Popper: com progressa la ciència
De Wikisofia
com progressa la ciència
És possible interpretar els progressos de la ciència més prosaicament. caldria dir que el progrés pot «... originar-se de dues maneres solament: acumulant noves experiències perceptives i organitzant millor les que ja teníem a la nostra disposició». Però aquesta descripció del progrés científic, encara que no és realment errònia, sembla no donar en el blanc; recorda massa a la inducció baconiana o suggereix en excés la seva industriosa acumulació dels «incomptables gotims, madurs i en saó» dels quals esperava que fluís el vi de la ciència, el seu mite d'un mètode científic que partís de l'observació i de l'experiment per a avançar després fins a les teories. [...]
L'avanç de la ciència no es deu al fet que s'acumulin més i més experiències perceptives amb el córrer del temps, ni al que faríem cada vegada millor ús dels nostres sentits. No és possible destil·lar ciència d'experiències sensorials sense interpretar, per molt industriosament que les acumulem o escollim; l'únic mitjà que tenim d'interpretar la Naturalesa són les idees audaces, les anticipacions injustificades i el pensament especulatiu: són el nostre organon, el nostre únic instrument per a captar-la. [...]
La ciència mai persegueix la il·lusòria meta que les seves respostes siguin definitives, ni tan sols probables; més aviat el seu avanç s'encamina cap a una finalitat infinita -i, no obstant això, assolible-: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de subjectar les nostres respostes (sempre provisionals) a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses.
| La lógica de la investigación científica, Tecnos, Madrid 1977, p. 260-262. |
Original en castellà
cómo progresa la ciencia
Es posible interpretar los progresos de la ciencia más prosaicamente. Cabría decir que el progreso puede «...originarse de dos maneras solamente: acumulando nuevas experiencias perceptivas y organizando mejor las que ya teníamos a nuestra disposición». Pero esta descripción del progreso científico, aunque no es realmente errónea, parece no dar en el blanco; recuerda demasiado a la inducción baconiana o sugiere en exceso su industrioso acumular los «incontables racimos, maduros y en sazón» de los que esperaba que fluyese el vino de la ciencia, su mito de un método científico que partiera de la observación y del experimento para avanzar luego hasta las teorías. [...]
El avance de la ciencia no se debe al hecho de que se acumulen más y más experiencias perceptivas con el correr del tiempo, ni al de que haríamos cada vez mejor uso de nuestros sentidos. No es posible destilar ciencia de experiencias sensoriales sin interpretar, por muy industriosamente que las acumulemos o escojamos; el único medio que tenemos de interpretar la Naturaleza son las ideas audaces, las anticipaciones injustificadas y el pensamiento especulativo: son nuestro organon, nuestro único instrumento para captarla. [...]
La ciencia nunca persigue la ilusoria meta de que sus respuestas sean definitivas, ni siquiera probables; antes bien, su avance se encamina hacia una finalidad infinita -y, sin embargo, alcanzable-: la de descubrir incesantemente problemas nuevos, más profundos y más generales, y de sujetar nuestras respuestas (siempre provisionales) a contrastaciones constantemente renovadas y cada vez más rigurosas.