Bloomfield, Leonard: el llenguatge com a senyal
De Wikisofia
Suposem que Jack i Jill passegen per un camí. La noia té gana. Veu una poma en un arbre. Emet un so amb la laringe, la llengua i els llavis. Jack salta la tanca, puja a l'arbre, agafa la poma, la porta a Jill i se la dóna. Jill es menja la poma.
Aquesta successió de fets es podria considerar de moltes formes, però és natural que nosaltres, que estudiem el llenguatge, distingim entre l'acte de parla i les altres ocurrències, que denominarem fets pràctics. Vist així, l'incident es compon de tres parts que són, per ordre cronològic:
A. Fets pràctics que precedeixen a l'acte de parla.
B. Parla.
C. Fets pràctics que segueixen a l'acte de parla.
Examinarem en primer lloc els fets pràctics, A i C. Els fets de A afecten sobretot la parlant, Jill. Tenia gana; és a dir, se li contreien certs músculs, se segregaven certs fluids, especialment en el seu estómac. Tal vegada també tenia set: tenia la llengua i la gola seques. Les ones lluminoses reflectides des de la poma vermella li van aconseguir la vista. Va veure a Jack al seu costat. Ara hauríem d'introduir el seu tracte anterior amb Jack; suposem que mantenen qualsevol tipus de relació ordinària, com la de germà i germana o la de marit i dona. Tots aquests fets, que afecten Jill i precedeixen el seu acte de parla, els denominarem l'estímul del parlant.
Examinem ara C, els fets pràctics que succeeixen a l'acte de parla de Jill. Aquests afecten sobretot a l'oïdor, Jack, i són que aconsegueix la poma i se la dóna a Jill. Els fets pràctics que succeeixen a la parla i afecten l'oïdor els denominarem la reacció de l'oïdor. Els fets que segueixen a la parla també afecten Jill, i de manera molt important: aconsegueix agafar la poma i se la menja. [...]
Si Jill hagués estat sola, hauria pogut tenir la mateixa gana i la mateixa set i hauria pogut veure la mateixa poma. Si hagués tingut suficient força i habilitat per a saltar la tanca i pujar a l'arbre, hauria pogut agafar la poma i menjar-se-la; si no, s'hagués quedat amb les ganes. Quan Jill va sola, es troba pràcticament en la mateixa situació de l'animal que no parla. Quan l'animal té gana i veu o fa olor el menjar, es dirigeix cap al menjar: de la força i habilitat que tingui dependrà que arribi a apoderar-se del menjar. L'estat de gana i la visió o l'olor del menjar són l'estímul (que simbolitzarem per I) i els moviments cap al menjar són la reacció (que simbolitzarem per R). Jill que va sola i l'animal que no parla no poden obrar sinó d'una manera, a saber:
Si això funciona, obtenen el menjar; si no funciona –si no tenen suficient força o habilitat per a aconseguir el menjar mitjançant les accions R– s'hauran de quedar amb gana.
| Cf. El llenguatge, Seix Barral, Barcelona 1978, p. 41-42. |
Original en castellà
Supongamos que Jack y Jill pasean por un camino. La muchacha tiene hambre. Ve una manzana en un árbol. Emite un sonido con la laringe, la lengua y los labios. Jack salta la valla, sube al árbol, coge la manzana, la lleva a Jill y se la da. Jill se come la manzana.
Esta sucesión de hechos se podría considerar de muchas formas, pero es natural que nosotros, que estudiamos el lenguaje, distingamos entre el acto de habla y las otras ocurrencias, que denominaremos hechos prácticos. Visto así, el incidente se compone de tres partes que son, por orden cronológico:
A. Hechos prácticos que preceden al acto de habla.
B. Habla.
C. Hechos prácticos que siguen al acto de habla.
Examinaremos en primer lugar los hechos prácticos, A y C. Los hechos de A afectan sobre todo a la hablante, Jill. Tenía hambre; es decir, se le contraían ciertos músculos, se segregaban ciertos fluidos, especialmente en su estómago. Tal vez también tenía sed: tenía la lengua y la garganta secas. Las ondas luminosas reflejadas desde la manzana roja le alcanzaron la vista. Vio a Jack a su lado. Ahora deberíamos introducir su trato anterior con Jack; supongamos que mantienen cualquier tipo de relación ordinaria, como la de hermano y hermana o la de marido y mujer. Todos estos hechos, que afectan a Jill y preceden a su acto de habla, los denominaremos el estímulo del hablante.
Examinemos ahora C, los hechos prácticos que suceden al acto de habla de Jill. Estos afectan sobre todo al oyente, Jack, y son que alcanza la manzana y se la da a Jill. Los hechos prácticos que suceden al habla y afectan al oyente los denominaremos la reacción del oyente. Los hechos que siguen al habla también afectan a Jill, y de modo muy importante: consigue coger la manzana y se la come. [...]
Si Jill hubiera estado sola, habría podido tener la misma hambre y la misma sed y habría podido ver la misma manzana. Si hubiera tenido suficiente fuerza y habilidad para saltar la valla y subirse al árbol, habría podido coger la manzana y comérsela; si no, se hubiera quedado con las ganas. Cuando Jill va sola, se encuentra prácticamente en la misma situación del animal que no habla. Cuando el animal tiene hambre y ve o huele la comida, se dirige hacia la comida: de la fuerza y habilidad que tenga dependerá que llegue a apoderarse de la comida. El estado de hambre y la visión o el olor de la comida son el estímulo (que simbolizaremos por E) y los movimientos hacia la comida son la reacción (que simbolizaremos por R). Jill que va sola y el animal que no habla no pueden obrar sino de una manera, a saber:
Si esto funciona, obtienen la comida; si no funciona –si no tienen suficiente fuerza o habilidad para conseguir la comida mediante las acciones R– se tendrán que quedar con hambre.