Nietzsche: el superhome

Quan Zaratustra va arribar a la primera ciutat, situada a la vora dels boscos, va trobar reunida al mercat una gran munió: doncs estava promesa l'exhibició d'un volatinero. I Zaratustra va parlar així al poble: Jo us ensenyo el superhome. L'home és alguna cosa que ha de ser superada. Què heu fet per a superar-lo?

Tots els éssers han creat fins ara alguna cosa per sobre d'ells mateixos: i voleu ser vosaltres el reflux d'aquesta gran marea, i retrocedir a l'animal més aviat que superar a l'home?

Què és el mico per a l'home? Una irrisió o una vergonya dolorosa. I just això és el que l'home ha de ser per al superhome: una irrisió o una vergonya dolorosa.

Heu recorregut el camí que porta des del cuc fins a l'home, i moltes coses en vosaltres continuen sent cuc. En un altre temps vau ser micos, i àdhuc ara és l'home més mico que qualsevol mico.

I el més savi de vosaltres és tan sols un ser escindit, híbrid de planta i fantasma. Però us mano jo que us convertiu en fantasmes o en plantes?

Mireu, jo us ensenyo el superhome!

El superhome és el sentit de la terra. Digui vostra voluntat: sigui el superhome el sentit de la terra!

Jo us conjuro, germans meus, romaneu fidels a la terra i no cregueu els qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són enverinadors, ho sàpiguen o no.

Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan, ells també, enverinats, la terra està cansada d'ells: tant de bo desapareguin!

En un altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra i apreciar les entranyes de l'inescrutable més que el sentit d'aquella!

En un altre temps l'ànima mirava al cos amb menyspreu: i aquest menyspreu era llavors el més alt: -l'ànima volia el cos flac, lleig, famèlic. Així pensava escapolir-se del cos i de la terra.

Oh!, també aquesta ànima era flaca, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptuositat d'aquesta ànima!

Mes vosaltres també, germans meus, digueu-me: què anuncia el vostre cos de la vostra ànima? No és la vostra ànima per ventura pobresa i brutícia i un lamentable benestar?

En veritat, un brut corrent és l'home. És necessari ser un mar per a poder rebre un brut corrent sense tornar-se impur.

Mireu, jo us ensenyo el superhome: ell és aquest mar, en ell pot submergir-se el vostre gran menyspreu.

Quin és la màxima vivència que vosaltres podeu tenir? L'hora del gran menyspreu. L'hora en què fins i tot la vostra felicitat se us converteixi en nàusea, i això mateix ocorri amb la vostra raó i amb la vostra virtut.

L'hora en què digueu: «Què importa la meva felicitat! És pobresa i brutícia i un lamentable benestar. No obstant això, la meva felicitat hauria de justificar fins i tot l'existència!»

L'hora en què digueu: «Què importa la meva raó! Anhela ella el saber el mateix que el lleó el seu aliment? És pobresa i brutícia i un lamentable benestar!»

L'hora en què digueu: «Què importa la meva virtut! Encara no m'ha posat furiós. Que cansat estic del meu bé i del meu mal! Tot això és pobresa i brutícia i un lamentable benestar!»

L'hora en què digueu: «Què importa la meva justícia! No veig que jo sigui un carbó ardent. Mes el just és un carbó ardent!»

L'hora en què digueu: «Què importa la meva compassió! No és la compassió per ventura la creu en la qual és clavat qui estima als homes? Però la meva compassió no és crucifixió.»

Heu parlat ja així? Heu cridat ja així? Ah, tant de bo us hi hagués jo sentit anomenar així!

No el vostre pecat -la vostra moderació és el que clama al cel, la vostra mesquinesa fins a en el vostre pecat és el que clama al cel!

On està el raig que us llepi amb la seva llengua? On la demència que caldria inocular-vos?

Mireu, jo us ensenyo el superhome: ell és aquest raig, ell és aquesta demència!

[...]

Así habló Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9ª ed., p. 34-36.

---

Original en castellà

Cuando Zaratustra llegó a la primera ciudad, situada al borde de los bosques, encontró reunida en el mercado una gran muchedumbre: pues estaba prometida la exhibición de un volatinero. Y Zaratustra habló así al pueblo: Yo os enseño el superbombre. El hombre es algo que debe ser superado. ¿Qué habéis hecho para superarlo?

Todos los seres han creado hasta ahora algo por encimade ellos mismos: ¿y queréis ser vosotros el reflujo de esa gran marea, y retroceder al animal más bien que superar al hombre?

¿Qué es el mono para el hombre? Una irrisión o una vergüenza dolorosa. Y justo eso es lo que el hombre debe ser para el superhombre: una irrisión o una vergüenza dolorosa.

Habéis recorrido el camino que lleva desde el gusano hasta el hombre, y muchas cosas en vosotros continúan siendo gusano. En otro tiempo fuisteis monos, y aun ahora es el hombre más mono que cualquier mono.

Y el más sabio de vosotros es tan sólo un ser escindido, híbrido de planta y fantasma. Pero ¿os mando yo que os convirtáis en fantasmas o en plantas?

¡Mirad, yo os enseño el superhombre!

El superhombre es el sentido de la tierra. Diga vuestra voluntad: ¡sea el superhombre el sentido de la tierra!

¡Yo os conjuro, hermanos míos, permaneced fieles a la tierra y no creáis a quienes os hablan de esperanzas sobreterrenales! Son envenenadores, lo sepan o no.

Son despreciadores de la vida, son moribundos y están, ellos también, envenenados, la tierra está cansada de ellos: ¡ojalá desaparezcan!

En otro tiempo el delito contra Dios era el máximo delito, pero Dios ha muerto y con El han muerto también esos delincuentes. ¡Ahora lo más horrible es delinquir contra la tierra y apreciar las entrañas de lo inescrutable más que el sentido de aquélla!

En otro tiempo el alma miraba al cuerpo con desprecio: y ese desprecio era entonces lo más alto: -el alma quería el cuerpo flaco, feo, famélico. Así pensaba escabullirse del cuerpo y de la tierra.

¡Oh!, también esa alma era flaca, fea y famélica: ¡y la crueldad era la voluptuosidad de esa alma!

Mas vosotros también, hermanos míos, decidme: ¿qué anuncia vuestro cuerpo de vuestra alma? ¿No es vuestra alma acaso pobreza y suciedad y un lamentable bienestar?

En verdad, una sucia corriente es el hombre. Es necesario ser un mar para poder recibir una sucia corriente sin volverse impuro.

Mirad, yo os enseño el superhombre: él es ese mar, en él puede sumergirse vuestro gran desprecio.

¿Cuál es la máxima vivencia que vosotros podéis tener? La hora del gran desprecio. La hora en que incluso vuestra felicidad se os convierta en náusea, y eso mismo ocurra con vuestra razón y con vuestra virtud.

La hora en que digáis: « ¡Qué importa mi felicidad! Es pobreza y suciedad y un lamentable bienestar. ¡Sin embargo, mi felicidad debería justificar incluso la existencia!»

La hora en que digáis: « ¡Qué importa mi razón! ¿Ansía ella el saber lo mismo que el león su alimento? ¡Es pobreza y suciedad y un lamentable bienestar! »

La hora en que digáis: « ¡Qué importa mi virtud! Todavía no me ha puesto furioso. ¡Qué cansado estoy de mi bien y de mi mal! ¡Todo esto es pobreza y suciedad y un lamentable bienestar ! »

La hora en que digáis: « ¡Qué importa mi justicia! No veo que yo sea un carbón ardiente. ¡Mas el justo es un carbón ardiente! »

La hora en que digáis: « ¡Qué importa mi compasión! ¿No es la compasión acaso la cruz en la que es clavado quien ama a los hombres? Pero mi compasión no es crucifixión.»

¿Habéis hablado ya así? ¿Habéis gritado ya así? ¡Ah, ojalá os hubiese yo oído gritar así!

¡No vuestro pecado -vuestra moderación es lo que clama al cielo, vuestra mezquindad hasta en vuestro pecado es lo que clama al cielo!

¿Dónde está el rayo que os lama con su lengua? ¿Dónde la demencia que habría que inocularos?

Mirad, yo os enseño el superhombre: ¡él es ese rayo, él es esa demencia!

[...]