Ayer, Alfred J.: la paraula ser origen de pseudoenunciats
De Wikisofia
Un exemple més simple i clar de la forma en què la gramàtica condueix a la metafísica és el cas del concepte de Ser. L'origen de la nostra temptació de plantejar qüestions sobre l'Ésser, que cap experiència concebible podria capacitar-nos per a confessar, descansa en el fet que en el nostre llenguatge les sentències que expressen proposicions existencials i les sentències que expressen proposicions atributives poden tenir la mateixa forma gramatical. Les sentències «Els màrtirs existeixen» i «Els màrtirs sofreixen», per exemple, consten ambdues d'un nom seguit d'un verb intransitiu, i el fet que tinguin gramaticalment la mateixa aparença porta [al metafísic] a suposar que pertanyen al mateix tipus lògic. S'adverteix que en la proposició «Els màrtirs sofreixen» s'atribueix determinat predicat als membres d'una espècie donada, i se suposa de vegades que el mateix ocorre en una proposició com «Els màrtirs existeixen». Si això fora en realitat així, s'hauria pogut, per cert, especular legítimament sobre l'Ésser dels màrtirs, així com és lícit meditar sobre els seus sofriments, Però, com va assenyalar Kant, l'existència no és un predicat. Quan assignem un predicat a una cosa, afirmem tàcitament que ella existeix: de manera que si l'existència mateixa fos un predicat, se seguiria d'això que totes les proposicions existencials positives serien tautologies i que totes les proposicions existencials negatives serien contradiccions, i no és així. De manera que els que plantegen qüestions sobre el Ser basades en la suposició que l'existència és un predicat es fan culpables de seguir la gramàtica més enllà dels límits del sentit.
| Lenguaje, verdad y lógica, Eudeba, Buenos Aires 1965, p. 50-51. |
Original en castellà
Un ejemplo más simple y claro de la forma en que la gramática conduce a la metafísica es el caso del concepto de Ser. El origen de nuestra tentación de plantear cuestiones sobre el Ser, que ninguna experiencia concebible podría capacitarnos para confesar, descansa en el hecho de que en nuestro lenguaje las sentencias que expresan proposiciones existenciales y las sentencias que expresan proposiciones atributivas pueden tener la misma forma gramatical. Las sentencias «Los mártires existen» y «Los mártires sufren», por ejemplo, constan ambas de un nombre seguido de un verbo intransitivo, y el hecho de que tienen gramaticalmente la misma apariencia lo lleva [al metafísico] a suponer que pertenecen al mismo tipo lógico. Se advierte que en la proposición «Los mártires sufren» se atribuye determinado predicado a los miembros de una especie dada, y se supone a veces que lo mismo ocurre en una proposición como «Los mártires existen». Si esto fuera en realidad así, se habría podido, por cierto, especular legítimamente sobre el Ser de los mártires, así como es lícito meditar sobre sus sufrimientos, Pero, como señaló Kant, la existencia no es un predicado. Cuando asignamos un predicado a una cosa, afirmamos tácitamente que ella existe: de manera que si la existencia misma fuera un predicado, se seguiría de ello que todas las proposiciones existenciales positivas serían tautologías y que todas las proposiciones existenciales negativas serían contradicciones, y no es así. De manera que los que plantean cuestiones sobre el Ser basadas en la suposición de que la existencia es un predicado se hacen culpables de seguir la gramática más allá de los límites del sentido.
Lenguaje, verdad y lógica, Eudeba, Buenos Aires 1965, p. 50-51.