Quine: sobre el que hi ha
De Wikisofia
La qüestió del que hi ha és preocupació comuna a la filosofia i altres gèneres no imaginatius. Només en part –però amb bastant detall– hem donat la resposta descriptiva. En els llibres de geografia i astronomia es descriu un repertori representatiu de masses de terra, mars, planetes i estels, i en les biografies i en els llibres d'art es descriu cert accidental bípede, o algun objecte de grandària mitjana. La descripció es frena per la producció en massa en la zoologia, la botànica i la mineralogia, ciències en les quals les coses s'agrupen segons les seves semblances i es descriuen col·lectivament. La física, mitjançant una abstracció encara més desconsiderada de les diferències de detall, porta encara més lluny la descripció massiva. I fins a la matemàtica pura pertany a l'àmbit de la resposta descriptiva a la pregunta pel que hi ha; perquè les coses sobre les quals pregunta aquesta qüestió no exclouen els nombres, les classes, les funcions, etc., si això és part del que hi ha i del que tracta la matemàtica pura.
Només l'amplitud de les categories estableix una distinció entre l'interès ontològic del filòsof i tot això un altre. Donats els objectes físics en general, el que ha de decidir sobre unicorns és el científic de la naturalesa. Fetes classes, o qualsevol altre regne ampli d'objectes requerits pel matemàtic, és tasca d'aquest el dir si hi ha en particular nombres primers parells, o nombres cubs que siguin sumes de parells de nombres cubs. En canvi, el propi de l'ontologia és l'escrutini d'aquesta acceptació acrítica del regne dels objectes físics mateix, o del de les classes, etc. La tasca consisteix aquí a explicar el que hi havia estat implícit, a precisar el que havia estat vague, a exposar i resoldre paradoxes, desfer nusos, arrencar plantes atrofiades, portar llum als barris baixos ontològics.
La tasca del filòsof difereix doncs de l'altra detalladament; però no d'una manera tan dràstica com el que suposen els que imaginen en favor del filòsof una privilegiada perspectiva fora de l'esquema conceptual que pren a càrrec seu. No hi ha exili còsmic. El filòsof no pot estudiar ni revisar l'esquema conceptual bàsic de la ciència i el sentit comú sense tenir ell mateix algun esquema conceptual, el mateix o qualsevol altre, que no estarà menys necessitat d'escrutini filosòfic, i que li és imprescindible per a treballar. El filòsof pot dur a terme aquest escrutini i perfeccionar el sistema des de dins, apel·lant a la coherència i a la simplicitat; però aquest és el mètode del teòric en general. El filòsof recorre a l'ascens semàntic; però el mateix fa el científic. I si el científic teòric està obligat a salvar, per les seves remotes vies, les possibles connexions amb l'estimulació no verbal, també ho està el filòsof, encara que sigui encara més remotament. És veritat que cap experiment resoldrà mai una qüestió ontològica; però això es deu exclusivament al fet que aquestes qüestions estan connectades amb la irritació de les superfícies sensibles d'una manera particularment múltiple, i a través del laberint de la teoria intermèdia.
| Palabra y objeto, Labor, Barcelona 1968, p. 283-284. |
Original en castellà
acerca de lo que hay
La cuestión de lo que hay es preocupación común a la filosofía y otros géneros no imaginativos. Sólo en parte –pero con bastante detalle– hemos dado la respuesta descriptiva. En los libros de geografía y astronomía se describe un repertorio representativo de masas de tierra, mares, planetas y estrellas, y en las biografías y en los libros de arte se describe cierto accidental bípedo, o algún objeto de tamaño medio. La descripción se frena por la producción en masa en la zoología, la botánica y la mineralogía, ciencias en las cuales las cosas se agrupan según sus parecidos y se describen colectivamente. La física, mediante una abstracción aún más desconsiderada de las diferencias de detalle, lleva todavía más lejos la descripción masiva. Y hasta la matemática pura pertenece al ámbito de la respuesta descriptiva a la pregunta por lo que hay; pues las cosas acerca de las cuales pregunta esa cuestión no excluyen los números, las clases, las funciones, etc., si eso es parte de lo que hay y de lo que trata la matemática pura.
Sólo la amplitud de las categorías establece una distinción entre el interés ontológico del filósofo y todo eso otro. Dados los objetos físicos en general, el que tiene que decidir acerca de unicornios es el científico de la naturaleza. Dadas clases, o cualquier otro reino amplio de objetos requeridos por el matemático, es tarea de éste el decir si hay en particular números primos pares, o números cubos que sean sumas de pares de números cubos. En cambio, lo propio de la ontología es el escrutinio de esa aceptación acrítica del reino de los objetos físicos mismo, o del de las clases, etc. La tarea consiste aquí en explicar lo que había estado implícito, en precisar lo que había sido vago, en exponer y resolver paradojas, deshacer nudos, arrancar plantas atrofiadas, llevar luz a los barrios bajos ontológicos.
La tarea del filósofo difiere pues de la otra en detalle; pero no de un modo tan drástico como el que suponen los que imaginan en favor del filósofo una privilegiada perspectiva fuera del esquema conceptual que toma a su cargo. No hay exilio cósmico. El filósofo no puede estudiar ni revisar el esquema conceptual básico de la ciencia y el sentido común sin tener él mismo algún esquema conceptual, el mismo o cualquier otro, que no estará menos necesitado de escrutinio filosófico, y que le es imprescindible para trabajar. El filósofo puede llevar a cabo ese escrutinio y perfeccionar el sistema desde dentro, apelando a la coherencia y a la simplicidad; pero éste es el método del teórico en general. El filósofo recurre al ascenso semántico; pero lo mismo hace el científico. Y si el científico teórico está obligado a salvar, por sus remotas vías, las posibles conexiones con la estimulación no verbal, también lo está el filósofo, aunque sea aún más remotamente. Es verdad que ningún experimento zanjará nunca una cuestión ontológica; pero eso se debe exclusivamente a que estas cuestiones están conectadas con la irritación de las superficies sensibles de un modo particularmente múltiple, y a través del laberinto de la teoría intermedia.