Nietzsche: la moral d'esclaus

La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creador i engendra valors: el ressentiment d'aquells éssers a qui els està vedada l'autèntica reacció, la reacció de l'acció, i que es rescabalen únicament amb una venjança imaginària. Mentre que tota moral noble neix d'un triomfant sí dit a si mateix, la moral dels esclaus diu no, ja per endavant, a un «fora», a un «altre», a un «no-jo»; i aquest no és el que constitueix la seva acció creadora. Aquesta inversió de la mirada que estableix valors aquest necessari dirigir-se cap a fora en lloc de girar-se cap a si –forma part precisament del ressentiment: per a sorgir, la moral dels esclaus necessita sempre primer un món oposat i extern, necessita, parlant fisiològicament, d'estímuls exteriors per a poder en absolut actuar– la seva acció és, d'arrel, reacció. El contrari ocorre en la manera noble de valorar: aquesta actua i brolla espontàniament, busca el seu oposat tan sols per a dir-se sí a si mateixa amb major agraïment, amb major goig -el seu concepte negatiu, el «baix», «vulgar», «dolent», és tan sols un pàl·lid contrast, nascut més tard, del seu concepte bàsic positiu, totalment impregnat de vida i de passió, el concepte «nosaltres els nobles, nosaltres els bons, nosaltres els bells, nosaltres els feliços!» Quan la manera noble de valorar s'equivoca i peca contra la realitat, això ocorre en relació amb l'esfera que no li és prou coneguda, més encara, al real coneixement de la qual s'oposa amb aspror: no comprèn de vegades l'esfera menyspreada per ella, l'esfera de l'home vulgar del poble baix; d'altra banda, tingui's en compte que, en tot cas, l'efecte del menyspreu, del mirar de dalt a baix, del mirar amb superioritat, àdhuc pressuposant que falsegi la imatge del menyspreat, no arribarà ni des de lluny a la falsificació amb què l'odi reprimit, la venjança de l'impotent atemptaran contra el seu adversari –in effigie [en efígie], naturalment–. De fet en el menyspreu es barregen massa negligència, massa lleugeresa, massa apartament de la vista i massa impaciència, i fins i tot massa goig en si mateix, per a estar en condicions de transformar el seu objecte en una autèntica caricatura i en un espantall. No es passin per alt les nuances [matisos] gairebé benèvoles que, per exemple, l'aristocràcia grega posa en totes les paraules amb què diferencia de si al poble baix; observi's com constantment es barreja en elles, ensucrant-les, una espècie de llàstima, de consideració, d'indulgència, fins al punt que gairebé totes les paraules que convenen a l'home vulgar han acabat per quedar com a expressions per significar «infeliç», «digne de llàstima» (vegeu δειλός [poregós], δειλαιος [covard], πονηρός [vil], μοχύηρός [miserable], les dues últimes caracteritzen pròpiament a l'home vulgar com a esclau del treball i animal de càrrega) -i com, d'altra banda, «dolent», «infeliç», no van deixar mai de sonar a cau d'orella grec amb un to únic, amb un timbre en el qual prepondera «infeliç»: i això com a herència de l'antiga manera de valorar més noble, aristocràtica, la qual no renega de si mateixa ni tan sols en el menyspreu (-als filòlegs recordem-los en quin sentit s'usen οἲζυός [miserable], ἂνολβος [desgraciat], τλήμων [resignat], δυτυγεἲν [fracassar, tenir mala sort], ξυμφορὰ [dissort]). Els «ben nascuts» se sentien a si mateixos totalment com els «feliços»; ells no havien de construir la seva felicitat artificialment i, de vegades, persuadir-se d'ella, mentir-la-hi, mitjançant una mirada dirigida als seus enemics (com solen fer tots els homes del ressentiment); i així mateix, pel fet de ser homes íntegres, replets de força i, en conseqüència, necessàriament actius, no sabien separar l'activitat de la felicitat -en ells aquella formava part, per necessitat, d'aquesta (d'aquí procedeix el εὖπράττειν [obrar bé, ser feliç]) -tot això molt en contraposició amb la felicitat al nivell dels impotents, dels oprimits, dels nafrats per sentiments verinosos i hostils, en els quals la felicitat apareix essencialment com narcosis, atordiment, quietud, pau, «dissabte», distensió de l'ànim i relaxació dels membres, és a dir, dit en una paraula com una cosa passiva. Mentre que l'home noble viu amb confiança i franquesa enfront de si mateix (γενναίος «aristòcrata de naixement», subratlla la nuance [matís] «franc» i també sens dubte «ingenu»), l'home del ressentiment no és ni franc, ni ingenu, ni honest i dret amb si mateix. La seva ànima mira de reüll; el seu esperit estima els amagatalls, els camins tortuosos i les portes falses, tot l'encobert l'atreu com el seu món, la seva seguretat, el seu alleujament; entén de callar, de no oblidar, d'esperar, d'empetitir-se i humiliar-se transitòriament. Una raça de tals homes del ressentiment acabarà necessàriament sent més intel·ligent que qualsevol raça noble, venerarà també la intel·ligència en una mesura del tot diferent: a saber, com la més important condició d'existència, mentre que, entre homes nobles, la intel·ligència fàcilment té un delicat deixo de luxe i refinament: -en aquests precisament no és la intel·ligència ni molt menys tan essencial com el són la perfecta seguretat funcional dels instints inconscients reguladors o fins i tot una certa falta d'intel·ligència, així per exemple el valerós llançar-se a cegues, bé sigui al perill, bé sigui a l'enemic, o aquella entusiasta sobtaneïtat en la còlera, l'amor, el respecte, l'agraïment i la venjança, en la qual s'han reconegut en tots els temps les ànimes nobles. El mateix ressentiment de l'home noble, quan en ell apareix, es consuma i esgota, en efecte, en una reacció immediata i, per això, no enverina: d'altra banda, ni tan sols apareix en innombrables casos en els quals resulta inevitable la seva aparició en tots els febles i impotents. No poder prendre's molt de temps seriosament els contratemps propis, les maldats pròpies— tal és el signe propi de naturaleses fortes i plenes, en les quals hi hagi una sobreabundància de força plàstica, remodeladora, regeneradora, força que també fa oblidar (un bon exemple d'això en el món modern és Mirabeau, que no tenia memòria per als insults ni per les vileses que es cometien amb ell, i que no podia perdonar per l'única raó que... oblidava). Un home així se sacseja d'un sol cop molts cucs que en uns altres, en canvi, nien subterràniament; només aquí és també possible una altra cosa, suposant que ella sigui en absolut possible a la terra l'autèntic «amor als seus enemics». Quant respecte pels seus enemics té un home noble! -i aquest respecte és ja un pont cap a l'amor... L'home noble reclama per a si el seu enemic com una distinció seva; no suporta, en efecte, cap altre enemic que aquell en el qual no hi ha res a menysprear i sí moltíssim que honrar! En canvi, imaginem-nos «l'enemic» tal com el concep l'home del ressentiment -i just en això resideix la seva acció, la seva creació: ha concebut l'«enemic malvat», «el malvat», i això com a concepte bàsic, a partir del qual s'imagina també, com a imatge posterior i com a antítesi, un «bé» -ell mateix!...

La genealogía de la moral. Traducción de Andrés Sánchez Pascual, Alianza, Madrid 1980, p. 42-46.

---

Original en castellà

La rebelión de los esclavos en la moral comienza cuando el resentimiento mismo se vuelve creador y engendra valores: el resentimiento de aquellos seres a quienes les está vedada la auténtica reacción, la reacción de la acción, y que se desquitan únicamente con una venganza imaginaria. Mientras que toda moral noble nace de un triunfante sí dicho a sí mismo, la moral de los esclavos dice no, ya de antemano, a un «fuera», a un «otro», a un «no-yo»; y ese no es lo que constituye su acción creadora. Esta inversión de la mirada que establece valores este necesario dirigirse hacia fuera en lugar de volverse hacia sí –forma parte precisamente del resentimiento: para surgir, la moral de los esclavos necesita siempre primero de un mundo opuesto y externo, necesita, hablando fisiológicamente, de estímulos exteriores para poder en absoluto actuar– su acción es, de raíz, reacción. Lo contrario ocurre en la manera noble de valorar: ésta actúa y brota espontáneamente, busca su opuesto tan sólo para decirse sí a sí misma con mayor agradecimiento, con mayor júbilo -su concepto negativo, lo «bajo», «vulgar», «malo», es tan sólo un pálido contraste, nacido más tarde, de su concepto básico positivo, totalmente impregnado de vida y de pasión, el concepto «¡nosotros los nobles, nosotros los buenos, nosotros los bellos, nosotros los felices!» Cuando la manera noble de valorar se equivoca y peca contra la realidad, esto ocurre con relación a la esfera que no le es suficientemente conocida, más aún, a cuyo real conocimiento se opone con aspereza: no comprende a veces la esfera despreciada por ella, la esfera del hombre vulgar del pueblo bajo; por otro lado, téngase en cuenta que, en todo caso, el efecto del desprecio, del mirar de arriba abajo, del mirar con superioridad, aun presuponiendo que falsee la imagen de lo despreciado, no llegará ni de lejos a la falsificación con que el odio reprimido, la venganza del impotente atentarán contra su adversario –in effigie [en efigie], naturalmente–. De hecho en el desprecio se mezclan demasiada negligencia, demasiada ligereza, demasiado apartamiento de la vista y demasiada impaciencia, e incluso demasiado júbilo en sí mismo, como para estar en condiciones de transformar su objeto en una auténtica caricatura y en un espantajo. No se pasen por alto las nuances [matices] casi benévolas que, por ejemplo, la aristocracia griega pone en todas las palabras con que diferencia de sí al pueblo bajo; obsérvese cómo constantemente se mezcla en ellas, azucarándolas, una especie de lástima, de consideración, de indulgencia, hasta el punto de que casi todas las palabras que convienen al hombre vulgar han terminado por quedar como expresiones para significar «infeliz», «digno de lástima» (véase δειλός [miedoso], δειλαιος [cobarde], πονηρός [vil], μοχύηρός [mísero], las dos últimas caracterizan propiamente al hombre vulgar como esclavo del trabajo y animal de carga) -y cómo, por otro lado, «malo», «infeliz», no dejaron jamás de sonar al oído griego con un tono único, con un timbre en el que prepondera «infeliz»: y esto como herencia de la antigua manera de valorar más noble, aristocrática, la cual no reniega de sí misma ni siquiera en el desprecio (-a los filólogos recordémosles en qué sentido se usan οἲζυός [miserable], ἂνολβος [desgraciado], τλήμων [resignado], δυτυγεἲν [fracasar, tener mala suerte], ξυμφορὰ [desdicha]). Los «bien nacidos» se sentían a sí mismos cabalmente como los «felices»; ellos no tenían que construir su felicidad artificialmente y, a veces, persuadirse de ella, mentírsela, mediante una mirada dirigida a sus enemigos (como suelen hacer todos los hombres del resentimiento); y asimismo, por ser hombres íntegros, repletos de fuerza y, en consecuencia, necesariamente activos, no sabían separar la actividad de la felicidad -en ellos aquélla formaba parte, por necesidad, de ésta (de aquí procede el εὖπράττειν [obrar bien, ser feliz]) -todo esto muy en contraposición con la felicidad al nivel de los impotentes, de los oprimidos, de los llagados por sentimientos venenosos y hostiles, en los cuales la felicidad aparece esencialmente como narcosis, aturdimiento, quietud, paz, «sábado», distensión del ánimo y relajamiento de los miembros, esto es, dicho en una palabra como algo pasivo. Mientras que el hombre noble vive con confianza y franqueza frente a sí mismo (γενναίος «aristócrata de nacimiento», subraya la nuance [matiz] «franco» y también sin duda «ingenuo»), el hombre del resentimiento no es ni franco, ni ingenuo, ni honesto y derecho consigo mismo. Su alma mira de reojo; su espíritu ama los escondrijos, los caminos tortuosos y las puertas falsas, todo lo encubierto le atrae como su mundo, su seguridad, su alivio; entiende de callar, de no olvidar, de aguardar, de empequeñecerse y humillarse transitoriamente. Una raza de tales hombres del resentimiento acabará necesariamente por ser más inteligente que cualquier raza noble, venerará también la inteligencia en una medida del todo distinta: a saber, como la más importante condición de existencia, mientras que, entre hombres nobles, la inteligencia fácilmente tiene un delicado dejo de lujo y refinamiento: –en éstos precisamente no es la inteligencia ni mucho menos tan esencial como lo son la perfecta seguridad funcional de los instintos inconscientes reguladores o incluso una cierta falta de inteligencia, así por ejemplo el valeroso lanzarse a ciegas, bien sea al peligro, bien sea al enemigo, o aquella entusiasta subitaneidad en la cólera, el amor, el respeto, el agradecimiento y la venganza, en la cual se han reconocido en todos los tiempos las almas nobles. El mismo resentimiento del hombre noble, cuando en él aparece, se consuma y agota, en efecto, en una reacción inmediata y, por ello, no envenena: por otro lado, ni siquiera aparece en innumerables casos en los que resulta inevitable su aparición en todos los débiles e impotentes. No poder tomar mucho tiempo en serio los propios contratiempos, las propias fechorías– tal es el signo propio de naturalezas fuertes y plenas, en las cuales haya una sobreabundancia de fuerza plástica, remodeladora, regeneradora, fuerza que también hace olvidar (un buen ejemplo de esto en el mundo moderno es Mirabeau, que no tenía memoria para los insultos ni para las villanías que se cometían con él, y que no podía perdonar por la única razón de que -olvidaba). Un hombre así se sacude de un solo golpe muchos gusanos que en otros, en cambio, anidan subterráneamente; sólo aquí es también posible otra cosa, suponiendo que ella sea en absoluto posible en la tierra el auténtico «amor a sus enemigos». ¡Cuánto respeto por sus enemigos tiene un hombre noble! -y ese respeto es ya un puente hacia el amor... ¡El hombre noble reclama para sí su enemigo como una distinción suya; no soporta, en efecto, ningún otro enemigo que aquel en el que no hay nada que despreciar y sí muchísimo que honrar! En cambio, imaginémonos «el enemigo» tal como lo concibe el hombre del resentimiento -y justo en ello reside su acción, su creación: ha concebido el «enemigo malvado», «el malvado», y ello como concepto básico, a partir del cual se imagina también, como imagen posterior y como antítesis, un «bueno» -¡él mismo!...