Leibniz, G.W.: la durada i les seves maneres simples

 Filaletes.-La duració es correspon amb l'extensió. I una part de la durada, en la qual no percebem cap successió d'idees, és el que anomenem un instant.

Teòfil.-Crec que aquesta definició de l'instant ha d'estar basada en una concepció vulgar, com la noció vulgar del punt. Doncs presos en rigor, el punt i l'instant no són parts del temps o de l'espai, ni tampoc tenen parts. Són únicament extrems.

Filaletes.-La idea de durada no ens ve donada per mitjà del moviment, sinó per una successió constant d'idees.

Teòfil.-Una successió de percepcions desperta en nosaltres la idea de durada, però no la constitueix. Les nostres percepcions mai tenen una successió prou constant i regular per a respondre a la del temps, que és un continu uniforme i simple, com una línia recta. La modificació de percepcions ens proporciona l'oportunitat de pensar en el temps, i mitjançant canvis uniformes el podem mesurar: però encara que en la naturalesa no existís res uniforme, no per això el temps deixaria d'estar determinat, així com el lloc tampoc deixaria d'estar determinat encara que no hi hagués cap cos fix o immòbil. Ocorre, no obstant això, que, coneixent les lleis dels moviments disformes, sempre resulta possible reduir-los a moviments uniformes intel·ligibles, i mitjançant això preveure el que succeirà amb els moviments diferents quan se'ls consideri conjuntament. En aquest sentit el temps és la mesura del moviment, és a dir, el moviment uniforme és la mesura del moviment disforme.

Filaletes .-No es pot saber amb seguretat que dues parts de duració siguin iguals; i cal reconèixer que tampoc les observacions poden aconseguir una altra cosa que aproximacions. Després d'una investigació molt minuciosa s'ha descobert que, efectivament, existeixen desigualtats en les revolucions diürnes del sol, i tampoc no sabem si les revolucions anuals resultaran també desiguals.

Teòfil. -El pèndol ens ha permès veure i captar la desigualtat dels dies entre un i un altre migdia: solem dicere falsum audet. També és cert que això ja era sabut, i que aquesta desigualtat té les seves lleis. Quant a la revolució anual, que compensa les desigualtats dels dies solars, podria anar canviant al llarg del temps. De moment, la nostra millor mesura és la rotació de la terra entorn del seu eix, vulgarment atribuïda al primer mòbil, i els rellotges ens serveixen per a dividir-la en parts. No obstant això, la pròpia rotació diària pot canviar al llarg del temps: i si alguna piràmide pogués perdurar prou, o si tornéssim a construir piràmides noves, podríem adonar-nos d'això, amb només conservar en elles la longitud de determinats pèndols que en l'actualitat oscil·len un nombre conegut de vegades durant aquesta rotació: així mateix podríem conèixer en alguna manera quins havien estat els canvis, comparant aquesta rotació amb unes altres, com les dels satèl·lits de Júpiter, perquè no existeixen indicis que, en cas d'existir canvis en les unes i les altres, vagin a haver de ser proporcionals.

Filaletes.-La nostra mesura del temps seria més exacta si poguéssim conservar un dia ja passat per a comparar-ho amb els dies per a venir, com es conserven les mesures espacials.

Teòfil.-En lloc d'això ens veiem circumscrits a observar i mantenir els cossos que es mouen més o menys segons temps iguals. D'altra banda, tampoc podem afirmar que una mesura espacial, com, per exemple, una vara de fusta o metall, es mantingui perfectament igual a si mateixa.

Filaletes.-Però, ja que tots els homes mesuren evidentment el temps mitjançant el moviment dels cossos celestes, resulta molt estrany que se segueixi definint al temps com la mesura del moviment.

Teòfil. -Acabo de dir com cal entendre això. També és veritat que Aristòtil diu que el temps és el nombre, i no ja la mesura del moviment. I en efecte, es pot afirmar que la duració ens és coneguda pel nombre de moviments periòdics iguals, un dels quals comença quan acaba l'altre, com, per exemple, tantísimas rotacions de la terra o dels astres.

Filaletes.-No obstant això, moltes vegades ens anticipem a aquestes rotacions; dir que Abraham va néixer l'any 2712 del període juliano és parlar tan inintel·ligiblement com si s'expliqués des del començament del món, encara que se suposi que el període juliano va començar diversos segles abans que existissin els dies, les nits i anys caracteritzats per mitjà d'alguna revolució del sol.

Teòfil.-Aquest buit, que resulta concebible tant en el temps com en l'espai, ens indica que el temps i l'espai serveixen igual per als éssers possibles que per als existents. A més, entre tots els procediments cronològics, el menys indicat consisteix a explicar els anys des del començament del món, encara que només fos per les grans diferències que hi ha entre els Setanta i el text hebreu, sense esmentar altres raons.

Filaletes.-El començament del moviment pot ser concebut, però no així el de la duració, considerada en tota la seva amplitud. Així mateix al cos se li poden atribuir límits, però respecte a l'espai això no és possible.

Teòfil.-Per això acabo d'afirmar que el temps i l'espai emmarquen éssers possibles, més enllà de la suposició de les existències. El temps i l'espai posseeixen el caràcter de veritats eternes que contemplen per igual el possible i l'existent.

Filaletes.-En efecte, la idea de temps i d'eternitat provenen de la mateixa font, doncs el nostre esperit pot afegir magnituds de duració qualssevol les unes a les altres, i això tantes vegades com vulguem.

Teòfil.-Mes per a deduir d'això la noció d'eternitat és necessari concebre a més que segueixin existint les mateixes causes per a continuar endavant. Aquesta consideració de les causes perfecciona la noció d'infinit o indefinit quant als progressos possibles. Per això els sentits, per si sols, no basten per a elaborar aquestes nocions. En el fons es pot afirmar que la idea d'absolut és anterior, en la naturalesa de les coses, als límits que posteriorment se li assignen, encara que no ens adonem de la seva existència més que començant per allò que és limitat i que impressiona els nostres sentits.

Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano (Alianza, Madrid 1992, p.168-171).

---

Original en castellà

Filaletes.-La duración se corresponde con la extensión. Y una parte de la duración, en la cual no percibimos ninguna sucesión de ideas, es lo que llamamos un instante.

Teófilo.-Creo que esta definición del instante debe estar basada en una concepción vulgar, como la noción vulgar del punto. Pues tomados en rigor, el punto y el instante no son partes del tiempo o del espacio, ni tampoco tienen partes. Son únicamente extremos.

Filaletes.-La idea de duración no nos viene dada por medio del movimiento, sino por una sucesión constante de ideas.

Teófilo.-Una sucesión de percepciones despierta en nosotros la idea de duración, pero no la constituye. Nuestras percepciones nunca tienen una sucesión lo suficientemente constante y regular como para responder a la del tiempo, que es un continuo uniforme y simple, como una línea recta. La modificación de percepciones nos proporciona la oportunidad de pensar en el tiempo, y mediante cambios uniformes lo podemos medir: pero aun cuando en la naturaleza no existiese nada uniforme, no por ello el tiempo dejaría de estar determinado, así como el lugar tampoco dejaría de estar determinado aunque no hubiese ningún cuerpo fijo o inmóvil. Ocurre, sin embargo, que, conociendo las leyes de los movimientos disformes, siempre resulta posible reducirlos a movimientos uniformes inteligibles, y mediante ello prever lo que sucederá con los movimientos diferentes cuando se les considere conjuntamente. En ese sentido el tiempo es la medida del movimiento, es decir, el movimiento uniforme es la medida del movimiento disforme.

Filaletes .-No se puede saber con seguridad que dos partes de duración sean iguales; y hay que reconocer que tampoco las observaciones pueden lograr otra cosa que aproximaciones. Tras una investigación muy minuciosa se ha descubierto que, efectivamente, existen desigualdades en las revoluciones diurnas del sol, y tampoco sabemos si las revoluciones anuales no van a resultar también desiguales.

Teófilo. -El péndulo nos ha permitido ver y captar la desigualdad de los días entre uno y otro mediodía: solem dicere falsum audet. También es cierto que esto ya era sabido, y que esta desigualdad tiene sus leyes. En cuanto a la revolución anual, que compensa las desigualdades de los días solares, podría ir cambiando a lo largo del tiempo. Por el momento, nuestra mejor medida es la rotación de la tierra en torno a su eje, vulgarmente atribuida al primer móvil, y los relojes nos sirven para dividirla en partes. Sin embargo, la propia rotación diaria puede cambiar a lo largo del tiempo: y si alguna pirámide pudiese perdurar lo bastante, o si volviésemos a construir pirámides nuevas, podríamos darnos cuenta de ello, con sólo conservar en ellas la longitud de determinados péndulos que en la actualidad oscilan un número conocido de veces durante dicha rotación: asimismo podríamos conocer en alguna manera cuáles habían sido los cambios, comparando esa rotación con otras, como las de los satélites de Júpiter, pues no existen indicios de que, caso de existir cambios en unas y en otras, vayan a tener que ser proporcionales.

Filaletes.-Nuestra medida del tiempo sería más exacta si pudiésemos conservar un día ya pasado para compararlo con los días por venir, como se conservan las medidas espaciales.

Teófilo.-En lugar de eso nos vemos circunscritos a observar y mantener los cuerpos que se mueven más o menos según tiempos iguales. Por otra parte, tampoco podemos afirmar que una medida espacial, como, por ejemplo, una vara de madera o metal, se mantenga perfectamente igual a sí misma.

Filaletes.-Pero ya que todos los hombres miden evidentemente el tiempo mediante el movimiento de los cuerpos celestes, resulta muy extraño que se siga definiendo al tiempo como la medida del movimiento.

Teófilo. -Acabo de decir cómo hay que entender eso. También es verdad que Aristóteles dice que el tiempo es el número, y no ya la medida del movimiento. Y en efecto, se puede afirmar que la duración nos es conocida por el número de movimientos periódicos iguales, uno de los cuales empieza cuando termina el otro, como, por ejemplo, tantísimas rotaciones de la tierra o de los astros.

Filaletes.-Sin embargo, muchas veces nos anticipamos a esas rotaciones; decir que Abraham nació el año 2712 del período juliano es hablar tan ininteligiblemente como si se contase desde el comienzo del mundo, aunque se suponga que el período juliano comenzó varios siglos antes de que existiesen los días, las noches y años caracterizados por medio de alguna revolución del sol.

Teófilo.-Ese vacío, que resulta concebible tanto en el tiempo como en el espacio, nos indica que el tiempo y el espacio sirven igual para los seres posibles que para los existentes. Además, entre todos los procedimientos cronológicos, el menos indicado consiste en contar los años desde el comienzo del mundo, aun cuando sólo fuese por las grandes diferencias que hay entre los Setenta y el texto hebreo, sin mencionar otras razones.

Filaletes.-El comienzo del movimiento puede ser concebido, pero no así el de la duración, considerada en toda su amplitud. Asimismo al cuerpo se le pueden atribuir límites, pero respecto al espacio ello no es posible.

Teófilo.-Por eso acabo de afirmar que el tiempo y el espacio enmarcan seres posibles, más allá de la suposición de las existencias. El tiempo y el espacio poseen el carácter de verdades eternas que contemplan por igual lo posible y lo existente.

Filaletes.-En efecto, la idea de tiempo y de eternidad provienen de la misma fuente, pues nuestro espíritu puede añadir magnitudes de duración cualesquiera las unas a las otras, y ello tantas veces como queramos.

Teófilo.-Mas para deducir de eso la noción de eternidad es necesario concebir además que sigan existiendo las mismas causas para seguir adelante. Esta consideración de las causas perfecciona la noción de infinito o indefinido en cuanto a los progresos posibles. Por eso los sentidos, por sí solos, no bastan para elaborar esas nociones. En el fondo se puede afirmar que la idea de absoluto es anterior, en la naturaleza de las cosas, a los límites que posteriormente se le asignan, aunque no nos demos cuenta de su existencia más que empezando por aquello que es limitado y que impresiona nuestros sentidos.