Mill, John S.: la llibertat civil
De Wikisofia
La llibertat civil
L'objecte d'aquest assaig és el de proclamar un principi molt senzill encaminat a regir de manera absoluta la conducta de la societat en relació amb l'individu, en tot allò que suposi imposició o control, bé s'apliqui la força física, en forma de penes legals, o la coacció moral de l'opinió pública. Tal principi és el següent: l'únic objecte que autoritza els homes, individualment o col·lectivament, a torbar la llibertat d'acció de qualsevol dels seus semblants, és la pròpia defensa; l'única raó legítima per a usar la força contra un membre d'una comunitat civilitzada és la d'impedir-li perjudicar-ne uns altres; però el bé d'aquest individu, sigui físic sigui moral, no és raó suficient. Cap home no pot, a dreta llei, ser obligat a actuar o a abstenir-se de fer-ho, perquè d'aquesta actuació o abstenció ha de derivar-se un bé per a ell, perquè això l'ha de fer més feliç, o perquè, en opinió dels altres, fer-ho sigui prudent o just. Aquestes són bones raons per a discutir-hi, per a convèncer-lo o per a suplicar-li, però no per a obligar-lo a causar-li cap mal si obra de manera diferent dels nostres desitjos. Perquè aquesta coacció fos justificable, caldria que la conducta d'aquest home tingués per objecte el perjudici d'un altre. Per a allò que no el concerneix més que a ell, la seva independència és, de fet, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i el seu esperit, l'individu és sobirà.
| Sobre la libertad. El utilitarismo, Orbis, Barcelona 1984, p. 32. |
Original en castellà
la libertad civil
El objeto de este ensayo es el de proclamar un principio muy sencillo encaminado a regir de modo absoluto la conducta de la sociedad en relación con el individuo, en todo aquello que suponga imposición o control, bien se aplique la fuerza física, en forma de penas legales, o la coacción moral de la opinión pública. Tal principio es el siguiente: el único objeto que autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa; la única razón legítima para usar de la fuerza contra un miembro de una comunidad civilizada es la de impedirles perjudicar a otros; pero el bien de este individuo, sea físico, sea moral, no es razón suficiente. Ningún hombre puede, en buena lid, ser obligado a actuar o a abstenerse de hacerlo, porque de esa actuación o abstención haya de derivarse un bien para él, porque ello le ha de hacer más dichoso, o porque, en opinión de los demás, hacerlo sea prudente o justo. Estas son buenas razones para discutir con él, para convencerle o para suplicarle, pero no para obligarle a causarle daño alguno si obra de modo diferente a nuestros deseos. Para que esta coacción fuese justificable, sería necesario que la conducta de este hombre tuviese por objeto el perjuicio de otro. Para aquello que no le atañe más que a él, su independencia es, de hecho, absoluta. Sobre sí mismo, sobre su cuerpo y su espíritu, el individuo es soberano.