Diògenes Laerci: Arquelau
De Wikisofia
Arquelau
[16] Arquelau, nascut a Atenes (o a Milet), fill d’Apol·lodor (segons d’altres, de Midó), fou deixeble d’Anaxàgoras i mestre de Sòcrates. Amb ell la filosofia de la natura passà per primera vegada de la Jònia a Atenes. Va rebre el motiu de Físic pel fet que amb ell termina la filosofia de la natura, puix que Sòcrates introduí l’ètica. Fins i tot sembla que personalment ja abordà l’ètica, car filosofà sobre la llei, la bellesa i la justícia; en rebre-la d’ell Sòcrates, la féu acréixer fins al <punt més elevat > i passà per fundador. Deia que les causes de la generació són dues: la calor i el fred; que els éssers vivents es generen del llot; que la justícia i l’indecorós existeixen, però no per natura, sinó per convenció.
[17] Heus ací la seva doctrina. Quan es fon l’aigua, diu, per efecte de la calor, bon punt es cohesiona en el <centre per efecte> del foc, produeix la terra; bon punt s’escampa al seu voltant, genera l’aire; és per això que la terra és subjectada per l’aire, i l’aire pel foc que l’envolta. Sosté que els éssers vivents s’originen de la terra ja calenta que fa brotar, com si fos un aliment, un llot semblant a llet. D’aquesta mateixa manera produí els homes.
Fou el primer a declarar que l’origen de la veu radica en la percudida de l’aire. La mar es forma en filtrar-se per la terra als llocs enconcats. El més gran dels astres és el sol; el Tot és infinit.
N’hi ha hagut altres tres, amb el nom d’Arquelau: el corògraf dels països recorreguts per Alexandre, el segon, l’autor de Curiositats de la natura, i el tercer, un rètor au¬tor d’un tractat de retòrica.
| Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs. Vol. 1, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 118-119 |