Sext Empíric: la noció de signe

II, 10. Es diu signe commemoratiu a un signe que, havent estat observat manifestament al mateix temps que la cosa significada, quan es presenta als nostres sentits, per obscura que sigui la cosa, ens indueix a recordar el que s'ha observat al mateix temps que ell, encara que això no es presenti obertament als nostres sentits: així ocorre amb el fum i el foc. El signe indicatiu (o revelador), segons diuen els dogmàtics, és aquell que no ha estat observat manifestament al mateix temps que la cosa, però que, per la seva naturalesa pròpia i la seva constitució, indica allò del que és signe, com els moviments del cos són signes de l'ànima. També defineixen aquest signe: una proposició (axioma) demostrativa que és l'antecedent d'un bon sil·logisme i que descobreix la conseqüència. Com hi ha dues classes de signes, no rebutgem tot signe, sinó solament el signe indicatiu que sembla haver estat inventat pels dogmàtics. Al signe commemoratiu l'ha fet versemblant la pràctica de la vida: qui veu el fum, recorda el foc; una cicatriu que s'observa, diu que hi ha hagut una ferida.

Il, 11. El signe, tal com l'entenen els dogmàtics, és inconcebible. [...] L'antecedent no pot descobrir la conseqüència, ja que el significat és relatiu al signe i per tant és comprès al mateix temps que ell. En efecte, allò que és relatiu a una cosa és comprès al mateix temps que ella. Igual que el costat dret no pot ser comprès abans que l'esquerre, i inversament, com totes les coses que són relatives, el signe no podrà ser comprès abans que la cosa significada. Però si el signe no és comprès abans que la cosa significada, no pot descobrir el que és comprès amb ell i no després d'ell.

Per tant, segons les afirmacions dels nostres adversaris, el signe és inconcebible. Perquè és relatiu, segons diuen, i descobreix la cosa significada, a la qual és relatiu. Però, si és relatiu a la cosa significada, deu necessàriament ser conegut al mateix temps que ella, com el costat dret i l'esquerre, a dalt i a baix, etc., i si revela la cosa significada, deu necessàriament ser conegut abans que ella, a fi que, una vegada conegut, ens condueixi a la idea del que cal conèixer. És doncs impossible concebre una cosa que no pot ser coneguda abans que una altra cosa, i que hagi de ser coneguda necessàriament abans que ella. Per tant és impossible concebre una cosa en relació amb una altra. que descobreixi allò amb el que està relacionada. El signe. diuen, és relatiu a la cosa significada i la descobreix. Així doncs és impossible concebre el signe.

Bastarà haver dit aquestes poques coses entre les moltes que podrien dir-se, per a demostrar que no hi ha signes indicatius. Ara demostrarem que pot haver-hi algun signe, a fi de presentar la força igual de les raons oposades.

Les paraules aquestes contra el signe signifiquen alguna cosa o no signifiquen res. Si no signifiquen res, com destruiran l'existència del signe? Si signifiquen alguna cosa, hi ha un signe. A més, les raons adduïdes contra el signe són demostratives o no ho són. Si no són demostratives, no demostren que no hi hagi signe. Si són demostratives, ja que la demostració és una espècie de signe que descobreix la conclusió, hi haurà un signe. D'on es raona així: si hi ha algun signe: hi ha un signe; si no hi ha cap signe, hi ha un signe, perquè es demostra que no hi ha signe amb una demostració que és precisament un signe. O hi ha un signe, o no n'hi ha; per tant, hi ha un signe.

A aquest argument s'oposa aquest altre: si no hi ha signe, no hi ha signe; si hi ha un signe, segons la concepció que els dogmàtics tenen del signe, no hi ha signe. Perquè el signe que parlem, concebut com a relatiu a alguna cosa i que descobreix la cosa significada, no existeix, com hem demostrat. O hi ha un signe, o no n'hi ha: per tant, no hi ha signe.

Així, com s'aporten raons igualment probables en pro i en contra de l'existència del signe, no haver-nos d'afirmar més l'un que l'altre.

Bosquejos pirrónicos (selección), de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.109-110.