Hegel: Estat i voluntat racional

(FD = Principis de la filosofía del dret / PF = Propedèutica filosòfica)

[L'Estat en sentit estret és el punt culminant del procés de realització de la voluntat racional. La sobirania interna de l'Estat. La Constitució política i el patriotisme. El príncep i els poders de l'Estat. La burocràcia professional. El sistema representatiu dels estaments.]

L'Estat és la realitat efectiva de la idea ètica, l'esperit ètic com a voluntat substancial revelada, clara per a si mateixa, que es pensa i se sap i compleix allò que sap precisament perquè ho sap. En els costums té la seva existència immediata i en l'autoconsciència de l'individu, en el seu saber i la seva activitat, té la seva existència mediata; l'individu, al seu torn, té la seva llibertat substancial en el sentiment que ell és la seva pròpia essència, la fi i el producte de la seva activitat (FD § 257).

L'Estat, com a realitat de la voluntat substancial, […] és el racional en i per a si. Aquesta unitat substancial és l'absolut i immòbil fi última en el qual la llibertat aconsegueix el seu dret suprem, per la qual cosa aquesta fi última té un dret superior a l'individu, que el seu suprem deure és ser membre de l'Estat.

Quan es confon l'Estat amb la societat civil i se'l concep com a encarregat de la seguretat i protecció personal, l'interès de l'individu com a tal s'ha transformat en la fi última. Aquesta fi seria el que hauria portat a unir-se als homes, del que es desprèn, a més, que ser membre de l'Estat depèn de l'arbitri de cadascun. La relació de l'individu amb l'Estat és, no obstant això, totalment diferent: per ser l'Estat l'esperit objectiu, resulta que l'individu només té objectivitat, veritat i ètica si forma part d'ell. La unió com a tal és ella mateixa la fi i el contingut veritable, i la destinació dels individus és portar una vida universal. Les seves restants satisfaccions, activitats i maneres de comportar-se tenen com a punt de partida i resultat aquest element substancial i vàlid universalment. La racionalitat, presa abstractament, consisteix en la unitat i compenetració de la universalitat i la individualitat. En aquest cas concret és, segons el seu contingut, la unitat de la llibertat objectiva, és a dir, la voluntat universal substancial, i la llibertat subjectiva, és a dir, el saber individual i la voluntat que busca els seus fins particulars. Segons la seva forma és, per tant, un obrar que es determina d'acord amb lleis i principis pensats, és a dir, universals. Aquesta idea és l'etern i necessari ser en i per a si de l'esperit. Ara bé, quin sigui o hagi estat l'origen històric de l'Estat en general o d'un Estat particular, dels seus drets i disposicions, si han sorgit de relacions patriarcals, de la por o la confiança, de la corporació, etc., i com ha estat aprehès i s'ha afirmat en la consciència allò sobre el que es fonamenten tals drets —com una cosa divina, com a dret natural, contracte o costum—, tot això no incumbeix a la idea mateixa de l'Estat (FD § 258).

La idea de l'Estat: a) té una realitat immediata; com a tal és l'Estat individual com a organisme que es relaciona amb si i té la seva expressió en la Constitució i en el dret polític intern; b) passa a la relació de l'Estat individual amb altres Estats, la qual cosa s'expressa en el dret polític extern; c) és la idea universal com a gènere i com a poder absolut enfront dels Estats individuals, l'esperit que es dóna la seva realitat efectiva en el procés de la història universal (FD § 259).

L'Estat és la realitat efectiva de la llibertat concreta. Per part seva, la llibertat concreta consisteix en el fet que la individualitat personal i els seus interessos particulars tinguin el seu total desenvolupament i el reconeixement del seu dret (en els sistemes de la família i de la societat civil), al mateix temps que, en part, arribin a coincidir per si mateixos amb l'interès general, i en part el reconeguin a gratcient i voluntàriament com el seu propi esperit substancial i el prenguin com a fi última de la seva activitat. D'aquesta manera, l'universal no es compleix ni té validesa sense l'interès, el saber i el voler particular, ni l'individu viu merament per als seus assumptes com una persona privada, sense voler al mateix temps l'universal i tenir una activitat conscient d'aquesta finalitat. El principi dels Estats moderns té l'enorme força i profunditat de deixar que el principi de la subjectivitat es desenvolupi al cap fins a arribar a l'extrem independent de la particularitat personal, per a, alhora, retrotreure-ho a la unitat substancial, conservant així aquesta unitat en l'individu mateix (FD § 260).

Enfront de les esferes del dret i el benestar privats, de la família i la societat civil, l'Estat representa, d'una banda, una necessitat exterior i el poder superior a la naturalesa del qual se subordinen les lleis i els interessos d'aquelles esferes, i de la qual depenen. Però, d'altra banda, l'Estat és la fi immanent d'ells i té la seva força en la unitat de la seva fi última universal i l'interès particular dels individus, la qual cosa es mostra en el fet que aquests no tenen deures enfront de l'Estat si no en la mesura que tenen drets (FD § 261).

Com que ells mateixos són naturaleses espirituals, els individus que componen la multitud tanquen un doble moment: l'extrem de la individualitat que sap i vol per a si, i l'extrem de la universalitat que sap i vol el substancial. Només aconsegueixen, per tant, el dret de totes dues parts si existeixen com a persones privades i com a persones substancials [o ciutadans]. El primer ho aconsegueixen immediatament en aquelles esferes [de la família i la societat civil], i el segon, d'una banda, pel fet que tenen la seva autoconsciència essencial en les institucions com a aquestes són l'universal en si dels seus interessos particulars, i, d'altra banda, en proporcionar-se'ls en la corporació una tasca i una activitat dirigides a un fi universal (FD § 264).

Aquestes institucions constitueixen, en el particular, la Constitució, és a dir, la racionalitat desenvolupada i realitzada. Són per això la base ferma de l'Estat, així com de la confiança i disposició dels individus respecte d'ell. Són els pilars de la llibertat pública, perquè en elles es realitza i aconsegueix un caràcter racional la llibertat particular, amb el que té lloc en si la unió de llibertat i necessitat (FD § 265).

La disposició política [de l'individu], el patriotisme —com a certesa que està en la veritat (…) i el voler que s'ha convertit en costum— no és més que el resultat de les institucions existents en l'Estat. Aquest és, en efecte, el lloc en el qual la racionalitat s'ha tornat eficient i on rep la seva confirmació per l'acció que s'até a aquelles institucions. Aquesta disposició és en general la confiança (que pot evolucionar fins a convertir-se en comprensió més o menys educada), la consciència que el meu interès substancial i particular està contingut i preservat en l'interès i la fi d'un altre (aquí l'Estat) quan està en relació amb mi com a individu. D'aquesta manera, aquest altre deixa immediatament de ser un altre per a mi i jo sóc lliure en aquesta consciència (FD § 268).

La disposició política [individual] pren el seu contingut determinat dels diversos aspectes de l'organisme de l'Estat. Aquest organisme és el desenvolupament de la idea en les seves diferències i en la seva realitat objectiva. Aquests diferents aspectes són els diferents poders [de l'Estat] i les seves tasques i activitats, per mitjà dels quals l'universal es produeix contínuament de manera necessària —perquè aquells estan determinats per la naturalesa del concepte, al mateix temps l'universal es conserva, ja que està alhora pressupost en la seva producció. Aquest organisme és la Constitució política (FD § 269).

Que la fi de l'Estat sigui l'interès general com a tal i que en això radiqui, com la seva substància, la conservació dels interessos particulars, constitueix: 1) la seva realitat abstracta o substancialitat; però ella és 2) la seva necessitat, quan es divideix en les diferències conceptuals de la seva eficàcia, les quals, per aquella substancialitat, són també determinacions fixes i efectives: els poders [de l'Estat]. 3) Però aquesta substancialitat és precisament l'esperit que se sap i es vol perquè ha passat per la formació que dóna la cultura. L'Estat sap per tant el que vol, i ho sap en la seva universalitat, com una cosa pensada; per això obra i actua seguint fins sabuts, principis coneguts i lleis que no són només en si, sinó també per a la consciència; de la mateixa manera, si es refereix a circumstàncies i situacions donades, ho fa d'acord amb el coneixement que es té d'elles.

Aquest és el lloc per a referir-se a la relació de l'Estat amb la religió, ja que últimament s'ha repetit amb molta freqüència que la religió és el fonament de l'Estat, i que aquesta afirmació es fa a més amb la pretensió que amb ella la ciència de l'Estat està de més. D'altra banda, cap afirmació és tan adequada per a provocar la confusió i elevar-la fins i tot al rang de Constitució de l'Estat, a la forma que només hagués de tenir el coneixement. […]

Però la determinació essencial sobre la relació entre la religió i l'Estat només s'obté si es recorda el seu concepte. La religió té com a contingut la veritat absoluta i li correspon per tant la disposició més elevada. Com a intuïció, sentiment, coneixement representatiu que s'ocupa de Déu com a causa i fonament il·limitat, del qual tot depèn, ella conté l'exigència que tot sigui aprehès en aquesta perspectiva i que sigui ella la que li dóna la seva confirmació, justificació i certesa [a tot]. En aquesta relació l'Estat i les lleis, igual que els deures adquireixen per a la consciència la seva suprema verificació i obligatorietat. En efecte, l'Estat, les lleis i els deures també són en la seva realitat una cosa determinada, que passa a una esfera superior com al seu fonament. Per això és la religió la que ofereix la consciència de l'immutable i de la més alta llibertat i satisfacció en temps de canvi, de pèrdua de possessions, d'interessos i fins reals. Però si bé la religió constitueix el fonament que conté en si l'ètic en general i més precisament la naturalesa de l'Estat com a voluntat divina, és al mateix temps res més que fonament, i és aquí on totes dues esferes se separen. L'Estat és voluntat divina com a esperit actual que es desenvolupa adquirint una figura real i organitzant-se com un món. Els qui enfront de l'Estat volen aferrar-se a la forma de la religió es comporten com els que en el coneixement creuen tenir raó si romanen exclusivament en l'essència i no passen d'aquesta abstracció a l'existència, o com els que només volen el bé abstracte i li reserven a l'arbitri la determinació del que és bo. La religió és la relació amb l'absolut en la forma del sentiment, de la representació i la fe, i en el seu centre, que tot l'inclou, tot existeix com a mer accident, destinat a desaparèixer. Si s'estén aquesta manera de pensar també a l'Estat i la hi converteix en vàlida i determinant, l'Estat, com a organisme que desenvolupa diferències establertes, lleis i institucions, queda lliurat a la inestabilitat, la inseguretat i la destrucció. L'objectiu i universal, les lleis, en comptes de ser considerades com una cosa vàlida i establert, adquireixen un caràcter negatiu enfront d'aquella forma que abasta tot el determinat i precisament per això esdevé subjectiva. Per a la conducta de l'home es desprèn la següent conseqüència: no se li dóna cap llei al just; sigueu piadosos i feu el que vulgueu; podeu lliurar-vos a la passió i a l'arbitrarietat, i als altres, que sofreixen les injustícies derivades d'això, remeteu-los al consol i l'esperança de la religió, o, pitjor encara, rebutgeu-los i condemneu-los per irreligiosos. En la mesura en què aquest comportament negatiu no és una mera disposició interior si no s'aplica a la realitat i es fa valer en ella, neix el fanatisme religiós, que, igual que el polític, bandeja tota institució de l'Estat i tot ordenament legal per considerar-los barreres opressives i inadequades per a la infinitud interior del sentiment. D'aquesta manera es proscriu la propietat privada, el matrimoni, les relacions i el treball de la societat civil, etc., com a coses indignes de l'amor i de la llibertat del sentiment. Però com que és necessari decidir-se per una acció i una existència reals, ocorre el mateix que en el cas de la subjectivitat de la voluntat que se sap absoluta: es decideix d'acord amb la representació subjectiva, és a dir, amb l'opinió i el capritx arbitrari.[…]

Pertany a la història el fet que hagin existit èpoques i situacions de barbàrie en les quals tota espiritualitat superior tenia el seu seient a l'església, l'Estat no era més que un règim de violència, d'arbitrarietat i de passions… Església i Estat no s'oposen pel contingut de la veritat i la racionalitat, però es diferencien en canvi per la forma… Perquè l'Estat, com a realitat ètica de l'esperit que se sap, arribi a l'existència, és necessària la seva separació de la forma de l'autoritat i la fe… La separació de l'església, lluny de ser o haver estat una desgràcia per a l'Estat, és l'únic mitjà pel qual aquest podia haver arribat a la seva determinació: la racionalitat i la moralitat autoconscients. Al mateix temps, és el millor que li podia haver ocorregut a l'església i al pensament perquè arribessin a la llibertat i a la racionalitat que els correspon (FD § 270).

En primer lloc, la Constitució política és l'organització de l'Estat i el procés de la seva vida orgànica en relació amb si mateix; en ells l'Estat diferencia els seus moments en el seu propi interior i els desplega fins que aconsegueixen una existència ferma.

En segon lloc, l'Estat és, com a individualitat, una unitat excloent, que en conseqüència es relaciona amb un altre; la seva diferenciació, en aquest respecte, està girada cap a l'exterior i, d'acord amb aquesta determinació, estableix aquelles diferències seves en el seu interior idealment [de manera que elles existeixen definidament en ell però sense escindir la seva unitat] (FD § 271).

La Constitució és racional en la mesura en què l'Estat determina i diferència en si la seva activitat d'acord amb la naturalesa del concepte. Segons ella, cadascun dels poders és en si mateix la totalitat, perquè posseeix i conté en si l'activitat eficaç dels altres moments, i perquè, en expressar aquests la diferència del concepte, conserven absolutament la seva idealitat i no constitueixen sinó un únic tot individual (FD § 272). L'Estat polític es divideix llavors en les següents diferències substancials:

• a) el poder de determinar i establir l'universal: el poder legislatiu;
• b) la subsumpció de les esferes particulars i els casos individuals baix l'universal: el poder governatiu;
• c) la subjectivitat com a decisió última de la voluntat: el poder del príncep. En ell es reuneixen els diferents poders en una unitat individual, que és, per tant, la culminació i el començament del tot; aquesta és la monarquia constitucional.

El desenvolupament de l'Estat en monarquia constitucional és l'obra del món modern, en el qual la idea substancial ha aconseguit la seva forma infinita. La història d'aquesta penetració profunda de l'esperit del món en si, o, cosa que és el mateix, aquest lliure desenvolupament mitjançant el qual la idea allibera com a totalitats als seus moments —i només són moments seus—, i precisament per això els conté en la unitat ideal del concepte, que és on resideix la racionalitat real, aquesta història de la configuració efectiva de la vida ètica és l'objecte de la història universal (FD § 273).

Com que l'esperit només és efectivament real com allò que ell sap que és, i l'Estat, com a esperit d'un poble, és alhora la llei que penetra totes les seves relacions, els costums i la consciència dels seus individus, resulta que la Constitució d'un poble determinat depèn de la manera i de la cultura de la seva autoconsciència. En ella resideix la seva llibertat subjectiva i en conseqüència la realitat efectiva de la Constitució (FD § 274).

El poder del príncep conté en si mateix els tres moments de la totalitat: la universalitat de la Constitució i de les lleis, els cossos consultius que representen la relació del particular amb l'universal, i el moment de la decisió última com a autodeterminació, a la qual torna tot el restant i que serveix de punt de partida de la seva realitat. Aquesta autodeterminació absoluta constitueix el principi distintiu del poder del príncep com a tal que és el que s'ha de desenvolupar per a començar (FD § 275).

La determinació fonamental de l'Estat polític és la unitat substancial com a idealitat dels seus moments. En ella, els poders i assumptes particulars de l'Estat estan al mateix temps dissolts i conservats, i conservats no com a independents, sinó en la mesura en què posseeixen una justificació que es desprèn de la idea del tot. Sorgeixen del poder [de l'Estat] i són membres fluids del mateix quan són de la seva pròpia identitat (FD § 276).

Els assumptes i activitats particulars de l'Estat li pertanyen per ser moments essencials seus i estan lligats als individus que els manegen i executen no per la seva personalitat immediata, sinó únicament per les seves qualitats generals i objectives; ells tenen, per tant, una vinculació externa i contingent amb la personalitat particular com a tal. Els assumptes i poders de l'Estat no poden per consegüent ser propietat privada (FD § 277).

Aquestes dues determinacions, que els assumptes i els poders particulars de l'Estat no són fixos i independents ni per a si ni per a la voluntat particular dels individus, sinó que tenen la seva arrel última en la unitat de l'Estat que és la seva pròpia identitat simple, constitueixen la sobirania de l'Estat (FD § 278).

Els dos moments en la seva inseparable unitat —la identitat última i mancada de fonament de la voluntat [lliure] i l'existència, així mateix sense fonament, per ser una determinació que depèn de la naturalesa—, aquesta idea d'una cosa incommovible per a l'arbitri, constitueixen la majestat del monarca. En aquesta unitat resideix la unitat efectiva de l'Estat, que només per aquesta immediatesa interior i exterior queda a resguard de la possibilitat de ser rebaixada a l'esfera de la particularitat, a l'arbitri, als fins i propòsits que regnen en ella, a la lluita de les faccions pel tron i a l'afebliment i destrucció del poder de l'Estat (FD § 281).

Es distingeix de la decisió [última que correspon fer al príncep] el compliment i l'aplicació de les seves resolucions, i en general la prossecució i el manteniment del ja decidit, de les lleis existents, de les institucions i establiments de fi comuna, etc. Aquesta tasca de subsumpció en general concerneix el poder governatiu, en el qual estan també compresos els poders judicial i civil, que es relacionen de manera immediata amb el particular de la societat civil i fan valer en aquests fins particulars l'interès general (FD § 287).

El manteniment de la legalitat i l'interès general de l'Estat en l'exercici d'aquests drets particulars [de la societat civil] i la reconducció d'aquests a aquells, requereix la cura de representants del poder governatiu: els funcionaris executius i les autoritats superiors reunits en òrgans consultius i, per tant, col·legiats, que finalment convergeixen en els nivells suprems, que es mantenen en contacte amb el monarca (FD § 289).

En els assumptes de govern també té lloc la divisió del treball. L'organització de les autoritats té, doncs, la tasca formal, però difícil, que la vida de baix, que és vida civil concreta, sigui governada d'una manera concreta, però que aquesta activitat [de governar] estigui, no obstant això, dividida en les seves branques abstractes, les que seran administrades per les seves autoritats pròpies com a diferents centres, l'efectivitat dels quals cap avall —igual que en el poder superior de govern— haurà de convergir novament en una concreta visió de conjunt (FD § 290).

Les tasques de govern són de naturalesa objectiva, segons la seva substància ja han estat establertes [i decidit el seu caràcter] i han de ser dutes a terme per individus. No hi ha entre tots dos cap connexió natural immediata: els individus no estan destinats a fer aquestes tasques per la seva personalitat natural o el naixement. Per a la seva designació, la manera objectiva depèn del coneixement i la prova de la seva capacitat, prova que assegura a l'Estat el compliment de les seves necessitats, i, al mateix temps, per ser l'única condició, assegura a tot ciutadà la possibilitat d'integrar la classe universal [dels servidors públics] (FD § 291).

L'individu que per mitjà d'un acte sobirà queda lligat a una funció pública, ha de complir amb el seu deure: aquesta és la condició del nexe en què es troba i del caràcter substancial de la seva relació. Exercint aquesta funció trobarà, com a conseqüència d'aquella relació substancial, la seva riquesa, una segura satisfacció de la seva particularitat i l'alliberament de la seva situació exterior i de la seva activitat oficial de tota una altra dependència o influència subjectiva (FD § 294).

La seguretat de l'Estat i dels governats contra l'abús de poder per part de les autoritats i dels funcionaris radica, d'una banda, immediatament en la seva jerarquia i responsabilitat, i, per una altra, en la legitimació de les comunes i corporacions, que refrena la intromissió de l'arbitri subjectiu en el poder confiat als funcionaris i completa des de baix l'insuficient control que s'exerceix des de dalt sobre la conducta individual.

En la conducta i formació dels funcionaris es troba el punt en el qual les lleis i decisions del govern afecten la individualitat i es fan valer en la realitat. D'ell depèn la satisfacció i la confiança dels ciutadans en el govern i la realització, o bé l'afebliment o fracàs, dels seus propòsits, perquè el modus de l'execució és fàcilment confós pel sentiment amb el contingut mateix d'allò que s'executa, que pot ser onerós ja per si mateix. El caràcter immediat i personal d'aquest contacte [entre ciutadans i funcionaris] fa que el control superior no abast en aquest aspecte el seu objectiu d'una manera perfecta. Pot a més trobar obstacles en els interessos comuns dels funcionaris, que podrien unir-se en una classe enfront dels subordinats i enfront dels superiors. L'eliminació d'aquests obstacles, especialment en institucions encara imperfectes, pot justificar i requerir la intervenció suprema de la sobirania (FD § 295).

Els membres del govern i els funcionaris de l'Estat constitueixen la part principal de la classe mitjana a la qual pertany la intel·ligència culta i la consciència jurídica de la massa d'un poble. Les institucions de la sobirania, des de dalt, i els drets de les corporacions, des de baix, impedeixen que aquesta classe adopti la posició aïllada d'una aristocràcia i transformi la cultura i la perícia tècnica en mitjans arbitraris i de dominació.

Així, en una altra època, l'administració de justícia, l'objecte de la qual és l'interès comú de tots els individus, s'havia transformat en un instrument de guany i dominació pel fet que el coneixement del dret, vestit d'erudició i expressat en un idioma estranger, i el coneixement dels procediments legals, estaven recoberts per un complex formalisme (FD § 297).

Al poder legislatiu concerneixen les lleis com a tals, en la mesura en què necessiten una posterior determinació, i els assumptes interns totalment generals pel seu contingut. Aquest poder és una part de la Constitució mateixa i la pressuposa, per la qual cosa ella queda en i per a si fora de la seva determinació directa, encara que rep un desenvolupament ulterior pel perfeccionament de les lleis i el caràcter progressista dels assumptes generals de govern (FD § 298).

En el poder legislatiu com a totalitat actuen, per a començar, els altres dos moments: el monàrquic, al qual correspon la decisió suprema i el poder governatiu, com a moment consultiu que té el coneixement concret i la visió global del tot en els seus múltiples aspectes, en els quals els principis fonamentals s'han establert de manera ferma. Especialment també es fa efectiu aquí el coneixement de les necessitats del poder polític, l'aspecte consultiu. Finalment, participa també del [poder legislatiu] l'element constituït per l'assemblea dels estaments (FD § 300).

L'element de l'assemblea estamental té el propòsit que els assumptes universals [de l'Estat] […] deixin existir també al moment de la llibertat subjectiva formal, que la consciència pública sigui la universalitat empírica de les opinions i els pensaments de la multitud (FD § 301).

Considerats com un òrgan mediador, els estaments estan entre el govern, d'una banda, i el poble, dissolt en les seves esferes i individus particulars, per una altra. La seva funció els exigeix, per consegüent, tenir el sentit i el sentiment tant de l'Estat i del govern com el dels interessos dels cercles particulars i dels individus. La seva posició implica, alhora, que efectuarà la funció de mediador en comú amb el poder governamental organitzat, per a impedir que el poder del príncep aparegui com un extrem aïllat i per tant com a mer poder arbitrari i dominador, i per a evitar també que s'aïllin els interessos particulars de les comunes, corporacions i individus, o, més encara, evitar que els individus es converteixin en una multitud o en un simple munt, i, per tant, que el seu sigui un voler i opinar inorgànic, que s'enfronta a l'Estat organitzat com un poder merament massiu (FD § 302).

L'opinió que afirma que tots han de prendre part en la deliberació i decisió dels assumptes generals de l'Estat [en les assemblees estamentals] perquè tots són membres de l'Estat i aquests assumptes són els assumptes de tots, que tenen el dret d'aportar el seu saber i la seva voluntat, aquesta representació que vol imposar l'element democràtic desproveït de tota forma racional en l'organisme de l'Estat […] resulta tan natural perquè no passa més enllà de la noció abstracta de ‘ser membre de l'Estat’ i perquè el pensament superficial viu d'abstraccions. […] L'Estat concret [no obstant això] és la totalitat articulada en els seus cercles particulars; el membre de l'Estat és un membre d'un d'aquests estaments i només en aquesta determinació objectiva pot ser pres en consideració en l'Estat (FD § 308).

Com que els diputats tenen per finalitat deliberar i decidir sobre assumptes generals, la seva elecció implica que, d'acord amb la confiança que se'ls té, es designa a aquells individus que millor comprenen aquests assumptes; ells no han de fer valer l'interès particular d'una comuna o corporació contra l'interès general, sinó fomentar aquest últim. La seva situació no és, per tant, la de comissionats que transmeten instruccions, sobretot si es té en compte que la seva reunió posseeix el caràcter d'una assemblea vivent, en la qual té lloc una informació i convenciment recíprocs i en la qual es delibera en comú (FD § 309).

La diputació, quan procedeix de la societat civil, té a més el sentit que els diputats coneixen les seves necessitats especials, les seves dificultats i els seus interessos particulars, dels quals ells mateixos participen. Per la naturalesa de la societat civil la diputació emana de les seves diverses corporacions […].

Si es considera als diputats com a representants, això només té un sentit orgànic i racional si no són representants d'individus, d'una multitud, sinó representants d'alguna de les esferes essencials de la societat, representants dels seus grans interessos. La representació no té llavors el sentit que un està en lloc d'un altre, sinó que l'interès mateix està efectivament present en el seu representant (FD § 311).

Cadascuna de les dues parts de l'element representatiu aporta a la deliberació un aspecte particular, i com a més un dels moments té en aquesta esfera la funció peculiar de la mediació, mediació que, d'altra banda, té lloc entre existents, es desprèn que cadascun d'ells ha de tenir una existència separada. L'assemblea dels estaments es divideix, per tant, en dues cambres [que representen als dos estaments de la societat civil] (FD § 312).

La llibertat subjectiva, formal, per la qual els individus tenen com a tals els seus propis judicis, opinions i consells sobre els assumptes públics, i els expressen, es manifesta en el conjunt que es denomina opinió pública. En ella s'enllaça l'universal en i per si, el substancial i veritable, amb el seu oposat, amb el peculiar i particular de l'opinar de la multitud; aquesta entitat és, per tant, una contradicció amb si mateixa, el coneixement que s'ha tornat fenomen, l'essencialitat que és immediatament alhora inesencialitat (FD § 316).

L'opinió pública conté en si, per tant, els eterns principis substancials de la justícia, el veritable contingut i el resultat de tota la Constitució, de la legislació i de la situació en general, en la forma del sa enteniment comú, que és el fonament ètic que penetra a tots, però conformat com a prejudicis. L'opinió pública també conté les veritables necessitats i les tendències correctes de la realitat. Al mateix temps, no obstant això, com aquest element interior apareix en la consciència i en la representació en la forma de proposicions generals […] ell representa tota la contingència del fet d'opinar, la seva ignorància i error, la falsedat del seu coneixement i del seu judici. Com el que importa en l'opinió pública és prendre consciència de la peculiaritat d'un punt de vista i d'un coneixement, es pot dir que com pitjor és el contingut d'una opinió més peculiar és, perquè el dolent té un contingut totalment particular i peculiar, mentre que el racional és l'universal en i per a si; el peculiar és allò pel qual l'opinió es creu alguna cosa [o s'imagina que ella és una cosa especial] (FD § 317).

La llibertat de la comunicació pública (un dels mitjans de la qual, la premsa, avantatja a l'altre, la comunicació oral, pel seu major abast, però li és inferior en vitalitat), la satisfacció de la pruïja de dir i haver dit la seva opinió, té la seva garantia directa en les lleis i ordenances legals i policials que en part impedeixen els excessos expressius i en part els castiguen. La seva garantia indirecta es troba, en canvi, en el caràcter inofensiu que tals excessos adquireixen gràcies fonamentalment a la racionalitat de la Constitució, a la solidesa del govern i també a la publicitat de l'assemblea representativa. Aquesta última és una garantia en la mesura en què en l'assemblea s'expressen els coneixements més sòlids i conreats sobre els interessos de l'Estat, amb el que deixa als altres poques coses significatives que dir i elimina la creença que aquest dir té una importància i un efecte especials. Una última garantia [contra l'abús de la llibertat d'expressió] resideix en la indiferència i el menyspreu que suscita la superficial i odiosa verbositat en la qual [aquella llibertat] necessàriament degenera (FD § 319).

La sobirania interior [de l'Estat consisteix en una] idealitat quan en ella els moments de l'esperit i de la seva realitat efectiva, l'Estat, estan desenvolupats en la seva necessitat i existeixen com els seus membres. Però l'esperit lliure, per ser infinita relació negativa amb si, és d'una manera igualment essencial ser-per a-si, que ha recollit en si la diferència existent i s'ha tornat, per tant, exclusiu [o tancat en si enfront d'altres individus]. En aquesta determinació l'Estat té individualitat, la qual existeix essencialment com a individu i en el príncep és un individu immediat i real (FD § 321).

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.

---

Original en castellà

[El Estado en sentido estrecho es el punto culminante del proceso de realización de la voluntad racional. La soberanía interna del Estado. La Constitución política y el patriotismo. El príncipe y los poderes del Estado. La burocracia profesional. El sistema representativo de los estamentos.]

El Estado es la realidad efectiva de la idea ética, el espíritu ético como voluntad sustancial revelada, clara para sí misma, que se piensa y se sabe y cumple aquello que sabe precisamente porque lo sabe. En las costumbres tiene su existencia inmediata y en la autoconciencia del individuo, en su saber y su actividad, tiene su existencia mediata; el individuo, a su vez, tiene su libertad sustancial en el sentimiento de que él es su propia esencia, el fin y el producto de su actividad (FD § 257).

El Estado, en cuanto realidad de la voluntad sustancial, […] es lo racional en y para sí. Esta unidad sustancial es el absoluto e inmóvil fin último en el que la libertad alcanza su derecho supremo, por lo que este fin último tiene un derecho superior al individuo, cuyo supremo deber es ser miembro del Estado.

Cuando se confunde el Estado con la sociedad civil y se lo concibe como encargado de la seguridad y protección personal, el interés del individuo en cuanto tal se ha transformado en el fin último. Este fin sería lo que habría llevado a unirse a los hombres, de lo que se desprende, además, que ser miembro del Estado depende del arbitrio de cada uno. La relación del individuo con el Estado es, sin embargo, totalmente diferente: por ser el Estado el espíritu objetivo, resulta que el individuo sólo tiene objetividad, verdad y ética si forma parte de él. La unión como tal es ella misma el fin y el contenido verdadero, y la destinación de los individuos es llevar una vida universal. Sus restantes satisfacciones, actividades y modos de comportarse tienen como punto de partida y resultado este elemento sustancial y válido universalmente. La racionalidad, tomada abstractamente, consiste en la unidad y compenetración de la universalidad y la individualidad. En este caso concreto es, según su contenido, la unidad de la libertad objetiva, es decir, la voluntad universal sustancial, y la libertad subjetiva, o sea, el saber individual y la voluntad que busca sus fines particulares. Según su forma es, por tanto, un obrar que se determina de acuerdo con leyes y principios pensados, es decir, universales. Esta idea es el eterno y necesario ser en y para sí del espíritu. Ahora bien, cuál sea o haya sido el origen histórico del Estado en general o de un Estado particular, de sus derechos y disposiciones, si han surgido de relaciones patriarcales, del miedo o la confianza, de la corporación, etc., y cómo ha sido aprehendido y se ha afirmado en la conciencia aquello sobre lo que se fundamentan tales derechos —como algo divino, como derecho natural, contrato o costumbre—, todo esto no incumbe a la idea misma del Estado (FD § 258).

La idea del Estado: a) tiene una realidad inmediata; como tal es el Estado individual en cuanto organismo que se relaciona consigo y tiene su expresión en la Constitución y en el derecho político interno; b) pasa a la relación del Estado individual con otros Estados, lo cual se expresa en el derecho político externo; c) es la idea universal como género y como poder absoluto frente a los Estados individuales, el espíritu que se da su realidad efectiva en el proceso de la historia universal (FD § 259).

El Estado es la realidad efectiva de la libertad concreta. Por su parte, la libertad concreta consiste en que la individualidad personal y sus intereses particulares tengan su total desarrollo y el reconocimiento de su derecho (en los sistemas de la familia y de la sociedad civil), al mismo tiempo que, en parte, lleguen a coincidir por sí mismos con el interés general, y en parte lo reconozcan a sabiendas y voluntariamente como su propio espíritu sustancial y lo tomen como fin último de su actividad. De este modo, lo universal no se cumple ni tiene validez sin el interés, el saber y el querer particular, ni el individuo vive meramente para sus asuntos como una persona privada, sin querer al mismo tiempo lo universal y tener una actividad consciente de este fin. El principio de los Estados modernos tiene la enorme fuerza y profundidad de dejar que el principio de la subjetividad se desarrolle al cabo hasta llegar al extremo independiente de la particularidad personal, para, a la vez, retrotraerlo a la unidad sustancial, conservando así esta unidad en el individuo mismo (FD § 260).

Frente a las esferas del derecho y el bienestar privados, de la familia y la sociedad civil, el Estado representa, por una parte, una necesidad exterior y el poder superior a cuya naturaleza se subordinan las leyes y los intereses de aquellas esferas, y de la cual dependen. Pero, por otra parte, el Estado es el fin inmanente de ellos y tiene su fuerza en la unidad de su fin último universal y el interés particular de los individuos, lo que se muestra en el hecho de que éstos no tienen deberes frente al Estado sino en tanto tienen derechos (FD § 261).

Puesto que ellos mismos son naturalezas espirituales, los individuos que componen la multitud encierran un doble momento: el extremo de la individualidad que sabe y quiere para sí, y el extremo de la universalidad que sabe y quiere lo sustancial. Sólo alcanzan, por tanto, el derecho de ambas partes si existen como personas privadas y como personas sustanciales [o ciudadanos]. Lo primero lo logran inmediatamente en aquellas esferas [de la familia y la sociedad civil], y lo segundo, por una parte, debido a que tienen su autoconciencia esencial en las instituciones en cuanto éstas son lo universal en sí de sus intereses particulares, y, por otra parte, al proporcionárseles en la corporación una tarea y una actividad dirigidas a un fin universal (FD § 264).

Estas instituciones constituyen, en lo particular, la Constitución, es decir, la racionalidad desarrollada y realizada. Son por ello la base firme del Estado, así como de la confianza y disposición de los individuos respecto de él. Son los pilares de la libertad pública, pues en ellas se realiza y alcanza un carácter racional la libertad particular, con lo que tiene lugar en sí la unión de libertad y necesidad (FD § 265).

La disposición política [del individuo], el patriotismo —en cuanto certeza que está en la verdad (…) y el querer que se ha convertido en costumbre— no es más que el resultado de las instituciones existentes en el Estado. Éste es, en efecto, el lugar en el que la racionalidad se ha vuelto eficiente y donde recibe su confirmación por la acción que se atiene a aquellas instituciones. Esta disposición es en general la confianza (que puede evolucionar hasta convertirse en comprensión más o menos educada), la conciencia de que mi interés sustancial y particular está contenido y preservado en el interés y el fin de otro (aquí el Estado) en cuanto está en relación conmigo como individuo. De esta manera, este otro deja inmediatamente de ser un otro para mí y yo soy libre en esta conciencia (FD § 268). La disposición política [individual] toma su contenido determinado de los diversos aspectos del organismo del Estado. Este organismo es el desarrollo de la idea en sus diferencias y en su realidad objetiva. Estos diferentes aspectos son los distintos poderes [del Estado] y sus tareas y actividades, por medio de los cuales lo universal se produce continuamente de modo necesario —puesto que aquéllos están determinados por la naturaleza del concepto, al mismo tiempo lo universal se conserva, ya que está a la vez presupuesto en su producción. Este organismo es la Constitución política (FD § 269).

Que el fin del Estado sea el interés general como tal y que en ello radique, como su sustancia, la conservación de los intereses particulares, constituye: 1) su realidad abstracta o sustancialidad; pero ella es 2) su necesidad, en cuanto se divide en las diferencias conceptuales de su eficacia, las cuales, por aquella sustancialidad, son también determinaciones fijas y efectivas: los poderes [del Estado]. 3) Pero esta sustancialidad es precisamente el espíritu que se sabe y se quiere porque ha pasado por la formación que da la cultura. El Estado sabe por lo tanto lo que quiere, y lo sabe en su universalidad, como algo pensado; por eso obra y actúa siguiendo fines sabidos, principios conocidos y leyes que no son sólo en sí, sino también para la conciencia; del mismo modo, si se refiere a circunstancias y situaciones dadas, lo hace de acuerdo con el conocimiento que se tiene de ellas.

Éste es el lugar para referirse a la relación del Estado con la religión, ya que últimamente se ha repetido con mucha frecuencia que la religión es el fundamento del Estado, y que esta afirmación se hace además con la pretensión de que con ella la ciencia del Estado está de más. Por otra parte, ninguna afirmación es tan adecuada para provocar la confusión y elevarla incluso al rango de Constitución del Estado, a la forma que sólo debiera tener el conocimiento. […]

Pero la determinación esencial acerca de la relación entre la religión y el Estado sólo se obtiene si se recuerda su concepto. La religión tiene como contenido la verdad absoluta y le corresponde por lo tanto la disposición más elevada. En cuanto intuición, sentimiento, conocimiento representativo que se ocupa de Dios como causa y fundamento ilimitado, del cual todo depende, ella contiene la exigencia de que todo sea aprehendido en esta perspectiva y que sea ella la que le da su confirmación, justificación y certeza [a todo]. En esta relación el Estado y las leyes, al igual que los deberes adquieren para la conciencia su suprema verificación y obligatoriedad. En efecto, el Estado, las leyes y los deberes también son en su realidad algo determinado, que pasa a una esfera superior como a su fundamento. Por eso es la religión la que ofrece la conciencia de lo inmutable y de la más alta libertad y satisfacción en tiempos de cambio, de pérdida de posesiones, de intereses y fines reales. Pero si bien la religión constituye el fundamento que contiene en sí lo ético en general y más precisamente la naturaleza del Estado como voluntad divina, es al mismo tiempo nada más que fundamento, y es aquí donde ambas esferas se separan. El Estado es voluntad divina en cuanto espíritu actual que se desarrolla adquiriendo una figura real y organizándose como un mundo. Quienes frente al Estado quieren aferrarse a la forma de la religión se comportan como los que en el conocimiento creen tener razón si permanecen exclusivamente en la esencia y no pasan de esta abstracción a la existencia, o como los que sólo quieren el bien abstracto y le reservan al arbitrio la determinación de lo que es bueno. La religión es la relación con lo absoluto en la forma del sentimiento, de la representación y la fe, y en su centro, que todo lo incluye, todo existe como mero accidente, destinado a desaparecer. Si se extiende esta forma de pensar también al Estado y se la convierte en válida y determinante, el Estado, en cuanto organismo que desarrolla diferencias establecidas, leyes e instituciones, queda librado a la inestabilidad, la inseguridad y la destrucción. Lo objetivo y universal, las leyes, en vez de ser consideradas como algo válido y establecido, adquieren un carácter negativo frente a aquella forma que abarca todo lo determinado y precisamente por eso deviene subjetiva. Para la conducta del hombre se desprende la siguiente consecuencia: no se le da ninguna ley al justo; sed piadosos y haced lo que queráis; podéis entregaros a la pasión y a la arbitrariedad, y a los demás, que sufren las injusticias derivadas de ello, remitidlos al consuelo y la esperanza de la religión, o, peor aún, rechazadlos y condenadlos por irreligiosos. En la medida en que este comportamiento negativo no es una mera disposición interior sino se aplica a la realidad y se hace valer en ella, nace el fanatismo religioso, que, al igual que el político, destierra toda institución del Estado y todo ordenamiento legal por considerarlos barreras opresivas e inadecuadas para la infinitud interior del sentimiento. De esta manera se proscribe la propiedad privada, el matrimonio, las relaciones y el trabajo de la sociedad civil, etc., como cosas indignas del amor y de la libertad del sentimiento. Pero puesto que es necesario decidirse por una acción y una existencia reales, ocurre lo mismo que en el caso de la subjetividad de la voluntad que se sabe absoluta: se decide de acuerdo con la representación subjetiva, es decir, con la opinión y el capricho arbitrario.[…] Pertenece a la historia el hecho de que hayan existido épocas y situaciones de barbarie en las que toda espiritualidad superior tenía su asiento en la iglesia, el Estado no era más que un régimen de violencia, de arbitrariedad y de pasiones… Iglesia y Estado no se oponen por el contenido de la verdad y la racionalidad, pero se diferencian en cambio por la forma… Para que el Estado, en cuanto realidad ética del espíritu que se sabe, llegue a la existencia, es necesaria su separación de la forma de la autoridad y la fe… La separación de la iglesia, lejos de ser o haber sido una desgracia para el Estado, es el único medio por el cual éste pudo haber llegado a su determinación: la racionalidad y la moralidad autoconscientes. Al mismo tiempo, es lo mejor que le pudo haber ocurrido a la iglesia y al pensamiento para que llegaran a la libertad y a la racionalidad que les corresponde (FD § 270).

En primer lugar, la Constitución política es la organización del Estado y el proceso de su vida orgánica en relación consigo mismo; en ellos el Estado diferencia sus momentos en su propio interior y los despliega hasta que alcanzan una existencia firme.

En segundo lugar, el Estado es, en cuanto individualidad, una unidad excluyente, que en consecuencia se relaciona con otro; su diferenciación, en este respecto, está vuelta hacia el exterior y, de acuerdo con esta determinación, establece aquellas diferencias suyas en su interior idealmente [de modo que ellas existen definidamente en él pero sin escindir su unidad] (FD § 271).

La Constitución es racional en la medida en que el Estado determina y diferencia en sí su actividad de acuerdo con la naturaleza del concepto. Según ella, cada uno de los poderes es en sí mismo la totalidad, porque posee y contiene en sí la actividad eficaz de los otros momentos, y porque, al expresar éstos la diferencia del concepto, conservan absolutamente su idealidad y no constituyen sino un único todo individual (FD § 272). El Estado político se divide entonces en las siguientes diferencias sustanciales:

a) el poder de determinar y establecer lo universal: el poder legislativo; b) la subsunción de las esferas particulares y los casos individuales bajo lo universal: el poder gubernativo; c) la subjetividad como decisión última de la voluntad: el poder del príncipe. En él se reúnen los diferentes poderes en una unidad individual, que es, por tanto, la culminación y el comienzo del todo; ésta es la monarquía constitucional.

El desarrollo del Estado en monarquía constitucional es la obra del mundo moderno, en el cual la idea sustancial ha alcanzado su forma infinita. La historia de esta penetración profunda del espíritu del mundo en sí, o, lo que es lo mismo, este libre desarrollo mediante el que la idea libera como totalidades a sus momentos —y sólo son momentos suyos—, y precisamente por eso los contiene en la unidad ideal del concepto, que es donde reside la racionalidad real, esta historia de la configuración efectiva de la vida ética es el objeto de la historia universal (FD § 273).

Puesto que el espíritu sólo es efectivamente real como aquello que él sabe que es, y el Estado, en cuanto espíritu de un pueblo, es a la vez la ley que penetra todas sus relaciones, las costumbres y la conciencia de sus individuos, resulta que la Constitución de un pueblo determinado depende del modo y de la cultura de su autoconciencia. En ella reside su libertad subjetiva y en consecuencia la realidad efectiva de la Constitución (FD § 274).

El poder del príncipe contiene en sí mismo los tres momentos de la totalidad: la universalidad de la Constitución y de las leyes, los cuerpos consultivos que representan la relación de lo particular con lo universal, y el momento de la decisión última como autodeterminación, a la que vuelve todo lo restante y que sirve de punto de partida de su realidad. Esta autodeterminación absoluta constituye el principio distintivo del poder del príncipe como tal que es lo que se debe desarrollar para comenzar (FD § 275).

La determinación fundamental del Estado político es la unidad sustancial como idealidad de sus momentos. En ella, los poderes y asuntos particulares del Estado están al mismo tiempo disueltos y conservados, y conservados no como independientes, sino en la medida en que poseen una justificación que se desprende de la idea del todo. Surgen del poder [del Estado] y son miembros fluidos del mismo en cuanto son de su propia identidad (FD § 276).

Los asuntos y actividades particulares del Estado le pertenecen por ser momentos esenciales suyos y están ligados a los individuos que los manejan y ejecutan no por su personalidad inmediata, sino únicamente por sus cualidades generales y objetivas; ellos tienen, por tanto, una vinculación externa y contingente con la personalidad particular como tal. Los asuntos y poderes del Estado no pueden por consiguiente ser propiedad privada (FD § 277).

Estas dos determinaciones, que los asuntos y los poderes particulares del Estado no son fijos e independientes ni para sí ni para la voluntad particular de los individuos, sino que tienen su raíz última en la unidad del Estado que es su propia identidad simple, constituyen la soberanía del Estado (FD § 278).

Los dos momentos en su inseparable unidad —la identidad última y carente de fundamento de la voluntad [libre] y la existencia, asimismo sin fundamento, por ser una determinación que depende de la naturaleza—, esta idea de algo inconmovible para el arbitrio, constituyen la majestad del monarca. En esta unidad reside la unidad efectiva del Estado, que sólo por esta inmediatez interior y exterior queda a salvo de la posibilidad de ser rebajada a la esfera de la particularidad, al arbitrio, a los fines y propósitos que reinan en ella, a la lucha de las facciones por el trono y al debilitamiento y destrucción del poder del Estado (FD § 281).

Se distingue de la decisión [última que corresponde hacer al príncipe] el cumplimiento y la aplicación de sus resoluciones, y en general la prosecución y el mantenimiento de lo ya decidido, de las leyes existentes, de las instituciones y establecimientos de fin común, etc. Esta tarea de subsunción en general concierne al poder gubernativo, en el cual están también comprendidos los poderes judicial y civil, que se relacionan de modo inmediato con lo particular de la sociedad civil y hacen valer en esos fines particulares el interés general (FD § 287).

El mantenimiento de la legalidad y el interés general del Estado en el ejercicio de esos derechos particulares [de la sociedad civil] y la reconducción de éstos a aquéllos, requiere el cuidado de representantes del poder gubernativo: los funcionarios ejecutivos y las autoridades superiores reunidos en órganos consultivos y, por tanto, colegiados, que finalmente convergen en los niveles supremos, que se mantienen en contacto con el monarca (FD § 289).

En los asuntos de gobierno también tiene lugar la división del trabajo. La organización de las autoridades tiene, pues, la tarea formal, pero difícil, de que la vida de abajo, que es vida civil concreta, sea gobernada de un modo concreto, pero que esta actividad [de gobernar] esté, sin embargo, dividida en sus ramas abstractas, las que serán administradas por sus autoridades propias como diferentes centros, cuya efectividad hacia abajo —al igual que en el poder superior de gobierno— deberá convergir nuevamente en una concreta visión de conjunto (FD § 290).

Las tareas de gobierno son de naturaleza objetiva, según su sustancia ya han sido establecidas [y decidido su carácter] y deben ser llevadas a cabo por individuos. No hay entre ambos ninguna conexión natural inmediata: los individuos no están destinados a realizar estas tareas por su personalidad natural o el nacimiento. Para su designación, la manera objetiva depende del conocimiento y la prueba de su capacidad, prueba que asegura al Estado el cumplimiento de sus necesidades, y, al mismo tiempo, por ser la única condición, asegura a todo ciudadano la posibilidad de integrar la clase universal [de los servidores públicos] (FD § 291).

El individuo que por medio de un acto soberano queda ligado a una función pública, tiene que cumplir con su deber: ésta es la condición del nexo en que se halla y del carácter sustancial de su relación. Desempeñando esa función hallará, como consecuencia de aquella relación sustancial, su riqueza, una segura satisfacción de su particularidad y la liberación de su situación exterior y de su actividad oficial de toda otra dependencia o influencia subjetiva (FD § 294).

La seguridad del Estado y de los gobernados contra el abuso de poder por parte de las autoridades y de los funcionarios radica, por una parte, inmediatamente en su jerarquía y responsabilidad, y, por otra, en la legitimación de las comunas y corporaciones, que refrena la intromisión del arbitrio subjetivo en el poder confiado a los funcionarios y completa desde abajo el insuficiente control que se ejerce desde arriba sobre la conducta individual.

En la conducta y formación de los funcionarios se encuentra el punto en el que las leyes y decisiones del gobierno afectan a la individualidad y se hacen valer en la realidad. De él depende la satisfacción y la confianza de los ciudadanos en el gobierno y la realización, o bien el debilitamiento o fracaso, de sus propósitos, pues el modo de la ejecución es fácilmente confundido por el sentimiento con el contenido mismo de lo que se ejecuta, que puede ser oneroso ya de por sí. El carácter inmediato y personal de este contacto [entre ciudadanos y funcionarios] hace que el control superior no alcance en este aspecto su objetivo de un modo perfecto. Puede además encontrar obstáculos en los intereses comunes de los funcionarios, que podrían unirse en una clase frente a los subordinados y frente a los superiores. La eliminación de estos obstáculos, especialmente en instituciones aún imperfectas, puede justificar y requerir la intervención suprema de la soberanía (FD § 295).

Los miembros del gobierno y los funcionarios del Estado constituyen la parte principal de la clase media a la que pertenece la inteligencia culta y la conciencia jurídica de la masa de un pueblo. Las instituciones de la soberanía, desde arriba, y los derechos de las corporaciones, desde abajo, impiden que esta clase adopte la posición aislada de una aristocracia y transforme la cultura y la pericia técnica en medios arbitrarios y de dominación.

Así, en otra época, la administración de justicia, cuyo objeto es el interés común de todos los individuos, se había transformado en un instrumento de ganancia y dominación por el hecho de que el conocimiento del derecho, vestido de erudición y expresado en un idioma extranjero, y el conocimiento de los procedimientos legales, estaban recubiertos por un complejo formalismo (FD § 297).

Al poder legislativo conciernen las leyes en cuanto tales, en la medida en que necesitan una posterior determinación, y los asuntos internos totalmente generales por su contenido. Este poder es una parte de la Constitución misma y la presupone, por lo cual ella queda en y para sí fuera de su determinación directa, aunque recibe un desarrollo ulterior por el perfeccionamiento de las leyes y el carácter progresista de los asuntos generales de gobierno (FD § 298).

En el poder legislativo como totalidad actúan, para comenzar, los otros dos momentos: el monárquico, al que corresponde la decisión suprema, y el poder gubernativo, en cuanto momento consultivo que tiene el conocimiento concreto y la visión global del todo en sus múltiples aspectos, en los que los principios fundamentales se han establecido de manera firme. En especial también se hace efectivo aquí el conocimiento de las necesidades del poder político, el aspecto consultivo. Por último, participa también del [poder legislativo] el elemento constituido por la asamblea de los estamentos (FD § 300).

El elemento de la asamblea estamental tiene el propósito de que los asuntos universales [del Estado] […] dejen existir también al momento de la libertad subjetiva formal, que la conciencia pública sea la universalidad empírica de las opiniones y los pensamientos de la multitud (FD § 301).

Considerados como un órgano mediador, los estamentos están entre el gobierno, por una parte, y el pueblo, disuelto en sus esferas e individuos particulares, por otra. Su función les exige, por consiguiente, tener el sentido y el sentimiento tanto del Estado y del gobierno como el de los intereses de los círculos particulares y de los individuos. Su posición implica, a la vez, que efectuará la función de mediador en común con el poder gubernamental organizado, para impedir que el poder del príncipe aparezca como un extremo aislado y por lo tanto como mero poder arbitrario y dominador, y para evitar también que se aíslen los intereses particulares de las comunas, corporaciones e individuos, o, más aún, evitar que los individuos se conviertan en una multitud o en un simple montón, y, por tanto, que el suyo sea un querer y opinar inorgánico, que se enfrenta al Estado organizado como un poder meramente masivo (FD § 302).

La opinión que afirma que todos deben tomar parte en la deliberación y decisión de los asuntos generales del Estado [en las asambleas estamentales] porque todos son miembros del Estado y esos asuntos son los asuntos de todos, que tienen el derecho de aportar su saber y su voluntad, esta representación que quiere imponer el elemento democrático desprovisto de toda forma racional en el organismo del Estado […] resulta tan natural porque no pasa más allá de la noción abstracta de ‘ser miembro del Estado’ y porque el pensamiento superficial vive de abstracciones. […] El Estado concreto [sin embargo] es la totalidad articulada en sus círculos particulares; el miembro del Estado es un miembro de uno de estos estamentos y sólo en esta determinación objetiva puede ser tomado en consideración en el Estado (FD § 308).

Puesto que los diputados tienen por finalidad deliberar y decidir sobre asuntos generales, su elección implica que, de acuerdo con la confianza que se les tiene, se designa a aquellos individuos que mejor comprenden esos asuntos; ellos no deben hacer valer el interés particular de una comuna o corporación contra el interés general, sino fomentar este último. Su situación no es, por tanto, la de comisionados que trasmiten instrucciones, sobre todo si se tiene en cuenta que su reunión posee el carácter de una asamblea viviente, en la que tiene lugar una información y convencimiento recíprocos y en la que se delibera en común (FD § 309).

La diputación, en cuanto procede de la sociedad civil, tiene además el sentido de que los diputados conocen sus necesidades especiales, sus dificultades y sus intereses particulares, de los cuales ellos mismos participan. Por la naturaleza de la sociedad civil la diputación emana de sus diversas corporaciones […].

Si se considera a los diputados como representantes, esto sólo tiene un sentido orgánico y racional si no son representantes de individuos, de una multitud, sino representantes de alguna de las esferas esenciales de la sociedad, representantes de sus grandes intereses. La representación no tiene entonces el sentido de que uno está en lugar de otro, sino de que el interés mismo está efectivamente presente en su representante (FD § 311).

Cada una de las dos partes del elemento representativo aporta a la deliberación un aspecto particular, y como además uno de los momentos tiene en esta esfera la función peculiar de la mediación, mediación que, por otra parte, tiene lugar entre existentes, se desprende que cada uno de ellos debe tener una existencia separada. La asamblea de los estamentos se divide, por tanto, en dos cámaras [que representan a los dos estamentos de la sociedad civil] (FD § 312).

La libertad subjetiva, formal, por la cual los individuos tienen en cuanto tales sus propios juicios, opiniones y consejos sobre los asuntos públicos, y los expresan, se manifiesta en el conjunto que se denomina opinión pública. En ella se enlaza lo universal en y para sí, lo sustancial y verdadero, con su opuesto, con lo peculiar y particular del opinar de la multitud; esta entidad es, por lo tanto, una contradicción consigo misma, el conocimiento que se ha tornado fenómeno, la esencialidad que es inmediatamente a la vez inesencialidad (FD § 316).

La opinión pública contiene en sí, por tanto, los eternos principios sustanciales de la justicia, el verdadero contenido y el resultado de toda la Constitución, de la legislación y de la situación en general, en la forma del sano entendimiento común, que es el fundamento ético que penetra a todos, pero conformado como prejuicios. La opinión pública también contiene las verdaderas necesidades y las tendencias correctas de la realidad. Al mismo tiempo, sin embargo, como este elemento interior aparece en la conciencia y en la representación en la forma de proposiciones generales […] él representa toda la contingencia del opinar, su ignorancia y error, la falsedad de su conocimiento y de su juicio. Como lo que importa en la opinión pública es tomar conciencia de la peculiaridad de un punto de vista y de un conocimiento, se puede decir que cuanto peor es el contenido de una opinión más peculiar es, pues lo malo tiene un contenido totalmente particular y peculiar, mientras que lo racional es lo universal en y para sí; lo peculiar es aquello por lo cual la opinión se cree algo [o se imagina que ella es algo especial] (FD § 317).

La libertad de la comunicación pública (uno de cuyos medios, la prensa, aventaja al otro, la comunicación oral, por su mayor alcance, pero le es inferior en vitalidad), la satisfacción del prurito de decir y haber dicho su opinión, tiene su garantía directa en las leyes y ordenanzas legales y policiales que en parte impiden los excesos expresivos y en parte los castigan. Su garantía indirecta se encuentra, en cambio, en el carácter inofensivo que tales excesos adquieren gracias fundamentalmente a la racionalidad de la Constitución, a la solidez del gobierno y también a la publicidad de la asamblea representativa. Esta última es una garantía en la medida en que en la asamblea se expresan los conocimientos más sólidos y cultivados sobre los intereses del Estado, con lo que deja a los demás pocas cosas significativas que decir y elimina la creencia de que ese decir tiene una importancia y un efecto especiales. Una última garantía [contra el abuso de la libertad de expresión] reside en la indiferencia y el desprecio que suscita la superficial y odiosa verbosidad en la que [aquella libertad] necesariamente degenera (FD § 319).

La soberanía interior [del Estado consiste en una] idealidad en cuanto en ella los momentos del espíritu y de su realidad efectiva, el Estado, están desarrollados en su necesidad y existen como sus miembros. Pero el espíritu libre, por ser infinita relación negativa consigo, es de un modo igualmente esencial ser-para-sí, que ha recogido en sí la diferencia existente y se ha vuelto, por tanto, exclusivo [o encerrado en sí frente a otros individuos]. En esta determinación el Estado tiene individualidad, la cual existe esencialmente como individuo y en el príncipe es un individuo inmediato y real (FD § 321).

Texto escogido por Carla Cordua. Universidad de Puerto Rico, Río Piedras.

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.