónimo en su carta a Sabiniano (Epistola 48): «solemos enterarnos los últimos de los males de nuestra casa, e ignorar, mientras los proclaman los vecinos, los vicios de nuestros hijos y cónyuges; pero aunque muy tarde, alguna vez acaba sabiéndose, y lo que todos ven no es fácil ocultarlo a uno solo». Así ocurrió también con nosotros, transcurridos unos cuantos meses.

¡Cuán grande fue el dolor del tío al enterarse! ¡Qué dolor el de los amantes al separarse! ¡Qué vergüenza me turbó! ¡Qué abatimiento me afligió ante la aflicción de la niña! ¡Qué ardientes congojas soportó ella a causa de mi vergüenza! Ninguno se quejaba de lo que le sucedía a él, sino al otro. Ninguno lamentaba sus desgracias, sino las del otro. La separación de cuerpos era unión máxima de espíritus, y más crecía el amor al negársele alimento, y haber pasado por la vergüenza nos hacía más desvergonzados, y nos importaba tanto menos ser pacientes de la vergüenza cuanto mejor nos parecía ser agentes de lo vergonzoso. De este modo, sucedió con nosotros lo que la fábula poética cuenta que ocurrió con Marte y Venus al ser descubiertos. No mucho después la niña supo que estaba encinta, y con gran júbilo me lo dijo en seguida por escrito, consultándome qué pensaba yo que debía hacerse. Entonces, una noche, según lo que habíamos concertado, en ausencia de su tío la sustraje a hurtadillas de la casa de éste, llevándola sin demora a mi patria. Allí vivió en casa de mi hermana hasta que dio a luz un varón al que llamó Astrolabio .

Casi enloquecido su tío tras haberse ella marchado, sólo quien tenga esa experiencia se dará cuenta del dolor abrasador y la vergüenza que lo invadieron. No sabía qué hacer contra mí, qué asechanzas tenderme. Si me mataba, o causaba algún daño a mi cuerpo, temía muchísimo que su muy querida sobrina, en mi patria, sufriera las consecuencias. No podía cogerme y encerrarme en un lugar contra mi voluntad, sobre todo estando yo muy sobre aviso, pues no dudaba de que él me atacaría en cuanto le fuera posible o se atreviera. Pero al fin, compadecido de su desmedida angustia, y acusándome a mí mismo de aquel engaño —del que era responsable el amor— como si fuese la mayor de las traiciones, acudí a verle en son de súplica, prometiéndole la reparación que él mismo determinase, fuera cual fuera. Alegué que nada vería en todo ello de asombroso cualquiera que hubiese experimentado la fuerza del amor, y recordase a qué ruina habían precipitado las mujeres incluso a los hombres más eminentes, desde el comienzo mismo del género humano. Y para apaciguarlo, me ofrecí a darle mayor satisfacción de la que podía esperar, uniéndome en matrimonio a la que había corrompido, con tal de que ello se hiciera en secreto, para no dañar mi reputación. El asintió, y mediante la palabra dada y los besos de él y de los suyos convino conmigo en la concordia solicitada, con lo cual me traicionaría más fácilmente.

Pedro Abelardo, Historia calamitatum (traducción del texto latino de la Patrología latina, vol. 178, cols. 113-182), texto de Historia calamitatum y otros textos filosóficos, Pentalfa Ediciones, Oviedo 1993, páginas 13-127. [Texto tomado de Proyecto Filosofía en español / Universidad de Oviedo / España]. Versió de G.Bueno