G. Bataille: el sagrat com a separació
De Wikisofia
Tots els pobles han concebut sens dubte aquest «Ésser suprem», però l'operació sembla haver fracassat a tot arreu. L'«Ésser suprem» dels homes primitius no va tenir aparentment prestigi comparable al que havia d'obtenir un dia el Déu dels Jueus, i més tard el dels cristians Com si l'operació hagués tingut lloc en un temps en què el sentiment de continuïtat era massa forta, com si la continuïtat animal o divina dels éssers vius i del món hi hagués en principi semblant limitada, empobrida per un primer i maldestre intent de reducció a una individualitat objectiva. Tot indica que els primers homes estaven més a prop que nosaltres de l'animal; li distingien potser de si mateixos, però no sense un dubte barrejat de terror i de nostàlgia. El sentiment de continuïtat que hem de prestar a l'animal no s'imposava ja només a l'esperit (la posició d'objectes diferents era fins i tot la seva negació). Però havia tret una nova significació de l'oposició que presentava respecte al món de les coses. La continuïtat, que per a l'animal no podia distingir-se de cap altra cosa, que era en ell per a ell l'única modalitat possible de l'ésser, va oposar en l'home a la pobresa de l'útil profà (de l'objecte discontinu) tota la fascinació del món sagrat.
El sentiment del sagrat no és evidentment ja el de l'animal, al que la continuïtat perdia en les boires on res és diferent. En primer lloc, si és cert que la confusió no ha cessat al món de les boires, aquestes oposen un conjunt opac a un món clar. Aquest conjunt apareix distintament en el límit del que és clar: es distingeix, almenys, des de fora, del que és clar. D'altra banda, l'animal acceptava la immanència que li submergia sense protestes aparents, mentre que l'home, en el sentiment del sagrat, experimenta una espècie d'horror impotent. Aquest horror és ambigu. Sens dubte cap, el que és sagrat atreu i posseeix un valor incomparable, però en el mateix moment això apareix vertiginosament perillós per a aquest món clar i profà on la humanitat situa el seu domini privilegiat.
| Teoría de la Religión, Taurus, Madrid 1975, traducción de Fernando Savater, p.38-39. |
Original en castellà
Todos los pueblos han concebido sin duda ese «Ser supremo», pero la operación parece haber fracasado en todas partes. El «Ser supremo» de los hombres primitivos no tuvo aparentemente prestigio comparable al que debía obtener un día el Dios de los Judíos, y más tarde el de los cristianos Como si la operación hubiese tenido lugar en un tiempo en que el sentimiento de continuidad era demasiado fuerte, como si la continuidad animal o divina de los seres vivos y del mundo hubiera en principio parecido limitada, empobrecida por un primer y torpe intento de reducción a una individualidad objetiva. Todo indica que los primeros hombres estaban más cerca que nosotros del animal; le distinguían quizá de sí mismos, pero no sin una duda mezclada de terror y de nostalgia. El sentimiento de continuidad que debemos prestar al animal no se imponía ya sólo al espíritu (la posición de objetos distintos era incluso su negación). Pero había sacado una nueva significación de la oposición que presentaba respecto al mundo de las cosas. La continuidad, que para el animal no podía distinguirse de ninguna otra cosa, que era en él para él la única modalidad posible del ser, opuso en el hombre a la pobreza del útil profano (del objeto discontinuo) toda la fascinación del mundo sagrado.
El sentimiento de lo sagrado no es evidentemente ya el del animal, al que la continuidad perdía en las brumas donde nada es distinto. En primer lugar, si es cierto que la confusión no ha cesado en el mundo de las brumas, éstas oponen un conjunto opaco a un mundo claro. Este conjunto aparece distintamente en el límite de lo que es claro: se distingue, por lo menos, desde fuera, de lo que es claro. Por otra parte, el animal aceptaba la inmanencia que le sumergía sin protestas aparentes, mientras que el hombre, en el sentimiento de lo sagrado, experimenta una especie de horror impotente. Este horror es ambiguo. Sin duda ninguna, lo que es sagrado atrae y posee un valor incomparable, pero en el mismo momento eso aparece vertiginosamente peligroso para este mundo claro y profano donde la humanidad sitúa su dominio privilegiado.