Husserl: les essències i el factum

(Les essències i el factum)

§ 34. Desenvolupament segons els principis del mètode fenomenològic. L'anàlisi transcendental com a anàlisi eidètica.

[...] Partint de l'exemple d'aquesta percepció d'una taula, variem amb plena llibertat l'objecte de percepció taula, però de tal manera que retinguem la percepció com a percepció d'alguna cosa, sigui la que sigui, començant potser per a fingir de manera totalment arbitrària canvis de figura, de color, etc., mantenint idèntic només l'aparèixer com a aparèixer perceptiu. En altres paraules: deixant en suspens la seva validesa d'ésser, transformem el fet d'aquesta percepció en una pura possibilitat, una possibilitat entre altres possibilitats pures qualsevulla, però possibilitats pures de percepcions. Traslladem com qui diu la percepció real al regne de les irrealitats, del com-si, que ens lliura les possibilitats pures, pures de tot lligam amb el fet i amb tot fet en general. En aquesta perspectiva, tampoc no mantenim aquestes possibilitats en el lligam amb l'ego fàctic coposat, sinó precisament com a concebibilitat plenament lliure de la fantasia, de manera que des del principi hauríem pogut prendre també com a exemple de partida un fantasiejar sobre un percebre, al marge de tota relació amb la resta de la nostra vida fàctica. El tipus general percepció així obtingut, per dir-ho d'alguna manera, sura en l'aire, en l'aire de les concebibilitats absolutament pures. Així deslliurat de tota facticitat, ha esdevingut l'eidos percepció, l'abast ideal del qual el constitueixen totes les percepcions idealment possibles com a pures concebibilitats.

Les anàlisis de la percepció són llavors anàlisis d'essència. Tot el que hem exposat sobre les síntesis pertanyents al tipus de percepció, sobre horitzons de potencialitat, etc. val essencialment, com és fàcil de veure, per a tot el que es pot formar en aquesta variació lliure, és a dir, per a totes les percepcions concebibles en general; en altres paraules, val en absoluta generalitat essencial i amb necessitat essencial per a cada cas particular que considerem i, per tant, també per a cada percepció fàctica, en la mesura que tot fet ha de ser pensat com a mer exemple d'una pura possibilitat.

Meditacions cartesianes, Med. 4, § 34 (Edicions Universitat de Barcelona, Filosofia UB Sèrie Magna, Barcelona 1916. Traducció i estudi introductori de Francesc Pereña Blasi i Joan González-Guardiola, p. 89-90).