Nietzsche: el superhome i l'etern retorn

La meva nova via cap a l'afirmació. -La filosofia tal com l'he entès i viscut fins a aquest moment, consisteix en la investigació voluntària dels aspectes, encara dels avorrits i menyspreats, de l'existència. Per la llarga experiència que semblant peregrinació a través de les glaceres i deserts m'ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d'una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia de les seves més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s'atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per a considerar els valors. L'error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la viu, comença per suprimir, a títol d'experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que sedetenga en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, el que vol és penetrar fins al contrari, fins a una afirmació dionisíaca de l'univers tal com és, sense possibilitat alguna de substracció, d'excepció o d'elecció. Ella quiereel cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix ilogisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l'existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».

Això implica que els aspectes fins ara negats de l'existència es conceben no només com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no només respecte als aspectes fins ara afirmats (dels quals són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més veritables de l'existència, aquells en els quals es manifesta millor la seva voluntat.

Així mateix caldrà valorar més exactament els aspectes que fins ara han estat els únics afirmats de l'existència; comprendre de dóndeprocede aquesta afirmació i cuán poc convincent és per a una valoració dionisíaca de l'existència; jo he desenterrat i he comprès la força que pronuncia aquesta afirmació (l'instint dels quals sofreixen, d'una banda, l'instint de ramat, d'altra banda, i, en tercer lloc, el prejudici de la majoria contra les excepcions).

Vaig descobrir així fins a quin punt una raça més vigorosa hauria de projectar en un sentit totalment diferent la idea que es fes d'una humanitat superior i magnificada: hauria de concebre uns éssers superiors, més enllà del bé i del mal, més enllà d'aquells valors que no poden dissimular el seu origen, doncs procedeixen de l'esfera del sofriment, del ramat i del vulgar; jo he buscat en la Història els primers gèrmens d'aquesta inversió de l'ideal (les nocions «paganisme», «classicisme», «aristocràcia», les vaig trobar de nou i les vaig reconstruir).

(Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.)

En torno a la voluntad de poder, Península, Barcelona 1973, p.162-164.