Kant: el desig
De Wikisofia
Amb motiu d'un procediment semblant (Crítica de la raó pràctica, Pròleg) se m'ha dirigit una crítica, i s'ha censurat la definició de la facultat de desitjar com a facultat de ser, per mitjà de les seves representacions, causa de la realitat dels objectes d'aquestes representacions, doncs llavors els mers anhels serien també desitjos, constant-li, no obstant això, a cadascú que, per mitjà d'aquells solos, no pot realitzar el seu objecte. Però això no demostra res més sinó que hi ha també desitjos en l'home pels quals aquest es posa en contradicció amb si mateix, en la mesura que tracta d'aconseguir la realització de l'objecte per mitjà de la seva representació sola, sense poder, però, esperar-ne cap èxit, perquè té la consciència que les seves forces mecàniques (si haig d'anomenar així les no psicològiques), que han de ser determinades per aquella representació per a realitzar l'objecte (mediatament, per tant), no són suficients per a això, o ensopeguen amb algun impossible, com, verbigràcia, fer que el ja ocorregut no hagi ocorregut (O mihi preteritos..., etc.). o com també, en el cas de la impacient espera, poder aniquilar l'espai de temps fins al moment desitjat. Si bé en semblants fantàstics desitjos som conscients de la insuficiència de les nostres representacions (o de la seva total incapacitat) per a ser causa dels seus objectes, no obstant això, la relació de les mateixes com a causa, i, per tant, la representació de la seva causalitat, és continguda en cada anhel, i visible particularment quan aquest és una passió, un desig ardent. Doncs aquests, eixamplant el cor, constrenyent-lo i esgotant d'aquesta manera les forces, demostren que aquestes són repetidament posades en tensió per representacions, fent, no obstant això, que l'ànima. en consideració a la impossibilitat se sumeixi, sense parar, en cansament Les oracions mateixes per a prevenir grans i, pel que sembla, inevitables calamitats, i altres diversos mitjans supersticiosos per a aconseguir d'una manera natural finalitats impossibles, demostren la relació causal de les representacions amb els seus objectes: relació que ni tan sols per la consciència de la seva insuficiència per a efectuar-se pot ser exclosa del desig. Ara bé, per què en la nostra naturalesa ha estat posada la inclinació a desitjos conscientment buits? Aquesta és una qüestió antropològic-teològica. Sembla que si no haguéssim de determinar-nos a l'aplicació de la força fins a estar segurs de l'eficacia de la nostra facultat per a la realització d'un objecte, aquella força romandria en gran part sense ocupació. Així, ordinàriament, anem coneixent les nostres facultats només a mesura que les anem assajant. Aquesta il·lusió dels anhels buits és, doncs, tan sols la conseqüència d'una benfactora organització de la nostra naturalesa.
| Crítica del juicio, Introducción, III, nota 1. (Espasa Calpe, Madrid 1981, p.76-77). |
Original en castellà
Con motivo de un procedimiento semejante (Crítica de la razón práctica, Prólogo) se me ha dirigido una crítica, y se ha censurado la definición de la facultad de desear como facultad de ser, por medio de sus representaciones, causa de la realidad de los objetos de esas representaciones, pues entonces los meros anhelos serían también deseos, constándole, sin embargo, a cada cual que, por medio de aquellos solos, no puede realizar su objeto. Pero esto no demuestra nada más sino que hay también deseos en el hombre por los cuales éste se pone en contradicción consigo mismo, en tanto que trata de conseguir la realización del objeto por medio de su representación sola, sin poder, empero, esperar de ella éxito alguno, pues tiene la consciencia de que sus fuerzas mecánicas (si debo llamar así las no psicológicas), que deben ser determinadas por aquella representación para realizar el objeto (mediatamente, por tanto), no son suficientes para ello, o tropiezan con algún imposible, como, verbigracia, hacer que lo ya ocurrido no haya ocurrido (O mihi prteritos..., etc.). o como también, en el caso de la impaciente espera, poder aniquilar el espacio de tiempo hasta el momento deseado. Si bien en semejantes fantásticos deseos somos conscientes de la insuficiencia de nuestras representaciones (o de su total incapacidad) para ser causa de sus objetos, sin embargo, la relación de las mismas como causa, y, por tanto, la representación de su causalidad, es contenida en cada anhelo, y visible particularmente cuando éste es una pasión, un deseo ardiente. Pues éstos, ensanchando el corazón, constriñéndolo y agotando de ese modo las fuerzas, demuestran que éstas son repetidamente puestas en tensión por representaciones, haciendo, sin embargo, que el alma. en consideración a la imposibilidad se suma, sin cesar, en cansancio Las oraciones mismas para prevenir grandes y, al parecer, inevitables calamidades, y otros varios medios supersticiosos para conseguir de un modo natural fines imposibles, demuestran la relación causal de las representaciones con sus objetos: relación que ni siquiera por la consciencia de su insuficiencia para efectuarse puede ser excluida del deseo. Ahora bien, ¿por qué en nuestra naturaleza ha sido puesta la inclinación a deseos conscientemente vacíos? Esta es una cuestión antropológico-teológica. Parece que si no debiéramos determinarnos a la aplicación de la fuerza hasta estar seguros de la eficacidad de nuestra facultad para la realización de un objeto, aquella fuerza permanecería en gran parte sin empleo. Así, ordinariamente, vamos conociendo nuestras facultades sólo conforme las vamos ensayando. Esa ilusión de los anhelos vacíos es, pues, tan sólo la consecuencia de una bienhechora organización de nuestra naturaleza.