Nicolau de Cusa: de l'esfera infinita a l'existència de Déu

Trobem que en l'esfera infinita convergeixen en el centre tres línies màximes, segons les tres dimensions de longitud, amplària i profunditat. Però el centre es confon amb el diàmetre i la circumferència; en l'esfera infinita, el centre es confon amb aquestes tres línies; és més: el centre és tot això: longitud, amplària, profunditat. Serà, doncs, el màxim simplicíssimament i infinitament, i tota la longitud, amplària i profunditat que en ell es troben són el màxim un, simplicíssim, indivisible. I com el centre precedeix a tota amplària, longitud i profunditat, i és el seu terme i mitjà, ja que en l'esfera infinita són una mateixa realitat, centre volum i circumferència. I així com l'esfera infinita està totalment en acte i és simplicíssima, així el Màxim està en acte i és perfectament simple. I com l'esfera és l'acte de la línia del triangle i del cercle, així el Màxim d'ell té rebut quant d'actualitat posseeix, i tota existència en acte existeix en acte en tant que està en acte en l'Infinit mateix. Per això, el Màxim és la forma de les formes i la forma de l'ésser o l'entitat màxima actual.

De docta ignorantia, llibre 1, cap. XXIII (en C. Fernández, Los filósofos medievales, 2 vols., vol. 2, BAC, Madrid 1980, p. 1113).