Nietzsche: l'últim home

 Quan Zaratustra va haver dit aquestes paraules va contemplar de nou el poble i va callar: «Aquí estan», va dir al seu cor, «i riuen: no m'entenen, no sóc jo la boca per a aquestes oïdes.

Caldrà trencar-los abans les oïdes, perquè aprenguin a sentir amb els ulls? Caldrà retronar igual que timbals i que predicadors de penitència? O per ventura creuen tan sols al que balboteja?

Tenen una mica del que estan orgullosos. Com anomenen a això que els omple d'orgull? Cultura ho anomenen, és el que els distingeix dels cabrers.

Per això no els agrada sentir, referida a ells, la paraula 'menyspreu'. Parlaré, doncs, al seu orgull.

Vaig a parlar-los d'allò més menyspreable: el últim home».

I Zaratustra va parlar així al poble:

És temps que l'home fixi la seva pròpia meta. És temps que l'home planti la llavor de la seva més alta esperança.

Encara és bastant fèrtil el seu terreny per a això. Mes algun dia aquest terreny serà pobre i mans, i d'ell no podrà ja brollar cap arbre elevat.

Ai! Arriba el temps en què l'home deixés de llançar la fletxa del seu anhel més enllà de l'home, i en què la corda del seu arc no sabrà ja vibrar!

Jo us dic: cal tenir encara caos dins de si per a poder donar a llum un estel dansaire. Jo us dic: vosaltres teniu encara caos dins de vosaltres.

Ai! Arriba el temps en què l'home no donarà ja a llum cap estel. Ai! Arriba el temps de l'home més menyspreable, l'incapaç ja de menysprear-se a si mateix.

Mireu! Jo us mostro l'últim home.

"Què és amor? Què és creació? Què és anhel? Què és estel? —així pregunta l'últim home, i parpelleja.

La terra s'ha tornat petita llavors, i sobre ella fa salts l'últim home, que tot ho empetiteix. La seva estirp és indestructible, com el pugó; l'últim home és el que més temps viu.

"Nosaltres hem inventat la felicitat" -diuen els últims homes, i parpellegen.

Han abandonat les comarques on era dur viure: doncs la gent necessita calor. La gent estima fins i tot al veí, i es refrega contra ell: doncs necessita calor.

Emmalaltir i desconfiar ho consideren pecaminós: la gent camina amb cura. Un ximple és qui segueix ensopegant amb pedres o amb homes!

Una mica de verí de tant en tant: això produeix somnis agradables. I molt de verí al final, per a tenir una mort agradable.

La gent continua treballant, perquè el treball és un entreteniment. Però procura que l'entreteniment no cansi.

La gent ja no es fa ni pobra ni rica: ambdues coses són massa molestes. Qui vol encara governar? Qui encara obeir? Ambdues coses són massa molestes.

Cap pastor i un sol ramat! Tots volen el mateix, tots són iguals: qui té sentiments diferents marxa voluntàriament al manicomi.

"En un altre temps tothom desvariejava" -diuen els més subtils, i parpellegen.

Avui la gent és intel·ligent i sap tot el que ha ocorregut: així no acaba mai de burlar-se. La gent continua discutint, però aviat es reconcilia -en cas contrari, això espatlla l'estómac.

La gent té el seu petit plaer per al dia i el seu petit plaer per a la nit: però honra la salut.

"Nosaltres hem inventat la felicitat" -diuen els últims homes, i parpellegen».

I aquí va acabar el primer discurs de Zaratustra, anomenat també «el pròleg»: doncs en aquest punt la cridòria i la gaubança de la multitud el van interrompre. «Dóna'ns aquest últim home, Zaratustra –cridaven– fes de nosaltres aquests últims homes! El superhome te'l regalem!» I tot el poble donava crits de goig i espetegava la llengua. Però Zaratustra es va entristir i va dir al seu cor:

No m'entenen: no sóc jo la boca per a aquestes oïdes. [...]

I ara em miren i riuen: i mentre riuen, continuen odiant-me. Hi ha gel en el seu riure.

Así habló Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9ª ed., p. 39-40.

---

Original en castellà

Cuando Zaratustra hubo dicho estas palabras contempló de nuevo el pueblo y calló: «Ahí están», dijo a su corazón, «y se ríen: no me entienden, no soy yo la boca para estos oídos.

¿Habrá que romperles antes los oídos, para que aprendan a oír con los ojos? ¿Habrá que atronar igual que timbales y que predicadores de penitencia? ¿O acaso creen tan sólo al que balbucea?

Tienen algo de lo que están orgullosos. ¿Cómo llaman a eso que los llena de orgullo? Cultura lo llaman, es lo que los distingue de los cabreros.

Por esto no les gusta oír, referida a ellos, la palabra 'desprecio'. Voy a hablar, pues, a su orgullo.

Voy a hablarles de lo más despreciable: el último hombre».

Y Zaratustra habló así al pueblo:

Es tiempo de que el hombre fije su propia meta. Es tiempo de que el hombre plante la semilla de su más alta esperanza.

Todavía es bastante fértil su terreno para ello. Mas algún día ese terreno será pobre y manso, y de él no podrá ya brotar ningún árbol elevado.

¡Ay! ¡Llega el tiempo en que el hombre dejara de lanzar la flecha de su anhelo más allá del hombre, y en que la cuerda de su arco no sabrá ya vibrar!

Yo os digo: es preciso tener todavía caos dentro de sí para poder dar a luz una estrella danzarina. Yo os digo: vosotros tenéis todavía caos dentro de vosotros.

¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre no dará ya a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el incapaz ya de despreciarse a si mismo.

¡Mirad! Yo os muestro el último hombre.

"¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?” -así pregunta el último hombre, y parpadea.

La tierra se ha vuelto pequeña entonces, y sobre ella da saltos el último hombre, que todo lo empequeñece. Su estirpe es indestructible, como el pulgón; el último hombre es el que más tiempo vive.

"Nosotros hemos inventado la felicidad" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

Han abandonado las comarcas donde era duro vivir: pues la gente necesita calor. La gente ama incluso al vecino, y se restriega contra él: pues necesita calor.

Enfermar y desconfiar considéranlo pecaminoso: la gente camina con cuidado. ¡Un tonto es quien sigue tropezando con piedras o con hombres!

Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al final, para tener un morir agradable.

La gente continúa trabajando, pues el trabajo es un entretenimiento. Mas procura que el entretenimiento no canse.

La gente ya no se hace ni pobre ni rica: ambas cosas son demasiado molestas. ¿Quién quiere aún gobernar? ¿Quién aún obedecer? Ambas cosas son demasiado molestas.

¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: quien tiene sentimientos distintos marcha voluntariamente al manicomio.

"En otro tiempo todo el mundo desvariaba" -dicen los más sutiles, y parpadean.

Hoy la gente es inteligente y sabe todo lo que ha ocurrido: así no acaba nunca de burlarse. La gente continúa discutiendo, mas pronto se reconcilia -de lo contrario, ello estropea el estómago.

La gente tiene su pequeño placer para el día y su pequeño placer para la noche: pero honra la salud.

"Nosotros hemos inventado la felicidad" -dicen los últimos hombres, y parpadean».

Y aquí acabó el primer discurso de Zaratustra, llamado también «el prólogo»: pues en este punto el griterío y el regocijo de la multitud lo interrumpieron. « ¡Danos ese último hombre, Zaratustra, –gritaban– haz de nosotros esos últimos hombres! ¡El superhombre te lo regalamos!» Y todo el pueblo daba gritos de júbilo y chasqueaba la lengua. Pero Zaratustra se entristeció y dijo a su corazón:

No me entienden: no soy yo la boca para estos oídos. [...]

Y ahora me miran y se ríen: y mientras ríen, continúan odiándome. Hay hielo en su reír.