Bergson: la duració és l'indivisible i el substancial
De Wikisofia
És precisament aquesta continuïtat indivisible de canvi el que constitueix la duració veritable. No puc entrar ara en l'examen profund d'una qüestió que he tractat en un altre costat 9. Em limitaré, doncs, a dir, per a respondre als qui veuen aquesta duració «real» no sé què d'inefable i de misteriós, que és la cosa més clara del món: la duració real és el que sempre s'ha anomenat el temps, però el temps percebut com a indivisible. No estic en desacord que el temps implica successió. Però que la successió és present en primer lloc a la nostra consciència com la distinció d'un «abans» i d'un «després» juxtaposats, això ja no podria acceptar-ho. Quan escoltem una melodia, tenim la impressió més pura de successió que podem tenir –una impressió tan allunyada com és possible de la de simultaneïtat–, i no obstant això és la continuïtat mateixa de la melodia i la impossibilitat de descompondre-la el que causa en nosaltres aquesta impressió. Si la descomponem en notes diferents, en punts «abans» i punts «després» com ens plagui, estem barrejant imatges espacials i impregnem la successió de simultaneïtat: en l'espai, i només en l'espai, hi ha distinció nítida de parts exteriors uneixis a unes altres. Reconec, d'altra banda, que per regla general ens col·loquem en el temps espacialitzat. No tenim cap interès a escoltar el brunzit ininterromput de la vida profunda. I, no obstant això, la duració real està aquí. Gràcies a elles tenen lloc en un sol i mateix temps els canvis més o menys llargs a què assistim en nosaltres mateixos i al món exterior.
Així, es tracti de l'interior o de l'exterior, de nosaltres mateixos o de les coses, la realitat és la mobilitat mateixa. Això és el que jo expressava en dir que hi ha canvi, però que no hi ha coses que canvien.
Davant l'espectacle d'aquesta mobilitat universal, alguns de nosaltres se sentiran preses del vertigen. Estan acostumats a la terra ferma; no poden adaptar-se al balanceig i al capcineig. Necessiten punts «fixos» als quals amarrar el pensament i l'existència. Creuen que si tot passa, res existeix; i que si la realitat és mobilitat, no existeix en el moment en què se la pensa, que escapa al pensament. Segons diuen, el món material es dissoldrà i el món s'ofegarà en el flux torrencial de les coses. Què es tranquil·litzin! Si consenten a mirar-ho directament, sense vels interposats, el canvi els semblarà molt ràpid com el més substancial i durador que el món pot tenir. La seva solidesa és infinitament superior a la d'una fixesa que no és més que un acord efímer entre mobilitats.
| El pensament i el moviment, en Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, Aliança, Madrid 1977, p. 20-21. |
Original en castellà
Es precisamente esta continuidad indivisible de cambio lo que constituye la duración verdadera. No puedo entrar ahora en el examen profundo de una cuestión que he tratado en otro lado 9. Me limitaré, pues, a decir, para responder a quienes ven esta duración «real» no sé qué de inefable y de misterioso, que es la cosa más clara del mundo: la duración real es lo que siempre se ha llamado el tiempo, pero el tiempo percibido como indivisible. No estoy en desacuerdo con que el tiempo implica sucesión. Pero que la sucesión se presente en primer lugar a nuestra conciencia como la distinción de un «antes» y de un «después» yuxtapuestos, eso ya no podría aceptarlo. Cuando escuchamos una melodía, tenemos la impresión más pura de sucesión que podemos tener -una impresión tan alejada como es posible de la de simultaneidad-, y sin embargo es la continuidad misma de la melodía y la imposibilidad de descomponerla lo que causa en nosotros esa impresión. Si la descomponemos en notas distintas, en tantos «antes» y tantos «después» como nos plazca, estamos mezclando imágenes espaciales e impregnamos la sucesión de simultaneidad: en el espacio, y sólo en el espacio, hay distinción nítida de partes exteriores unas a otras. Reconozco, por otro lado, que por regla general nos colocamos en el tiempo espacializado. No tenemos ningún interés en escuchar el zumbido ininterrumpido de la vida profunda. Y, sin embargo, la duración real está ahí. Gracias a ellas tienen lugar en un solo y mismo tiempo los cambios más o menos largos a que asistimos en nosotros mismos y en el mundo exterior.
Así, se trate del interior o del exterior, de nosotros mismos o de las cosas, la realidad es la movilidad misma. Esto es lo que yo expresaba al decir que hay cambio, pero que no hay cosas que cambian.
Ante el espectáculo de esta movilidad universal, algunos de nosotros se sentirán presas del vértigo. Están acostumbrados a la tierra firme; no pueden adaptarse al balanceo y al cabeceo. Necesitan puntos «fijos» a los que amarrar el pensamiento y la existencia. Creen que si todo pasa, nada existe; y que si la realidad es movilidad, no existe en el momento en que se la piensa, que escapa al pensamiento. Según dicen, el mundo material va a disolverse y el mundo va a ahogarse en el flujo torrencial de las cosas. ¡Qué se tranquilicen! Si consienten en mirarlo directamente, sin velos interpuestos, el cambio les parecerá muy pronto como lo más sustancial y duradero que el mundo puede tener. Su solidez es infinitamente superior a la de una fijeza que no es más que un acuerdo efímero entre movilidades.