Cortina, Adela: un socialisme procedimental

Rellevants ètiques del nostre moment –la «justícia com a imparcialitat» de Rawls o l'ètica discursiva– són deontològiques i, a fuer de deontològiques, procedimentals, perquè una concepció democràtica de la justícia, que té per clau l'esmentada llibertat legal («jo no puc obeir més lleis que aquelles a les quals podria donar el meu consentiment»), no pot sinó assenyalar els procediments que han de seguir-se per a arribar a resultats justs: han d'assenyalar-se les normes mínimes per a la justícia.

Òbviament, els procediments mínims no són axiològicament neutrals, sinó que cobren el seu sentit d'engegar –com hem dit– la igual autonomia dels ciutadans, i requereixen, per a dur-se a terme, una constel·lació de valors, com ara la solidaritat, la tolerància, la preferència pels febles. Però aquests valors no configuren una teoria moral del bé, sinó una concepció procedimental del just. I menester és reconèixer que liberals com Rawls s'han prestat a dissoldre el liberalisme en el procediment democràtic, ja que el principi liberal d'igual llibertat només pot encarnar-se en tals procediments.

Considerant aquesta opció de convertir el liberalisme en un procedimentalisme democràtic, em pregunto si la situació del socialisme «després del diluvi» no és semblant, ja que diu consistir en l'aprofundiment en la democràcia. En aquest cas hauria rebaixat les aspiracions de convertir-se en teoria moral, nascudes amb el marxisme i l'anarquisme, quedant –com el liberalisme rawlsiano– en concepció moral, que il·lumina els procediments que han de seguir una comunitat política per a arribar a normes justes de connivència. No hi hauria, doncs , un model socialista d'homes, una teoria socialista –o diverses– de la naturalesa humana ni de la manera en què els homes aconsegueixen la seva felicitat. Les ideologies sociopolítiques serien només dissenys de procediments de justícia.

Clar que llavors seria necessari encara mostrar en què difereixen els procediments liberals dels socialistes, a l'hora d'intentar fer-se càrrec de la democràcia dels uns i els altres de forma privilegiada. I se m'ocorre si en ena palatal terrè filosòfic no és Rawls qui més ha fet pel procediment liberal amb la seva «justícia domo imparcialitat», i Apel i Habermas pel procediment socialista amb la seva ètica discursiva; encara que hi hagi els qui tenen al primer per socialista i als segons per socialdemòcrates.

És, doncs, el socialisme en els nostres dies un procedimentalisme, emparat per valors en bona mesura compartits amb altres opcions? És veritat que per a motivar potencials militants i votants no explica ja, no dic amb i una filosofia de la història, sinó ni tan sols amb una mínima concepció de l'home, amb una mínima i atractiva antropologia?

Un altre recurs queda òbviament, que és el de seguir parlant com en els vells temps: el de sacra al Cid després de mort per a mantenir un cert fervor en les hosts de militants i votants. Però tals militants i votants són llavors dogmàtics, és a dir, es mouen per les declaracions dels partits, no pels seus comportaments, i el socialisme es converteix en l'última de les possibilitats abans esmentades: la de ser un instrument en mans del poder polític.

És, doncs, el socialisme una teoria moral sobre el bé, sobre la felicitat comunitària i individual? Una concepció procedimental sobre el just, que no busca sinó oferir procediments més adequats a l'ideal democràtic que els procediments liberals? Una ideologia anomenada a recaptar vots dels electors dogmàtics?

A. Cortina, Ética aplicada y democracia radical, Tecnos, Madrid 1993, p. 69-70.

---

Original en castellà

Relevantes éticas de nuestro momento –la «justicia como imparcialidad» de Rawls o la ética discursiva– son deontológicas y, a fuer de deontológicas, procedimentales, porque una concepción democrática de la justicia, que tiene por clave la mentada libertad legal («yo no puedo obedecer más leyes que aquéllas a las que podría dar mi consentimiento»), no puede sino señalar los procedimientos que deben seguirse para llegar a resultados justos: deben señalarse las normas mínimas para la justicia.

Obviamente, los procedimientos mínimos no son axiológicamente neutrales, sino que cobran su sentido de poner en marcha –como hemos dicho– la igual autonomía de los ciudadanos, y precisan para llevarse a cabo una constelación de valores, tales como la solidaridad, la tolerancia, la preferencia por los débiles. Pero estos valores no configuran una teoría moral de la bueno, sino una concepción procedimental de lo justo. Y menester es reconocer que liberales como Rawls se han prestado a disolver el liberalismo en el procedimiento democrático, ya que el principio liberal de igual libertad sólo puede encarnarse en tales procedimientos.

Considerando esta opción de convertir el liberalismo en un procedimentalismo democrático, me pregunto si la situación del socialismo «tras el diluvio» no es semejante, ya que dice consistir en la profundización en la democracia. En cuyo caso habría rebajado las aspiraciones de convertirse en teoría moral, nacidas con el marxismo y el anarquismo, quedando –como el liberalismo rawlsiano– en concepción moral, que alumbra los procedimientos que deben seguir una comunidad política para llegar a normas justas de connivencia. No habría, pues , un modelo socialista de hombres, una teoría socialista –o varias– de la naturaleza humana ni del modo en que los hombre alcanzan su felicidad. Las ideologías sociopolíticas serían sólo diseños de procedimientos de justicia.

Claro que entonces sería necesario todavía mostrar en qué difieren los procedimientos liberales de los socialistas, a la hora de intentar hacerse cargo de la democracia de unos y otros de forma privilegiada. Y se me ocurre si en eñe terreno filosófico no es Rawls quien más ha hecho por el procedimiento liberal con su «justicia domo imparcialidad», y Apel y Habermas por el procedimiento socialista con su ética discursiva; aunque haya quienes tienen al primero por socialista y a los segundos por socialdemócratas.

¿Es, pues, el socialismo en nuestros días un procedimentalismo, amparado por valores en buena medida compartidos con otras opciones? ¿Es verdad que para motivar potenciales militantes y votantes no cuenta ya, no digo con y una filosofía de la historia, sino ni siquiera con una mínima concepción del hombre, con una mínima y atractiva antropología?

Otro recurso queda obviamente, que es el de seguir hablando como en los viejos tiempos: el de sacra al Cid después de muerto para mantener un cierto fervor en las huestes de militantes y votantes. Pero tales militantes y votantes son entonces dogmáticos, es decir, se mueven por las declaraciones de los partidos, no por sus comportamientos, y el socialismo se convierte en la última de las posibilidades antes mencionadas: la de ser un instrumento en manos del poder político.

¿Es, pues, el socialismo una teoría moral sobre lo bueno, sobre la felicidad comunitaria e individual? ¿Una concepción procedimental sobre lo justo, que no busca sino ofrecer procedimientos más adecuados al ideal democrático que los procedimientos liberales? ¿Una ideología llamada a recaudar votos de los electores dogmáticos?