Sartre: la nàusea
De Wikisofia
la nàusea
La paraula Absurd neix ara de la meva ploma; fa una estona, en el jardí, no la vaig trobar, però tampoc la buscava, no tenia necessitat d'ella; pensava sense paraules, en les coses, amb les coses. L'absurd no era una idea en el meu cap, ni un hàlit de veu, sinó aquella llarga serp de fusta. Serp o arpa o arrel o urpes de voltor, poc importa. I sense formular res clarament, comprenia que havia trobat l'Existència, la clau de les meves Nàusees, de la meva pròpia vida. En realitat, tot el que vaig poder comprendre després es redueix a aquest absurd fonamental. Absurd: una paraula més, em debato amb paraules; allí vaig arribar a tocar la cosa. Però voldria fixar aquí el caràcter absolut d'aquest absurd. Un gest, un esdeveniment al petit món acolorit dels homes no és mai absurd sinó relativament: respecte a les circumstàncies que l'acompanyen. Els discursos d'un boig, per exemple, són absurds pel que fa a la situació en què es troba, però no pel que fa al seu deliri. Però jo, fa una estona, vaig tenir l'experiència de l'absolut: l'absolut o l'absurd. No hi havia cap cosa respecte a la qual aquella arrel no fos absurda. Oh! Com podré fixar això amb paraules? Absurd: pel que fa a la grava, a les mates de gespa groga, al fang sec, a l'arbre, al cel, als bancs verds. Absurd, irreductible; res –ni tan sols un deliri profund i secret de la naturalesa– podia explicar-ho. Evidentment no ho sabia tot: Jo no havia vist desenvolupar-se el germen ni créixer l'arbre. Però davant aquella gran pota rugosa, ni la ignorància ni el saber tenien importància; el món de les explicacions i raons no és el de l'existència. Un cercle no és absurd: s'explica per la rotació d'un segment de recta entorn d'un dels seus extrems. Però un cercle no existeix. Aquella arrel, per contra, existia en la mesura en què jo no podia explicar-la. Nuosa, inert, sense nom, em fascinava, m'omplia els ulls, em conduïa sense parar a la seva pròpia existència. Era inútil que em repetís: «És una arrel»; ja no donava resultat. Bé veia que no era possible passar de la seva funció d'arrel, de bomba aspirant, a això, a aquesta pell dura i compacta de foca, a aquest aspecte oliós, callós obstinat. La funció no explicava res; permetia comprendre en conjunt el que era una arrel, però de cap manera aquesta. Aquesta arrel, amb el seu color, la seva forma, el seu moviment detingut, estava... per sota de tota explicació. Cadascuna de les seves qualitats se li escapa una mica, fluïa fora d'ella, se solidificava a mig fer, es convertia gairebé en una cosa: cadascuna estava de més en l'arrel, i ara tenia la impressió que el cep sencer rodava una mica fora de si mateixa, es negava, es perdia en un estrany excés. Vaig raspar amb el taló aquella arpa negra; hauria volgut escorçar-la una mica. Per res, per desafiament, perquè aparegués en el cuir adobat el rosa absurd d'una esgarrapada: per a jugar amb l'absurd del món. Però quan vaig retirar el peu, vaig veure que l'escorça seguia negra.
Negra? Vaig sentir que la paraula es desinflava, es buidava de sentit amb una rapidesa extraordinària. Negra? L'arrel no era negra, no era negre el que hi havia en aquest tros de fusta, sinó... una altra cosa; el negre, com el cercle, no existia. Jo mirava l'arrel: era més que negra o més o menys negra? Però aviat vaig deixar d'interrogar-me perquè tenia la impressió de trepitjar terrè conegut. Sí, jo ja havia escrutat, amb aquesta inquietud, objectes innominables; jo havia intentat –en va– pensar alguna cosa sobre ells, i ja havia sentit que les seves qualitats fredes i inertes se m'escapaven, es lliscaven entre els meus dits. [...]
Aquell moment va ser extraordinari. Jo estava allí, immòbil i gelat, sumit en un èxtasi horrible. Però en el si mateix d'aquest èxtasi, acabava d'aparèixer alguna cosa nova: jo comprenia la Nàusea, la posseïa. Francament, no em formulava els meus descobriments. Però crec que ara em seria fàcil expressar-los amb paraules. L'essencial és la contingència. Vull dir que, per definició, l'existència no és la necessitat. Existir és estar aquí, simplement: els existents apareixen, es deixen trobar, però no és mai possible deduir-los. Crec que alguns han comprès això. Només que han intentat superar aquesta contingència inventant un ésser necessari i causa de si mateix. Però cap ésser necessari pot explicar l'existència; la contingència no és una màscara, una aparença que pot dissipar-se; és l'absolut, i en conseqüència, la gratuïtat perfecta. Tot és gratuït: aquest jardí, aquesta ciutat, jo mateix. Quan un arriba a comprendre-ho, se li regira l'estómac i tot comença a surar [...]; això és la Nàusea.
| La náusea, Alianza, Madrid 1990, p. 166-169. |
Original en castellà
la náusea
La palabra Absurdo nace ahora de mi pluma; hace un rato, en el jardín, no la encontré, pero tampoco la buscaba, no tenía necesidad de ella; pensaba sin palabras, en las cosas, con las cosas. Lo absurdo no era una idea en mi cabeza, ni un hálito de voz, sino aquella larga serpiente de madera. Serpiente o garra o raíz o garfas de buitre, poco importa. Y sin formular nada claramente, comprendía que había encontrado la Existencia, la clave de mis Náuseas, de mi propia vida. En realidad, todo lo que pude comprender después se reduce a este absurdo fundamental. Absurdo: una palabra más, me debato con palabras; allí llegué a tocar la cosa. Pero quisiera fijar aquí el carácter absoluto de este absurdo. Un gesto, un acontecimiento en el pequeño mundo coloreado de los hombres nunca es absurdo sino relativamente: con respecto a las circunstancias que lo acompañan. Los discursos de un loco, por ejemplo, son absurdos con respecto a la situación en que se encuentra, pero no con respecto a su delirio. Pero yo, hace un rato, tuve la experiencia de lo absoluto: lo absoluto o lo absurdo. No había nada con respecto a lo cual aquella raíz no fuera absurda. ¡Oh! Cómo podré fijar esto con palabras? Absurdo: con respecto a la grava, a las matas de césped amarillo, al barro seco, al árbol, al cielo, a los bancos verdes. Absurdo, irreductible; nada –ni siquiera un delirio profundo y secreto de la naturaleza– podía explicarlo. Evidentemente no lo sabía todo: Yo no había visto desarrollarse el germen ni crecer el árbol. Pero ante aquella gran pata rugosa, ni la ignorancia ni el saber tenían importancia; el mundo de las explicaciones y razones no es el de la existencia. Un círculo no es absurdo: se explica por la rotación de un segmento de recta en torno a uno de sus extremos. Pero un círculo no existe. Aquella raíz, por el contrario, existía en la medida en que yo no podía explicarla. Nudosa, inerte, sin nombre, me fascinaba, me llenaba los ojos, me conducía sin cesar a su propia existencia. Era inútil que me repitiera: «Es una raíz»; ya no daba resultado. Bien veía que no era posible pasar de su función de raíz, de bomba aspirante, a eso,a esa piel dura y compacta de foca, a ese aspecto aceitoso, calloso obstinado. La función no explicaba nada; permitía comprender en conjunto lo que era una raíz, pero de ningún modo ésa.Esa raíz, con su color, su forma, su movimiento detenido, estaba... por debajo de toda explicación. Cada una de sus cualidades se le escapa un poco, fluía fuera de ella, se solidificaba a medias, se convertía casi en una cosa: cada una estaba de más en la raíz, y ahora tenía la impresión de que la cepa entera rodaba un poco fuera de sí misma, se negaba, se perdía en un extraño exceso. Raspé con el tacón aquella garra negra; hubiera querido descortezarla un poco. Para nada, por desafío, para que apareciera en el cuero curtido el rosa absurdo de un rasguño: para jugar con el absurdo del mundo. Pero cuando retiré el pie, vi que la corteza seguía negra.
¿Negra? Sentí que la palabra se desinflaba, se vaciaba de sentido con una rapidez extraordinaria. ¿Negra? La raíz no era negra, no era negro lo que había en este trozo de madera, sino... otra cosa; el negro, como el círculo, no existía. Yo miraba la raíz: ¿era más que negra o más o menos negra? Pero pronto dejé de interrogarme porque tenía la impresión de pisar terreno conocido. Sí, yo ya había escrutado, con esa inquietud, objetos innominables; yo había intentado –en vano– pensar algo sobre ellos, y ya había sentido que su cualidades frías e inertes se me escapaban, se deslizaban entre mis dedos. [...]
Aquel momento fue extraordinario. Yo estaba allí, inmóvil y helado, sumido en un éxtasis horrible. Pero en el seno mismo de ese éxtasis, acababa de aparecer algo nuevo: yo comprendía la Náusea, la poseía. A decir verdad, no me formulaba mis descubrimientos. Pero creo que ahora me sería fácil expresarlos con palabras. Lo esencial es la contingencia. Quiero decir que, por definición, la existencia no es la necesidad. Existir es estar ahí,simplemente: los existentes aparecen, se dejan encontrar, pero nunca es posible deducirlos. Creo que algunos han comprendido esto. Sólo que han intentado superar esta contingencia inventando un ser necesario y causa de sí mismo. Pero ningún ser necesario puede explicar la existencia; la contingencia no es una máscara, una apariencia que puede disiparse; es lo absoluto, y en consecuencia, la gratuidad perfecta. Todo es gratuito: ese jardín, esta ciudad, yo mismo. Cuando uno llega a comprenderlo, se le revuelve el estómago y todo empieza a flotar [...]; eso es la Náusea.