Barnes: un experiment sobre l'autoritat

 En bona mesura, la ciència de la psicologia social estudia la forma en què els individus es veuen influïts en el seu comportament pels qui els envolten. La psicologia social estudia la nostra tendència al conformisme i a l'obediència i les seves conseqüències. La lectura dels escrits de psicologia social resulta una miqueta depriment; és un llarg catàleg de valors, creences i accions que es realitzen i s'ajusten amb vista a la seva acceptació social i per a complir les exigències de l'autoritat.

Descriuré breument un dels experiments clàssics de psicologia social. Es tracta d'un d'una sèrie d'experiments que va realitzar Stanley Milgram fa gairebé trenta anys, quan intentava analitzar fins a quin punt les persones accepten l'autoritat. Aquests experiments i els seus resultats han adquirit justa fama i és possible que molts lectors ja els coneguin. No obstant això, el seu interès és tal, que no creiem que li estiguem prestant una desmesurada atenció. Tothom hauria de conèixer el treball de Milgram i en particular tots els científics haurien d'estar al corrent dels seus descobriments.

Milgram va intentar realitzar els seus experiments en un grup típic de la comunitat adulta, i la veritat és que durant els anys que va durar el seu treball no va trobar grans variacions en els resultats que depenguessin dels subjectes triats. Bàsicament els seus resultats eren vàlids, pel que sembla, tant per a homes com per a dones, joves, vells, rics i pobres. No obstant això, és important assenyalar que Milgram va realitzar el seu estudi a la zona aquest dels Estats Units al començament de la dècada dels seixanta i que en l'experiment concret al que faré referència els subjectes eren homes d'entre vint i cinquanta anys.

Milgram va reclutar els subjectes per mitjà d'un anunci en el qual sol·licitava col·laboradors per a participar en un experiment científic. Els subjectes seleccionats van arribar a la Universitat Yale, on se'ls va pagar una petita quantitat pels seus serveis, conduint-se'ls després al laboratori de psicologia. Allí els van presentar al científic que anava a realitzar l'experiment i els van explicar amb tot detall en què consistia i què era el que s'esperava d'ells.

L'experiment es va descriure com un estudi dels efectes del càstig en l'aprenentatge. El subjecte actuaria com a professor que havia de posar un test memorístic a un altre subjecte, l'alumne. El professor administraria càstigs graduats a l'alumne: quan aquest no aconseguís donar la resposta correcta, rebria un càstig que seria cada vegada més sever a mesura que s'anessin succeint les fallades. Es va situar a l'alumne en una habitació contigua a la del professor, assegut en una cadira connectat a uns cables, de manera que el càstig consistiria en una descàrrega elèctrica. Es va proveir al professor dels instruments necessaris per a administrar les descàrregues, una sèrie de trenta interruptors que permetien aplicar descàrregues des de 0 fins a 450 volts, amb intervals de 15 volts. El professor va rebre una descàrrega de 45 volts perquè conegués la desagradable sensació que produïa i per a comprovar que l'instrumental funcionava correctament. A continuació, se'l va deixar sol perquè administrés descàrregues cada vegada més fortes a l'alumne, quan aquest donés respostes incorrectes.

No fa falta dir que l'experiment pretenia, realment, investigar no l'efecte del càstig sobre la memòria, sinó fins a quin punt unes persones estaven disposades a castigar a unes altres. En realitat, l'alumne, víctima dels suposats càstigs, no rebia cap tipus de descàrrega i actuava com a còmplice del director de l'experiment. L'autèntic subjecte de l'experiment era el professor, l'únic centre de la curiositat científica. La qüestió que es volia esbrinar era quants interruptors seria capaç de prémer a mesura que l'alumne anava donant una resposta incorrecta després d'una altra, al test memorístic.

L'únic incentiu per a seguir amb les descàrregues, cada vegada més fortes, procedia del director de l'experiment. Quan algun subjecte dubtava i li preguntava, afirmava que l'experiment havia de continuar. Ho indicava utilitzant un nombre limitat d'expressions d'autoritat i de comandament. La més contundent d'aquestes expressions era: «No té elecció, ha de continuar». Naturalment, les expressions s'emetien d'una forma neutra, sense emoció ni gestos d'amenaça.

Quins eren els possibles frens perquè el subjecte deixés de prémer els interruptors o, almenys, el dels 450 volts? Eren de dos tipus. En primer lloc, en el generador de descàrregues s'indicava clarament el voltatge que corresponia a cadascun dels interruptors, de manera que el subjecte sabia perfectament que el tercer dels trenta interruptors havia estat el causant de la seva pròpia experiència desagradable; així mateix, en determinats punts de la seqüència de trenta interruptors apareixien missatges amb les paraules «descàrrega forta» i «perill: descàrrega molt forta». En segon lloc, el subjecte podia escoltar com l'alumne emetia sons de dolor a l'habitació del costat. En arribar als 75 volts s'escoltaven gemecs i grunyits; en els 150 volts, crits perquè interrompessin les descàrregues; en els 180 volts, afirmacions que el dolor era insuportable; en els 300 volts, la negativa a seguir participant en l'experiment i la petició que l'alliberessin; a partir dels 330 volts l'alumne anomenava a cada nova descàrrega.

Fins a quin punt avançaria un subjecte típic en aquesta increïble carrera d'obstacles? Es podria pensar que no arribaria molt lluny, si és que estava disposat a començar. Milgram plantejava aquesta mateixa pregunta a la seva audiència quan explicava l'experiment: explicava l'experiment i després sol·licitava una predicció dels resultats abans de divulgar-los. Tothom es mostrava d'acord que pràcticament ningú completaria l'experiment i en què la major part dels subjectes abandonarien abans d'arribar a la meitat. Quan Milgram va sol·licitar l'opinió dels «experts», psiquiatres d'una escola de medicina dels Estats Units, la resposta va ser que menys del 20% dels subjectes arribaria fins a la meitat i que menys d'un subjecte de cada mil premeria l'últim interruptor, completant l'experiment.

De fet, les prediccions dels «experts» van resultar més errònies que les de les persones «menys qualificades». Els resultats que va llançar l'experiment van ser que gairebé el 80% dels subjectes havia arribat fins a la meitat de l'experiment i que més del 60% havia premut l'últim interruptor.

Aquests resultats són veritablement sorprenents. És important meditar sobre ells per un moment per a impedir que la imaginació intenti minimitzar-los o eviti afrontar-los en tot el seu significat. El 60% dels subjectes, el 60% dels grups d'individus que representaven a sectors totalment normals de la població nord-americana, havien completat l'experiment. Cadascun d'ells havia infligit –així ho creien– trenta descàrregues elèctriques a altres persones. Cadascun d'ells havia ignorat un advertiment visual de perill i les successives protestes dels afectats. Cadascun d'ells havia provocat crits d'agonia en set ocasions. I això s'havia fet de forma voluntària, sense amenaça ni coacció física, sense que res impedís al subjecte interrompre l'experiment.

El mateix Milgram es va sentir sorprès davant tal grau d'obediència. En els primers experiments, quan esperava trobar un nombre molt reduït de persones extraordinàriament obedients, no havia incorporat cap reacció oral, però «davant l'absència de protestes per part de l'alumne, pràcticament tots els subjectes obeïen l'ordre i continuaven l'experiment fins a prémer l'últim interruptor». Milgram va haver d'incorporar deliberadament les protestes i els crits de la víctima per a induir, almenys a una minoria de subjectes, a desobeir al director de l'experiment. Ho va fer així perquè inicialment li interessava esbrinar si existien diferències importants entre les persones obedients i les menys obedients. No obstant això, la veritat és que aquest aspecte del treball de Milgram va resultar molt menys interessant que les seves implicacions respecte al comportament general de les persones.

La segona guerra mundial i, especialment, les atrocitats sistemàtiques perpetrades pels alemanys durant el conflicte, van influir poderosament sobre Milgram quan va elaborar el seu programa d'experiments. En el curs de la guerra moltes persones s'aixecaven tots els matins i realitzaven les seves tasques en els camps de concentració i extermini. Uns altres participaven cada dia en la fabricació de l'equip i dels instruments necessaris en aquests camps: les cambres de gas, les substàncies letals. L'activitat de produir la mort a un gran nombre d'individus innocents i indefensos tan de pressa com fos possible, es va convertir per a gent en el treball rutinari de cada dia. La pudor dels cossos cremats va passar a ser un component de l'ambient de treball i processar aquests cossos va passar a ser un component de l'economia. Una vegada que la ment humana afrontava aquest fet, havia de preguntar-se: Com era això possible? Com podia la gent viure una vida en la qual no només existien aquestes pràctiques sinó que consistia realment a dur a terme tals atrocitats?

Alguns dels protagonistes van proporcionar, després de la guerra, possible respostes a aquest interrogant, quan van intentar exculpar-se de quan havia ocorregut en els camps d'extermini. Van afirmar que s'havien limitat a obeir ordres. La responsabilitat correspon als qui havien impartit aquestes ordres; ells s'havien limitat a fer el que els deien. Aquest tipus d'afirmacions no es van acceptar mai com a excuses després de la guerra (naturalment, per part dels enemics), però sí que es van analitzar seriosament com a possibles explicacions. Tal vegada existia un tipus determinat de persona especialment susceptible a l'autoritat i que estaria disposada a realitzar qualsevol treball, per abominable que pogués ser, quan li l'ordenés una autoritat legítima. Tal vegada els camps de concentració alemanys havien pogut reclutar un nombre suficient d'individus amb aquest tipus de personalitat, la qual cosa havia permès que funcionessin sense dificultat. Si això era així, l'existència d'aquesta classe de persones era un fet de gran importància social i política i la seva identificació era una tasca de la màxima urgència.

Els experiments de Milgram van ser ideats per a identificar a aquest tipus de persones i donar alguna indicació sobre el seu nombre i distribució. Crec que es pot afirmar que, en aquest sentit, es van realitzar amb èxit.

Sobre ciencia, Labor, Barcelona 1987, p. 68-71.

---

Original en castellà

En buena medida, la ciencia de la psicología social estudia la forma en que los individuos se ven influidos en su comportamiento por quienes les rodean. La psicología social estudia nuestra tendencia al conformismo y a la obediencia y sus consecuencias. La lectura de los escritos de psicología social resulta un tanto deprimente; es un largo catálogo de valores, creencias y acciones que se realizan y se ajustan con vistas a su aceptación social y para cumplir las exigencias de la autoridad.

Describiré brevemente uno de los experimentos clásicos de psicología social. Se trata de uno de una serie de experimentos que realizó Stanley Milgram hace casi treinta años, cuando intentaba analizar hasta qué punto las personas aceptan la autoridad. Estos experimentos y sus resultados han adquirido justa fama y es posible que muchos lectores ya los conozcan. Sin embargo, su interés es tal, que no creemos que le estemos prestando una desmedida atención. Todo el mundo debería conocer el trabajo de Milgram y en particular todos los científicos habrían de estar al tanto de sus descubrimientos.

Milgram intentó realizar sus experimentos en un grupo típico de la comunidad adulta, y lo cierto es que durante los años que duró su trabajo no encontró grandes variaciones en los resultados que dependieran de los sujetos elegidos. Básicamente sus resultados eran válidos, al parecer, tanto para hombres como para mujeres, jóvenes, viejos, ricos y pobres. Sin embargo, es importante señalar que Milgram realizó su estudio en la zona este de los Estados Unidos a comienzos de la década de los sesenta y que en el experimento concreto al que haré referencia los sujetos eran varones de entre veinte y cincuenta años de edad.

Milgram reclutó los sujetos por medio de un anuncio en el que solicitaba colaboradores para participar en un experimento científico. Los sujetos seleccionados llegaron a la Universidad de Yale, donde se les pagó una pequeña cantidad por sus servicios, conduciéndoseles luego al laboratorio de psicología. Allí les presentaron al científico que iba a realizar el experimento y les explicaron con todo detalle en qué consistía y qué era lo que se esperaba de ellos.

El experimento se describió como un estudio de los efectos del castigo en el aprendizaje. El sujeto actuaría como profesor que debía poner un test memorístico a otro sujeto, el alumno. El profesor administraría castigos graduados al alumno: cuando éste no consiguiera dar la respuesta correcta, recibiría un castigo que sería cada vez más severo conforme se fueran sucediendo los fallos. Se situó al alumno en una habitación contigua a la del profesor, sentado en una silla conectado a unos cables, de forma que el castigo consistiría en una descarga eléctrica. Se proveyó al profesor de los instrumentos necesarios para administrar las descargas, una serie de treinta interruptores que permitían aplicar descargas desde 0 hasta 450 voltios, con intervalos de 15 voltios. El profesor recibió una descarga de 45 voltios para que conociera la desagradable sensación que producía y para comprobar que el instrumental funcionaba correctamente. A continuación, se le dejó solo para que administrara descargas cada vez más fuertes al alumno, cuando éste diera respuestas incorrectas.

No hace falta decir que el experimento pretendía, realmente, investigar no el efecto del castigo sobre la memoria, sino hasta qué punto unas personas estaban dispuestas a castigar a otras. En realidad, el alumno, víctima de los supuestos castigos, no recibía ningún tipo de descarga y actuaba como cómplice del director del experimento. El auténtico sujeto del experimento era el profesor, el único centro de la curiosidad científica. La cuestión que se quería averiguar era cuántos interruptores sería capaz de pulsar conforme el alumno iba dando una respuesta incorrecta tras otra, al test memorístico.

El único incentivo para seguir con las descargas, cada vez más fuertes, procedía del director del experimento. Cuando algún sujeto dudaba y le preguntaba, afirmaba que el experimento debía continuar. Lo indicaba utilizando un número limitado de expresiones de autoridad y de mando. La más contundente de estas expresiones era: «No tiene elección, debe continuar». Naturalmente, las expresiones se emitían de una forma neutra, sin emoción ni gestos de amenaza.

¿Cuáles eran los posibles frenos para que el sujeto dejara de pulsar los interruptores o, al menos, el de los 450 voltios? Eran de dos tipos. En primer lugar, en el generador de descargas se indicaba claramente el voltaje que correspondía a cada uno de los interruptores, de forma que el sujeto sabía perfectamente que el tercero de los treinta interruptores había sido el causante de su propia experiencia desagradable; asimismo, en determinados puntos de la secuencia de treinta interruptores aparecían mensajes con las palabras «descarga fuerte» y «peligro: descarga muy fuerte». En segundo lugar, el sujeto podía escuchar cómo el alumno emitía sonidos de dolor en la habitación de al lado. Al llegar a los 75 voltios se escuchaban quejidos y gruñidos; en los 150 voltios, gritos para que interrumpieran las descargas; en los 180 voltios, afirmaciones de que el dolor era insoportable; en los 300 voltios, la negativa a seguir participando en el experimento y la petición de que lo liberaran; a partir de los 330 voltios el alumno gritaba a cada nueva descarga.

¿Hasta qué punto avanzaría un sujeto típico en esta increíble carrera de obstáculos? Se podría pensar que no llegaría muy lejos, si es que estaba dispuesto a comenzar. Milgram planteaba esta misma pregunta a su audiencia cuando explicaba el experimento: explicaba el experimento y luego solicitaba una predicción de los resultados antes de divulgarlos. Todo el mundo se mostraba de acuerdo en que prácticamente nadie completaría el experimento y en que la mayor parte de los sujetos abandonarían antes de llegar a la mitad. Cuando Milgram solicitó la opinión de los «expertos», psiquiatras de una escuela de medicina de los Estados Unidos, la respuesta fue que menos del 20% de los sujetos llegaría hasta la mitad y que menos de un sujeto de cada mil pulsaría el último interruptor, completando el experimento.

De hecho, las predicciones de los «expertos» resultaron más erróneas que las de las personas «menos cualificadas». Los resultados que arrojó el experimento fueron que casi el 80% de los sujetos había llegado hasta la mitad del experimento y que más del 60% había pulsado el último interruptor.

Estos resultados son verdaderamente sorprendentes. Es importante meditar sobre ellos por un momento para impedir que la imaginación intente minimizarlos o evite afrontarlos en todo su significado. El 60% de los sujetos, el 60% de los grupos de individuos que representaban a sectores totalmente normales de la población norteamericana, habían completado el experimento. Cada uno de ellos había infligido –así lo creían– treinta descargas eléctricas a otras personas. Cada uno de ellos había ignorado una advertencia visual de peligro y las sucesivas protestas de los afectados. Cada uno de ellos había provocado gritos de agonía en siete ocasiones. Y eso se había hecho de forma voluntaria, sin amenaza ni coacción física, sin que nada impidiera al sujeto interrumpir el experimento.

El propio Milgram se sintió sorprendido ante tal grado de obediencia. En los primeros experimentos, cuando esperaba encontrar un número muy reducido de personas extraordinariamente obedientes, no había incorporado ninguna reacción oral, pero «ante la ausencia de protestas por parte del alumno, prácticamente todos los sujetos obedecían la orden y continuaban el experimento hasta pulsar el último interruptor». Milgram tuvo que incorporar deliberadamente las protestas y los gritos de la víctima para inducir, al menos a una minoría de sujetos, a desobedecer al director del experimento. Lo hizo así porque inicialmente le interesaba averiguar si existían diferencias importantes entre las personas obedientes y las menos obedientes. Sin embargo, lo cierto es que este aspecto del trabajo de Milgram resultó mucho menos interesante que sus implicaciones respecto al comportamiento general de las personas.

La segunda guerra mundial y, en especial, las atrocidades sistemáticas perpetradas por los alemanes durante el conflicto, influyeron poderosamente sobre Milgram cuando elaboró su programa de experimentos. En el curso de la guerra muchas personas se levantaban todas las mañanas y realizaban sus tareas en los campos de concentración y exterminio. Otros participaban todos los días en la fabricación del equipo y de los instrumentos necesarios en esos campos: las cámaras de gas, las sustancias letales. La actividad de producir la muerte a gran número de individuos inocentes e indefensos lo más rápidamente posible se convirtió para gente en el trabajo rutinario de cada día. El hedor de los cuerpos quemados pasó a ser un componente del ambiente de trabajo y procesar estos cuerpos pasó a ser un componente de la economía. Una vez que la mente humana afrontaba ese hecho, tenía que preguntarse: ¿Cómo era eso posible? ¿Cómo podía la gente vivir una vida en la que no sólo existían esas prácticas sino que consistía realmente en llevar a cabo tales atrocidades?

Algunos de los protagonistas proporcionaron, después de la guerra, posible respuestas a este interrogante, cuando intentaron exculparse de cuando había ocurrido en los campos de exterminio. Afirmaron que se habían limitado a obedecer órdenes. La responsabilidad corresponde a quienes habían impartido esas órdenes; ellos se habían limitado a hacer lo que les decían. Este tipo de afirmaciones no se aceptaron nunca como excusas después de la guerra (naturalmente, por parte de los enemigos), pero sí se analizaron seriamente como posibles explicaciones. Tal vez existía un tipo determinado de persona especialmente susceptible a la autoridad y que estaría dispuesta a realizar cualquier trabajo, por abominable que pudiera ser, cuando se lo ordenara una autoridad legítima. Tal vez los campos de concentración alemanes habían podido reclutar un número suficiente de individuos con ese tipo de personalidad, lo cual había permitido que funcionaran sin dificultad. Si esto era así, la existencia de esa clase de personas era un hecho de gran importancia social y política y su identificación era una tarea de la máxima urgencia.

Los experimentos de Milgram fueron ideados para identificar a ese tipo de personas y dar alguna indicación sobre su número y distribución. Creo que se puede afirmar que, en este sentido, se realizaron con éxito.