Laín Entralgo, Pedro: la consciència, fenomen còsmic

[...] de quina manera és fenomen còsmic la consciència?

Radicalment ho és –penso jo que ho és– perquè, considerat el Tot del cosmos com a natura naturans, i la seva realitat última com a dinamisme evolutivament configurador d'estructures dinàmiques, primer no vivents i després vivents, dotades totes elles de propietats estructurals específiques, i cadascuna essencialment irreductible a les anteriors i insuficient per a explicar la novetat de les subsegüents, necessàriament em veig conduït a pensar que la consciència és una expressió evolutiva del dinamisme còsmic, estructural i ascendentment realitzada com a consciència bioquímica en els protozous, com a consciència neural múltiplement diversificada en els metazoos dotats de sistema nerviós, i com a consciència neural i personal de la realitat del món i de la realitat de cada persona en l'espècie humana. Segons això, la consciència humana no és una conseqüència de l'activitat conscient d'una ànima espiritual, com afirmen els dualistes, ni l'epifenòmen de l'activitat d'un sistema biològico-molecular, com ensenyen els materialistes a l'ús, sinó la diversa, però unificable expressió del radical dinamisme de la natura naturansque és el Tot del cosmos, quan en la seva evolució –com ha succeït en la superfície del nostre planeta i per ventura també en altres astres de la Via Làctica o d'altres galàxies– ha arribat al nivell estructural de la vida animal i, això és el que ara importa, al nivell de la vida humana.

Segons això, qui o què és conscient en aquesta humanament còsmica activitat del Tot de l'univers? Qui o què s'adona conscientment de la realitat del món i de si mateix? Descartades la resposta dualista i la materialista, la meva es troba integrada per les següents tesis:

1a. L'acte conscient té el seu executor immediat en l'estructura dinàmica, fet i fet còsmica, que denominar-nos home in generi o realitat humana, i més concretament en la porció cerebral d'aquesta estructura. A condició, això sí, que entenguem l'activitat neuropsicològica conformement a l'assenyat advertiment del neurofisiòleg P. s. Rose tan bené comentada entre nosaltres per F. Mora: «Estats bioquímics especials es corresponen amb aspectes de la conducta també especials, no perquè la bioquímica és causa de la conducta, sinó perquè és la conducta vista segons un diferent nivell de l'anàlisi i queda expressada en un llenguatge també diferent. Connexions sinàptiques modificades no són causa de la memòria, són la memòria. El tret de les neurones de l'hipotàlem i d'altres regions del cervell no és causa de la gana, és la gana». Sentència que haurien de tenir i no tenen en compte F. Crick, un dels pioners en la neurobiologia de la consciència, i J. R. Searle, tan esperançat en les possibilitats de les neurociències per a donar raó total del presumpte «enigma» de l'activitat conscient.

2n. Certament, la realitat d'una realitat natural –el seu coneixement del real no com a «fenomen», sinó com a «cosa en si», diria Kant– sempre tindrà un fons enigmàtic per a la intel·ligència humana; molt bé ho saben els científics i els filòsofs capaços de distingir el factible i l'utòpic, sense minva de valorar degudament el paper de la utopia en la vida humana. Però amb aquesta reserva m'atreveixo a pensar que amb la meva proposta s'arriba més al fons del que com a activitat humana i còsmica és la consciència de l'home.

Heus aquí la meva fórmula: com la molècula del benzè, més enllà de la seva evident condició material, és dinamisme còsmic bencènicament estructurat, i com és dinamisme còsmic amebianament estructurat la realitat de l'ameba, dinamisme còsmic humanament estructurat és, en el més profund i originari d'ella, la realitat somatopsíquica i personal de l'home; estructura –ara com ara, la de més alt nivell biològic i metafísic en l'evolució de l'univers–, les propietats constitutives del qual són les notes de la conducta humana [...]. Qui és el titular últim de l'activitat conscient?, em preguntava jo. Al meu judici, la resposta ha de ser aquesta: en la consciència purament animal, de l'ameba al ximpanzé, el Tot del cosmos es fa perceptor de si mateix i del seu mitjà a través de l'activitat receptiva de les estructures zoològiques, allà on aquestes existeixin; i en la consciència de l'animal humà, també on vulgui i com vulgui que existeixi, aquest Tot es fa conscient de si mateix entès ara, més enllà de Lachelier, com pensée qui es pense, això és, com a natura naturans estructurant i evolutiva.

Amb un sensacional encert cosmològic, poètic i religiós, Sant Francesc d'Assís va anomenar «germà» al Sol, «germà» al llop i «germana» a l'aigua. Si avui visqués, pensaria que una idea de l'home basada en la seva radical condició còsmica és el millor fonament d'aquesta fraternitat universal de les criatures del cosmos que ell va proclamar? Acceptaria com a tesi antropològica l'afirmació que la gènesi còsmica i la conducta de l'home no requereixen, per a ser satisfactòriament explicades, la intervenció d'una ànima espiritual individualment creada, i que de cap manera són una excepció de la pauta que presideix i determina l'aparició d'espècies vivents noves, la selecció natural? M'atreveixo a pensar que sí.

Qué es el hombre. Evolución y sentido de la vida, Ediciones Nobel, Oviedo 1999, p.203-206.

---

Original en castellà

[...] ¿de qué modo es fenómeno cósmico la conciencia?

Radicalmente lo es –pienso yo que lo es– porque, considerado el Todo del cosmos como natura naturans, y su realidad última como dinamismo evolutivamente configurador de estructuras dinámicas, primero no vivientes y luego vivientes, dotadas todas ellas de propiedades estructurales específicas, y cada una esencialmente irreductible a las anteriores e insuficiente para explicar la novedad de las subsiguientes, necesariamente me veo conducido a pensar que la conciencia es una expresión evolutiva del dinamismo cósmico, estructural y ascendentemente realizada como conciencia bioquímica en los protozoos, como conciencia neural múltiplemente diversificada en los metazoos dotados de sistema nervioso, y como conciencia neural y personal de la realidad del mundo y de la realidad de cada persona en la especie humana. Según lo cual, la conciencia humana no es una consecuencia de la actividad consciente de un alma espiritual, como afirman los dualistas, ni el epifenómeno de la actividad de un sistema biológico-molecular, como enseñan los materialistas al uso, sino la diversa, pero unificable expresión del radical dinamismo de la natura naturansque es el Todo del cosmos, cuando en su evolución –como ha sucedido en la superficie de nuestro planeta y acaso también en otros astros de la Vía Láctea o de otras galaxias– ha llegado al nivel estructural de la vida animal y, esto es lo que ahora importa, al nivel de la vida humana.

Según esto, ¿quién o qué es consciente en esa humanamente cósmica actividad del Todo del universo? ¿Quién o qué se percata conscientemente de la realidad del mundo y de sí mismo? Descartadas la respuesta dualista y la materialista, la mía se halla integrada por las siguientes tesis:

1ª. El acto consciente tiene su ejecutor inmediato en la estructura dinámica, a la postre cósmica, que denominarnos hombre in genere o realidad humana, y más concretamente en la porción cerebral de esa estructura. A condición, eso sí, de que entendamos la actividad neuropsicológica con arreglo a la sensata advertencia del neurofisiólogo P. S. Rose tan bien comentada entre nosotros por F. Mora: «Estados bioquímicos especiales se corresponden con aspectos de la conducta también especiales, no porque la bioquímica sea causa de la conducta, sino porque es la conducta vista según un diferente nivel del análisis y queda expresada en un lenguaje también diferente. Conexiones sinápticas modificadas no son causa de la memoria, son la memoria. El disparo de las neuronas del hipotálamo y de otras regiones del cerebro no es causa del hambre, es el hambre». Sentencia que deberían tener y no tienen en cuenta F. Crick, uno de los pioneros en la neurobiología de la conciencia, y J. R. Searle, tan esperanzado en las posibilidades de las neurociencias para dar razón total del presunto «enigma» de la actividad consciente.

2º. Ciertamente, la realidad de una realidad natural –su conocimiento de lo real no como «fenómeno», sino como «cosa en sí», diría Kant– siempre tendrá un fondo enigmático para la inteligencia humana; muy bien lo saben los científicos y los filósofos capaces de distinguir lo factible y lo utópico, sin mengua de valorar debidamente el papel de la utopía en la vida humana. Pero con esta reserva me atrevo a pensar que con mi propuesta se llega más al fondo de lo que como actividad humana y cósmica es la conciencia del hombre.

He aquí mi fórmula: como la molécula del benceno, más allá de su evidente condición material, es dinamismo cósmico bencénicamente estructurado, y como es dinamismo cósmico amebianamente estructurado la realidad de la ameba, dinamismo cósmico humanamente estructurado es, en lo más hondo y originario de ella, la realidad somatopsíquica y personal del hombre; estructura –hoy por hoy, la de más alto nivel biológico y metafisico en la evolución del universo–, cuyas propiedades constitutivas son las notas de la conducta humana [...]. ¿Quién es el titular último de la actividad consciente? me preguntaba yo. A mi juicio, la respuesta debe ser esta: en la conciencia puramente animal, de la ameba al chimpancé, el Todo del cosmos se hace perceptor de sí mismo y de su medio a través de la actividad receptiva de las estructuras zoológicas, donde quiera que éstas existan; y en la conciencia del animal humano, también donde quiera y como quiera que exista, ese Todo se hace consciente de sí mismo entendido ahora, más allá de Lachelier, como pensée qui se pense, esto es, como natura naturans estructurante y evolutiva.

Con un sensacional acierto cosmológico, poético y religioso, San Francisco de Asís llamó «hermano» al Sol, «hermano» al lobo y «hermana» al agua. Si hoy viviese, ¿pensaría que una idea del hombre basada en su radical condición cósmica es el mejor fundamento de esa fraternidad universal de las criaturas del cosmos que él proclamó? ¿Aceptaría como tesis antropológica la afirmación de que la génesis cósmica y la conducta del hombre no requieren, para ser satisfactoriamente explicadas, la intervención de un alma espiritual individualmente creada, y que en modo alguno son una excepción de la pauta que preside y determina la aparición de especies vivientes nuevas, la selección natural? Me atrevo a pensar que sí.