Hegel: l'esperit
De Wikisofia
El primer punt a examinar serà, doncs, la definició abstracta de l'Esperit. Diguem abans de res de l'Esperit que aquest no és una construcció abstracta, una abstracció de la naturalesa humana, sinó alguna cosa plenament individual, actiu, integralment viu: és consciència, però també el seu objecte. En això consisteix l'existència de l'Esperit: a tenir-se a si mateix per objecte. L'Esperit és pensant; és un pensament que pren per objecte el que és i el pensa tal com és. És saber, i el saber és el coneixement d'un objecte racional. A més, l'Esperit només és conscient en la mesura en què té consciència de si. Vol això dir que només conec l'objecte en la mesura en què en ell em conec i conec la meva determinació, en la mesura en què el que sóc s'ha fet objecte per a mi; en la mesura en què no només sóc això o allò, sinó el que conec. Conec el meu objecte i em conec a mi mateix. Ambdues coses són inseparables. L'Esperit es fa, doncs, una determinada idea de si mateix, de la seva essència, de la seva naturalesa. Només pot tenir un contingut espiritual, i és precisament l'element espiritual el que constitueix el seu contingut, el seu interès. L'Esperit aconsegueix un contingut que no troba ja fet davant si, sinó que ell mateix crea fent de si mateix aquest objecte i aquest contingut seus. El saber és la seva forma i la seva manera de ser, però el contingut és l'element espiritual. Així, per la seva naturalesa, l'Esperit roman sempre en el seu propi element; dit d'una altra manera, és lliure. [...]
Pensar-se com Jo és el que constitueix l'arrel de la naturalesa de l'home. Mentre que esperit, l'home no és alguna cosa immediata, sinó essencialment un ésser que torna sobre si mateix. Aquest moviment de mediació és un moment essencial de l'Esperit. La seva activitat consisteix a sortir de la immediatesa, a negar-la i tornar d'aquesta manera sobre si mateix. És, doncs, el que ell es fa mitjançant la seva activitat. El subjecte, la veritable realitat, és tan sols el que ha tornat sobre si mateix. L'Esperit ha de ser comprès únicament com el seu propi resultat. Pot explicar-nos-ho la imatge de la llavor. Amb la llavor comença la planta, però aquesta llavor és, alhora, el resultat de tota la vida de la planta; aquesta es desenvolupa per a produir-la. Però la impotència de la vida se'ns mostra en el fet que la llavor és alhora començament i resultat de l'individu; que, com a punt de partida i com a resultat, és diferent i, no obstant això, idèntica, producte d'un individu i començament d'un altre. Tots dos aspectes són diferents en ella com la forma simple de la llavor és diferent del procés de desenvolupament de la planta.
Cada individu porta en si un altre exemple més precís. L'home només arriba a ser el que deu per l'educació, per l'entrenament. De manera immediata, és tan sols la possibilitat d'arribar a ser el que deu; és a dir, racional, lliure. Immediatament no és més que el seu destí, el seu haver de ser. L'animal acaba aviat la seva formació, però no hem de considerar això com un benefici de la naturalesa. El seu creixement és tan sols un reforç quantitatiu. Per contra, l'home ha de fer-se per si mateix el que ha de ser, ha de conquistar-ho tot per si mateix, precisament perquè és esperit. Ha de desembarassar-se de l'element natural. L'Esperit és, doncs, el seu propi resultat. [...]
La forma concreta que l'Esperit revesteix (i que concebem essencialment com a consciència de si) no és la d'un individu humà singular. L'Esperit és essencialment individu; però en l'àmbit de la història universal no ens enfrontem amb persones singulars reduïdes a la seva individualitat particular. En la història, l'Esperit és un individu d'una naturalesa alhora universal i determinada: un poble; i l'esperit al que ens enfrontem és l'esperit del poble. Al seu torn, els esperits dels pobles es distingeixen segons la representació que de si mateixos es fan, segons la superficialitat o la profunditat amb què han aprehès l'Esperit. L'ordre ètic dels pobles i el seu dret constitueixen la consciència que l'esperit té de si mateix, són el concepte que de si té l'Esperit. El que es realitza en la història és, doncs, la representació de l'Esperit. La consciència dels pobles depèn del saber que de si mateix té l'Esperit; i la consciència última a la qual tot es redueix és la de la llibertat humana. La consciència de l'Esperit ha de donar-se una forma concreta al món; i la matèria d'aquesta encarnació, el sòl en el qual arrela, no és un altre que la consciència general, la consciència d'un poble. Aquesta consciència conté i orienta totes les finalitats i interessos del poble; constitueix els seus costums, el seu dret, la seva religió...; forma la substància de l'esperit d'un poble i, encara que els individus no siguin conscients d'ella, és el seu supòsit previ. Opera aquesta consciència com una necessitat: l'individu es forma en aquesta atmosfera i ignora la resta. No obstant això, no es tracta d'un simple efecte de l'educació. La consciència d'un poble no és transmesa a l'individu com una lliçó acabada, sinó que es forma a partir d'ell: és la substància en què l'individu existeix. [...]
L'Esperit del poble és essencialment un esperit particular, però, alhora, no és un altre que l'Esperit universal absolut, perquè aquest és únic. L'Esperit universal és l'esperit de l'univers tal com s'explicita en la consciència humana. Entre ell i els homes hi ha la mateixa relació que entre els individus i el tot que és la seva substància. Aquest Esperit universal és conforme a l'esperit diví, que és l'Esperit absolut. En la mesura en què Déu és omnipresent, existeix en tot home i apareix en tota consciència: a això anomenem esperit universal. L'esperit particular d'un poble pot declinar, desaparèixer, però constitueix una etapa en la marxa general de l'Esperit universal, i aquest no desapareix. L'esperit d'un poble és, doncs, l'Esperit universal en una figura particular a ell subordinada, però que ha de revestir en la mesura en què existeix, perquè amb l'existència apareix la particularitat. La particularitat de l'esperit del poble es manifesta en la consciència específica que de l'Esperit té.
| La razón en la historia (primera mitad de Lecciones sobre la filosofía de la historia), Seminarios y Ediciones, Madrid 1972, p. 76-84. |
Original en castellà
El primer punto a examinar será, pues, la definición abstracta del Espíritu. Digamos ante todo del Espíritu que éste no es una construcción abstracta, una abstracción de la naturaleza humana, sino algo plenamente individual, activo, integralmente vivo: es conciencia, pero también su objeto. En esto consiste la existencia del Espíritu: en tenerse a sí mismo por objeto. El Espíritu es pensante; es un pensamiento que toma por objeto lo que es y lo piensa tal como es. Es saber, y el saber es el conocimiento de un objeto racional. Además, el Espíritu sólo es consciente en la medida en que tiene conciencia de sí. Quiere esto decir que sólo conozco el objeto en la medida en que en él me conozco y conozco mi determinación, en la medida en que lo que soy se ha hecho objeto para mí; en la medida en que no sólo soy esto o aquello, sino lo que conozco. Conozco mi objeto y me conozco a mí mismo. Ambas cosas son inseparables. El Espíritu se hace, pues, una determinada idea de sí mismo, de su esencia, de su naturaleza. Sólo puede tener un contenido espiritual, y es precisamente el elemento espiritual lo que constituye su contenido, su interés. El Espíritu alcanza un contenido que no encuentra ya hecho ante sí, sino que él mismo crea haciendo de sí mismo ese objeto y ese contenido suyos. El saber es su forma y su modo de ser, pero el contenido es el elemento espiritual. Así, por su naturaleza, el Espíritu permanece siempre en su propio elemento; dicho de otro modo, es libre. [...]
Pensarse como Yo es lo que constituye la raíz de la naturaleza del hombre. En tanto que espíritu, el hombre no es algo inmediato, sino esencialmente un ser que vuelve sobre sí mismo. Este movimiento de mediación es un momento esencial del Espíritu. Su actividad consiste en salir de la inmediatez, en negarla y volver de este modo sobre sí mismo. Es, pues, lo que él se hace mediante su actividad. El sujeto, la verdadera realidad, es tan sólo lo que ha vuelto sobre sí mismo. El Espíritu debe ser comprendido únicamente como su propio resultado. Puede explicárnoslo la imagen de la semilla. Con la semilla empieza la planta, pero esa semilla es, a la vez, el resultado de toda la vida de la planta; ésta se desarrolla para producirla. Pero la impotencia de la vida se nos muestra en el hecho de que la semilla es a la vez comienzo y resultado del individuo; de que, como punto de partida y como resultado, es diferente y, sin embargo, idéntica, producto de un individuo y comienzo de otro. Ambos aspectos son distintos en ella como la forma simple de la semilla es distinta del proceso de desarrollo de la planta.
Cada individuo lleva en sí otro ejemplo más preciso. El hombre sólo llega a ser lo que debe por la educación, por el entrenamiento. De modo inmediato, es tan sólo la posibilidad de llegar a ser lo que debe; es decir, racional, libre. Inmediatamente no es más que su destino, su deber ser. El animal termina pronto su formación, pero no debemos considerar esto como un beneficio de la naturaleza. Su crecimiento es tan sólo un refuerzo cuantitativo. Por el contrario, el hombre debe hacerse por sí mismo lo que ha de ser, debe conquistarlo todo por sí mismo, precisamente porque es espíritu. Tiene que desembarazarse del elemento natural. El Espíritu es, pues, su propio resultado. [...]
La forma concreta que el Espíritu reviste (y que concebimos esencialmente como conciencia de sí) no es la de un individuo humano singular. El Espíritu es esencialmente individuo; pero en el ámbito de la historia universal no nos enfrentamos con personas singulares reducidas a su individualidad particular. En la historia, el Espíritu es un individuo de una naturaleza a la vez universal y determinada: un pueblo; y el espíritu al que nos enfrentamos es el espíritu del pueblo. A su vez, los espíritus de los pueblos se distinguen según la representación que de sí mismos se hacen, según la superficialidad o la profundidad con que han aprehendido el Espíritu. El orden ético de los pueblos y su derecho constituyen la conciencia que el espíritu tiene de sí mismo, son el concepto que de sí tiene el Espíritu. Lo que se realiza en la historia es, pues, la representación del Espíritu. La conciencia de los pueblos depende del saber que de sí mismo tiene el Espíritu; y la conciencia última a la que todo se reduce es la de la libertad humana. La conciencia del Espíritu debe darse una forma concreta en el mundo; y la materia de esta encarnación, el suelo en el que arraiga, no es otro que la conciencia general, la conciencia de un pueblo. Esta conciencia contiene y orienta todos los fines e intereses del pueblo; constituye sus costumbres, su derecho, su religión...; forma la sustancia del espíritu de un pueblo y, aun cuando los individuos no sean conscientes de ella, es su supuesto previo. Opera esta conciencia como una necesidad: el individuo se forma en esa atmósfera e ignora lo demás. Sin embargo, no se trata de un simple efecto de la educación. La conciencia de un pueblo no es transmitida al individuo como una lección terminada, sino que se forma a partir de él: es la sustancia en que el individuo existe. [...]
El Espíritu del pueblo es esencialmente un espíritu particular, pero, a la vez, no es otro que el Espíritu universal absoluto, porque éste es único. El Espíritu universal es el espíritu del universo tal como se explicita en la conciencia humana. Entre él y los hombres hay la misma relación que entre los individuos y el todo que es su sustancia. Este Espíritu universal es conforme al espíritu divino, que es el Espíritu absoluto. En la medida en que Dios es omnipresente, existe en todo hombre y aparece en toda conciencia: a eso llamamos espíritu universal. El espíritu particular de un pueblo puede declinar, desaparecer, pero constituye una etapa en la marcha general del Espíritu universal, y éste no desaparece. El espíritu de un pueblo es, pues, el Espíritu universal en una figura particular a él subordinada, pero que debe revestir en la medida en que existe, porque con la existencia aparece la particularidad. La particularidad del espíritu del pueblo se manifiesta en la conciencia específica que del Espíritu tiene.