Hegel: l'esperit del poble

La forma concreta que l'Esperit revesteix (i que concebem essencialment com a consciència de si) no és la d'un individu humà singular. L'Esperit és essencialment individu; però en l'àmbit de la història universal no ens enfrontem amb persones singulars reduïdes a la seva individualitat particular. En la història, l'Esperit és un individu d'una naturalesa alhora universal i determinada: un poble; i l'esperit al que ens enfrontem és l'esperit del poble. Al seu torn, els esperits dels pobles es distingeixen segons la representació que de si mateixos es fan, segons la superficialitat o la profunditat amb què han aprehès l'Esperit. L'ordre ètic dels pobles i el seu dret constitueixen la consciència que l'esperit té de si mateix, són el concepte que de si té l'Esperit. El que es realitza en la història és, doncs, la representació de l'Esperit. La consciència dels pobles depèn del saber que de si mateix té l'Esperit; i la consciència última a la qual tot es redueix és la de la llibertat humana. La consciència de l'Esperit ha de donar-se una forma concreta al món; i la matèria d'aquesta encarnació, el sòl en el qual arrela, no és un altre que la consciència general, la consciència d'un poble. Aquesta consciència conté i orienta totes les finalitats i interessos del poble; constitueix els seus costums, el seu dret, la seva religió...; forma la substància de l'esperit d'un poble i, encara que els individus no siguin conscients d'ella, és el seu supòsit previ. Opera aquesta consciència com una necessitat: l'individu es forma en aquesta atmosfera i ignora la resta. No obstant això, no es tracta d'un simple efecte de l'educació. La consciència d'un poble no és transmesa a l'individu com una lliçó acabada, sinó que es forma a partir d'ell: és la substància en què l'individu existeix.

La razón en la historia (primera mitad de Lecciones sobre la filosofía de la historia), Seminarios y Ediciones, Madrid 1972, p. 82-83.