Kant:bellesa lliure i bellesa adherent

BELLESA LLIURE I BELLESA ADHERENT

Immanuel Kant

El judici de gust, mitjançant el qual un objecte és declarat bell, sota la condició d'un concepte determinat, no és pur.

Hi ha dues classes de bellesa: bellesa lliure (pulchritudo vaga) i bellesa només adherent (pulchritudo adhaerens). La primera no pressuposa cap concepte del què l'objecte hagi de ser; la segona pressuposa un concepte i la perfecció de l'objecte segons aquest. Les maneres de la primera es diuen belleses (en si consistents) de tal o tal altra cosa; la segona és afegida, com a adherent a un concepte (bellesa condicionada), a objectes que estan sota el concepte d'una fi particular.

Les flors són belleses naturals lliures. El que una flor hagi de ser difícilment ho sap algú, a part del botànic, i aquest mateix, que reconeix en ella l'òrgan de reproducció de la planta, no fa cap referència a aquest fi natural quan la jutja mitjançant el gust. Així; doncs, a la base d'aquest judici, no hi ha ni perfecció de cap espècie, ni finalitat interna a què es refereixi la reunió del divers. Molts ocells (el lloro, el colibrí, l'ocell del paradís), multitud de peixos de la mar, són belleses en si que no pertanyen a cap objecte determinat per conceptes en consideració de la seva fi, sinó que plauen lliurement i per si: així, els dibuixos à la grecque, la fullaraca per a marcs o papers pintats, etcètera, no signifiquen res per si, no representen res, cap objecte, sota un concepte determinat, i són belleses lliures. Pot explicar-se entre la mateixa espècie el que en música es diu fantasia (sense tema), i fins i tot tota la música sense text.

En el judici d'una bellesa lliure (segons la mera forma), el judici de gust és pur. No hi ha pressupost cap concepte d'una finalitat per al qual el divers de l'objecte donat hagi de servir i que aquest, doncs, hagi de representar, i pel qual la llibertat de la imaginació, que, per dir-ho així, juga en l'observació de la figura, vindria a ser només limitada

Però la bellesa humana (i en aquesta espècie, la d'un home, una dona, un nen), la bellesa d'un cavall, d'un edifici (com a església, palau, arsenal, torre), pressuposa un concepte de fi que determina el que hagi de ser la cosa; per tant, un concepte de la seva perfecció: així, doncs, és bellesa adherent. Així com l'enllaç de l'agradable (de la sensació) amb la bellesa, que pròpiament només concerneix la forma, impedeix la puresa del judici de gust, així l'enllaç del bé (per al qual el divers és bo a la cosa mateixa, segons la seva fi) amb la bellesa danya a la puresa d'aquesta.

Podrien afegir-se immediatament en la intuïció d'un edifici moltes coses que ens plagués, si no fos perquè ha de ser una església; podria embellir-se una figura amb tota classe de ratlles i trets lleugers si bé regulars, com fan els neozelandesos amb els seus tatuatges, si no hagués de ser humana, i aquesta podria tenir trets més fins i un contorn de les formes de la cosa més bonica i dolç, si no fos perquè ha de representar un home o un guerrer.

Ara bé: la satisfacció en el divers d'una cosa, en relació amb la fi interna que determina la seva possibilitat, és una satisfacció fundada en un concepte; però la de la bellesa és de tal mena que no pressuposa cap concepte, sinó que està immediatament unida amb la representació mitjançant la qual l'objecte és donat (no mitjançant la qual és pensat). Però si el judici de gust, en consideració a l'objecte, es fa dependent de la fi en el concepte, com a judici de raó, i, per tant, és limitat, llavors no és ja un lliure i pur judici de gust.

Certament, mitjançant aquest enllaç de la satisfacció estètica amb la intel·lectual, guanya el judici de gust, en què és fixat, i, si bé no és universal, no obstant això, en consideració d'alguns objectes determinats, conformes a un fi, se li poden prescriure regles. Aquestes no són, no obstant això, llavors, regles del gust, sinó solament de la unió del gust amb la raó, és a dir, del bell amb el bé, mitjançant la qual aquell ve a servir d'instrument per al propòsit, en consideració d'aquest últim, de posar aquella situació d'esperit que es conserva a si mateixa i té un valor subjectiu universal, sota aquella manera de pensar, que només mitjançant penosa resolució pot conservar-se, però té un valor objectiu universal. Però, pròpiament, ni la perfecció guanya per la bellesa ni la bellesa per la perfecció; més encara, quan comparem la representació mitjançant la qual un objecte ens és donat amb l'objecte en consideració del que ha de ser, mitjançant un concepte, no pot evitar-se el que l'ajuntem també amb la sensació en el subjecte, resulta que la facultat total de la representació guanya quan estan d'acord tots dos estats de l'esperit.

Un judici de gust, pel que fa a un objecte de finalitat interna determinada, seria pur solament en tant que el qual jutja no tingués cap concepte d'aquesta finalitat o fes en el seu judici abstracció d'ella. Però després, encara que, havent jutjat l'objecte com a bellesa lliure hagués enunciat un judici de gust exacte, vindria a ser criticada per un altre que hagués considerat la seva bellesa com a bellesa adherent (mirant a la fi de l'objecte) i acusat de gust fals, havent-los jutjat tots dos, cadascun a la seva manera, jutjat exactament: l'un, segons el que té davant els sentits; l'altre, segons el que té en el pensament. Per mitjà d'aquesta distinció es poden arreglar alguns dissentiments dels jutges de gust sobre bellesa, mostrant-los que l'un s'até a la bellesa lliure i l'altre a la dependent, que l'un enuncia un judici de gust, pur, i l'altre, un aplicat.

Immanuel Kant, Critica del judici, trad. de Manuel Garcia Morente, Ed. Vicente Jorro, Madrid, pàg. 102-106. .