Sartre: l'en-si, el per a-si i el no-res

El terme d'en-si que hem pres de la tradició per a designar en ser transcendent és impropi. En efecte, en el límit de la coincidència amb si mateix el sí s'esvaeix donant pas en ser idèntic. El sí no pot ser una propietat de l'ésser en-si. Per naturalesa és un reflexiu, com ja ho indica prou la sintaxi, i en particular, el rigor lògic de la sintaxi llatina i les distincions estrictes que la gramàtica ha establert entre l'ús del «eius» i el del «sui». El sí remet, però remet precisament al subjecte. Indica una relació del subjecte amb si mateix i aquesta relació és precisament una dualitat particular, ja que exigeix símbols verbals particulars. Però, d'altra banda, el sí no designa a l'ésser ni com a subjecte ni com a complement. Si considero, per exemple, el «es» de «s'avorreix», constato que aquest s'entreobre per a deixar aparèixer després d'ell al subjecte mateix. No és el subjecte, ja que el subjecte, sense relació amb si, es condensaria en la identitat de l'en-si. Tampoc és una articulació consistent del real, ja que després d'ell deixa aparèixer al subjecte. De fet, el sí no pot ser pres com un existent real. El subjecte no pot ser sí, ja que la coincidència amb si fa, com hem vist, desaparèixer al si. Però tampoc pot no ser sí, ja que el sí és indicació del subjecte mateix. El sí representa una distància ideal en la immanència del subjecte respecte a si mateix, una manera de no ser la seva pròpia coincidència, d'escapar a la identitat al mateix temps que la situa com a unitat; en resum, de ser un equilibri perpètuament inestable entre la identitat com a cohesió absoluta, sense rastre de diversitat, i la unitat com a síntesi d'una multiplicitat. És el que anomenarem la presència de si. La llei de ser del per a si com a fonament ontològic de la consciència és la de ser ell mateix sota la forma de presència de si.

Sovint s'ha pres aquesta presència de si per una plenitud d'existència, i un prejudici bastant difós entre els filòsofs fa que s'atribueixi a la consciència la més alta dignitat de ser. Però no es pot seguir mantenint aquest postulat després d'una descripció més avançada de la noció de presència. En efecte, tota «presència» implica dualitat, per tant separació, almenys virtual. La presència de l'ésser en si implica un enlairament de l'ésser respecte de si. La coincidència de l'idèntic és l'autèntica plenitud de ser, justament perquè en aquesta coincidència no es deixa lloc a cap negativitat.

[...]

D'aquesta manera, el no-res és aquest forat de l'ésser, aquesta caiguda de l'en-si cap al sí per mitjà de la qual es constitueix el per a si. Però aquesta res només pot «ser estat» quan la seva existència prestada és correlativa d'un acte anul·lant de l'ésser. A aquest acte perpetu pel qual l'en-si es degrada en presència de si l'anomenarem acte ontològic. El no-res és la posada en qüestió de l'ésser per l'ésser, és a dir, justament la consciència o per a-si. És un esdeveniment absolut que arriba a l'ésser per l'ésser i que, sense tenir a l'ésser, està perpètuament sostingut per l'ésser. Estant aïllat l'ésser en si en el seu ser pel seu total positivitat, cap ser pot produir ser i res pot ocórrer-li a l'ésser per l'ésser que no sigui el no-res. El no-res és la possibilitat pròpia de l'ésser i la seva única possibilitat. I això que aquesta possibilitat original només apareix en l'acte absolut que la realitza. Sent el no-res res de ser, només pot arribar a l'ésser per l'ésser mateix. Sens dubte, arriba a l'ésser per un ser singular que és la realitat humana. Però aquest ésser es constitueix com a realitat humana en la mesura que no és més que el projecte original del seu propi no-res. La realitat humana és el ser en tant que és, en el seu ser i pel seu ser,fonament únic del no-res en el si de l'ésser.

El Ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, traducción de Juan Valmar, p. 127, 129.