Derrida: la petjada com a origen del sentit
De Wikisofia
Després de prendre aquestes precaucions, ha de reconèixer-se que és a la zona especifica d'aquesta empremta i d'aquesta petjada, en la temporalització d'una vivència que no està al món ni a «un altre món», que no és més sonora que lluminosa, ni està més en el temps que en l'espai, on les diferències apareixen entre els elements o, més aviat, els produeixen, els fan sorgir com a tals i constitueixen textos, cadenes i sistemes de petjades. Tals cadenes i sistemes no poden dibuixar-se sinó en el teixit d'aquesta petjada o empremta. La diferència inaudita entre el que apareix i l'aparèixer (entre el «món» i el «viscut») és la condició de totes les altres diferències, de totes les altres petjades, i ella és ja una petjada. Aquest últim concepte és per tant absolutament, i de dret, «anterior» a tota problemàtica fisiològica sobre la naturalesa de l'engrama, o metafísica, sobre el sentit de la presència absoluta la petjada de la qual s'ofereix així a desxifrar. La petjada és, en efecte, l'origen absolut del sentit en general. La qual cosa equival a dir, una vegada més, que no hi ha origen absolut del sentit en general. La petjada és la diferència que obre l'aparèixer i la significació. Articulant el vivent sobre el no-vivent en general, origen de tota repetició, origen de la idealitat, ella no és més ideal que real, més intel·ligible que sensible, més una significació transparent que una energia opaca, i cap concepte de la metafísica pot descriure-la.
| De la gramatología, Siglo XXI, Buenos Aires 1971, p.84-85. |
Original en castellà
Después de tomar estas precauciones, debe reconocerse que es en la zona especifica de esta impronta y de esta huella, en la temporalización de una vivencia que no está en el mundo ni en «otro mundo», que no es más sonora que luminosa, ni está más en el tiempo que en el espacio, donde las diferencias aparecen entre los elementos o, más bien, los producen, los hacen surgir como tales y constituyen textos, cadenas y sistemas de huellas. Tales cadenas y sistemas no pueden dibujarse sino en el tejido de esta huella o impronta. La diferencia inaudita entre lo que aparece y el aparecer (entre el «mundo» y lo «vivido») es la condición de todas las otras diferencias, de todas las otras huellas, y ella es ya una huella. Este último concepto es por lo tanto absolutamente, y de derecho, «anterior» a toda problemática fisiológica sobre la naturaleza del engrama, o metafísica, sobre el sentido de la presencia absoluta cuya huella se ofrece así a descifrar. La huella es, en efecto, el origen absoluto del sentido en general. Lo cual equivale a decir, una vez más, que no hay origen absoluto del sentido en general. La huella es la diferencia que abre el aparecer y la significación. Articulando lo viviente sobre lo no-viviente en general, origen de toda repetición, origen de la idealidad, ella no es más ideal que real, más inteligible que sensible, más una significación transparente que una energía opaca, y ningún concepto de la metafísica puede describirla.