Mill, John S.: l'utilitarisme
De Wikisofia
El credo que accepta la Utilitat o Principi de la Major Felicitat com a fonament de la moral, sosté que les accions són justes en la proporció amb què tendeixen a promoure la felicitat; i injustes en tant que tendeixen a produir el contrari de la felicitat. S'entén per felicitat el plaer, i l'absència de dolor; per infelicitat, el dolor i l'absència de plaer. Per a donar una visió clara del criteri moral que estableix aquesta teoria, caldria dir molt més particularment, quines coses s'inclouen en les idees de dolor i plaer, i fins a quin punt és aquesta una qüestió palesa. Però aquestes explicacions suplementàries no afecten la teoria de la vida en què es recolza aquesta teoria de la moralitat: a saber, que el plaer i l'exempció de dolor són les úniques coses desitjables com a finalitats; i que totes les coses desitjables (que en la concepció utilitària són tan nombroses com en qualsevol altra), ho són o pel plaer inherent a elles mateixes, o com a mitjans per a la promoció del plaer i la prevenció del dolor.
Ara bé, aquesta teoria de la vida suscita un inveterat desgrat en moltes ments, entre elles, algunes de les més estimables pels seus sentiments i intencions. Com diuen, suposar que la vida no té un fi més elevat que el plaer –un objecte de desig i persecució més noble– és un egoisme i una vilesa, és una doctrina digna només del porc, amb qui van ser comparats menyspreadorament els seguidors d'Epicur, en una època molt primerenca; doctrina els moderns defensors de la qual són objecte, a vegades, de la mateixa cortesa comparació per part dels seus detractors francesos, alemanys i anglesos.
Quan se'ls ha atacat així, els epicuris han contestat sempre que els qui presenten la naturalesa humana sota un aspecte degradant no són ells, sinó els seus acusadors, ja que l'acusació suposa que els éssers humans no són capaços d'altres plaers que els del porc. Si aquest supòsit fos veritable, l'acusació no podria ser rebutjada; però llavors tampoc seria una acusació; perquè si les fonts del plaer fossin exactament iguals per al porc que per a l'home, la norma de vida que fos bona per a l'un seria igualment bona per a l'altre. La comparació de la vida epicúria amb la de les bèsties es considera degradant precisament perquè els plaers d'una bèstia no satisfan la concepció de la felicitat d'un ésser humà. Els éssers humans tenen facultats més elevades que els apetits animals i, una vegada que se n'han fet conscients, no consideren com a felicitat res que no inclogui la seva satisfacció. Realment, jo no crec que els epicuris hagin deduït totalment les conseqüències del principi utilitari. Per a fer això d'una manera suficient cal incloure molts elements estoics, així com cristians. Però no es coneix cap teoria epicúria de la vida que no assigni als plaers de l'intel·lecte, dels sentiments i de la imaginació, un valor molt més alt en qualitat de plaers, que als de la mera sensació. No obstant això, ha d'advertir-se que la generalitat dels escriptors utilitaristes posen la superioritat del mental sobre el corporal, principalment en la major permanència, seguretat i facilitat d'adquisició del primer; és a dir, més aviat en els seus avantatges circumstancials que en la seva naturalesa intrínseca. Pel que fa a aquests punts, els utilitaristes han provat completament la seva tesi; però, amb la mateixa consistència, podrien haver-ho fet respecte als altres, que estan, per dir-ho així, en un pla més elevat. És perfectament compatible que algunes classes de plaer són més desitjables i més valuoses que altres. Seria absurd suposar que els plaers depenen només de la quantitat, quan, en valorar totes les altres coses, es prenen en consideració la qualitat tant com la quantitat.
Si se'm pregunta què vol dir diferència de qualitat entre els plaers, o què fa que un plaer, en tant que plaer, sigui més valuós que un altre, prescindint de la seva superioritat quantitativa, només trobo una resposta possible; si, de dos plaers, hi ha un al qual, independentment de qualsevol sentiment d'obligació moral, donen una decidida preferència tots o gairebé tots els que tenen experiència de tots dos, aquest és el plaer més desitjable. Si els qui tenen un coneixement adequat de tots dos, col·loquen a un tan per sobre de l'altre, que, àdhuc sabent que han d'aconseguir-lo amb un grau de satisfacció menor, no el canvien per cap quantitat de l'altre plaer que la seva naturalesa els permet gaudir, està justificat atribuir-li al gaudi preferit una superioritat qualitativa tal, que la quantitativa resulta, en comparació, de petita importància.
| Sobre la libertad. El utilitarismo, Orbis, Barcelona 1984, p. 141-142. |
Original en castellà
el utilitarismo
El credo que acepta la Utilidad o Principio de la Mayor Felicidad como fundamento de la moral, sostiene que las acciones son justas en la proporción con que tienden a promover la felicidad; e injustas en cuanto tienden a producir lo contrario de la felicidad. Se entiende por felicidad el placer, y la ausencia de dolor; por infelicidad, el dolor y la ausencia de placer. Para dar una visión clara del criterio moral que establece esta teoría, habría que decir mucho más particularmente, qué cosas se incluyen en las ideas de dolor y placer, y hasta qué punto es ésta una cuestión patente. Pero estas explicaciones suplementarias no afectan a la teoría de la vida en que se apoya esta teoría de la moralidad: a saber, que el placer y la exención de dolor son las únicas cosas deseables como fines; y que todas las cosas deseables (que en la concepción utilitaria son tan numerosas como en cualquier otra), lo son o por el placer inherente a ellas mismas, o como medios para la promoción del placer y la prevención del dolor.
Ahora bien, esta teoría de la vida suscita un inveterado desagrado en muchas mentes, entre ellas, algunas de las más estimables por sus sentimientos e intenciones. Como dicen, suponer que la vida no tiene un fin más elevado que el placer –un objeto de deseo y persecución más noble– es un egoísmo y una vileza, es una doctrina digna sólo del cerdo, con quien fueron comparados despreciativamente los seguidores de Epicuro, en una época muy temprana; doctrina cuyos modernos defensores son objeto, a veces, de la misma cortés comparación por parte de sus detractores franceses, alemanes e ingleses.
Cuando se les ha atacado así, los epicúreos han contestado siempre que los que presentan a la naturaleza humana bajo un aspecto degradante no son ellos, sino sus acusadores, puesto que la acusación supone que los seres humanos no son capaces de otros placeres que los del cerdo. Si este supuesto fuera verdadero, la acusación no podría ser rechazada; pero entonces tampoco sería una acusación; porque si las fuentes del placer fueran exactamente iguales para el cerdo que para el hombre, la norma de vida que fuese buena para el uno sería igualmente buena para el otro. La comparación de la vida epicúrea con la de las bestias se considera degradante precisamente porque los placeres de una bestia no satisfacen la concepción de la felicidad de un ser humano. Los seres humanos tienen facultades más elevadas que los apetitos animales y, una vez que se han hecho conscientes de ellas, no consideran como felicidad nada que no incluya su satisfacción. Realmente, yo no creo que los epicúreos hayan deducido cabalmente las consecuencias del principio utilitario. Para hacer esto de un modo suficiente hay que incluir muchos elementos estoicos, así como cristianos. Pero no se conoce ninguna teoría epicúrea de la vida que no asigne a los placeres del intelecto, de los sentimientos y de la imaginación, un valor mucho más alto en cuanto placeres, que a los de la mera sensación. Sin embargo, debe advertirse que la generalidad de los escritores utilitaristas ponen la superioridad de lo mental sobre lo corporal, principalmente en la mayor permanencia, seguridad y facilidad de adquisición de lo primero; es decir, más bien en sus ventajas circunstanciales que en su naturaleza intrínseca. Con respecto a estos puntos, los utilitaristas han probado completamente su tesis; pero, con la misma consistencia, podrían haberlo hecho con respecto a los otros, que están, por decirlo así, en un plano más elevado. Es perfectamente compatible que algunas clases de placer son más deseables y más valiosas que otras. Sería absurdo suponer que los placeres dependen sólo de la cantidad, siendo así que, al valorar todas las demás cosas, se toman en consideración la cualidad tanto como la cantidad.
Si se me pregunta qué quiere decir diferencia de cualidad entre los placeres, o qué hace que un placer, en cuanto placer, sea más valioso que otro, prescindiendo de su superioridad cuantitativa, sólo encuentro una respuesta posible; si, de dos placeres, hay uno al cual, independientemente de cualquier sentimiento de obligación moral, dan una decidida preferencia todos o casi todos los que tienen experiencia de ambos, ése es el placer más deseable. Si quienes tienen un conocimiento adecuado de ambos, colocan a uno tan por encima del otro, que, aun sabiendo que han de alcanzarlo con un grado de satisfacción menor, no lo cambian por ninguna cantidad del otro placer que su naturaleza les permite gozar, está justificado atribuirle al goce preferido una superioridad cualitativa tal, que la cuantitativa resulta, en comparación, de pequeña importancia.