Aristòtil: què és la virtut
De Wikisofia
Després d'això hem de considerar què és la virtut [...] Però és necessari dir no només que és un hàbit, sinó a més de quina classe. Cal dir, doncs, que tota virtut perfecciona la condició d'allò de què és virtut i fa que executi bé la seva operació. Per exemple, l'excel·lència de l'ull fa bé a l'ull i la seva funció [...]; així mateix l'excel·lència del cavall fa bé al cavall i el capacita per a córrer, per a portar al genet i afrontar als enemics. Si això és així en tots els casos, la virtut de l'home serà també l'hàbit pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia. Com això és així en part els hem dit ja; però s'aclarirà encara més si considerem quin és la naturalesa de la virtut. En tot el continu i divisible és possible prendre més o menys o una quantitat igual, i això des del punt de vista de la cosa mateixa o relativament a nosaltres; i l'igual és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà de la cosa al que dista el mateix de tots dos extrems, i aquest és un i el mateix per a tots; i relativament a nosaltres, al que ni és massa ni massa poc, i aquest no és ni un ni el mateix per a tots. [...] Així doncs, tot coneixedor esquiva l'excés i el defecte, i busca el terme mitjà i el prefereix; però el terme mitjà no de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. [...] Per tant, la virtut és un terme mitjà, ja que apunta al mitjà. A més, es pot errar de moltes maneres [...], però encertar, només d'una. [...]
És, per tant, la virtut un hàbit selectiu que consisteix en un terme mitjà relatiu a nosaltres, determinat per la raó i per aquella per la qual decidiria l'home prudent.
| Ética a Nicómaco, Libro II, 6 (Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1985, p. 25-26). |
Original en castellà
Después de esto tenemos que considerar qué es la virtud [...] Pero es menester decir no sólo que es un hábito, sino además de qué clase. Hay que decir, pues, que toda virtud perfecciona la condición de aquello de lo cual es virtud y hace que ejecute bien su operación; Por ejemplo, la excelencia del ojo hace bueno al ojo y su función [...]; asimismo la excelencia del caballo hace bueno al caballo y lo capacita para correr, para llevar al jinete y afrontar a los enemigos. Si esto es así en todos los casos, la virtud del hombre será también el hábito por el cual el hombre se hace bueno y por el cual ejecuta bien su función propia. Cómo esto es así en parte los hemos dicho ya; pero se aclarará aún más si consideramos cuál es la naturaleza de la virtud. En todo lo continuo y divisible es posible tomar más o menos o una cantidad igual, y esto desde el punto de vista de la cosa misma o relativamente a nosotros; y lo igual es un término medio entre el exceso y el defecto. Llamo término medio de la cosa al que dista lo mismo de ambos extremos, y éste es uno y el mismo para todos; y relativamente a nosotros, al que ni es demasiado ni demasiado poco, y éste no es ni uno ni el mismo para todos. [...] Así pues, todo conocedor rehúye el exceso y el defecto, y busca el término medio y lo prefiere; pero el término medio no de la cosa, sino el relativo a nosotros. [...] Por tanto, la virtud es un término medio, puesto que apunta al medio. Además, se puede errar de muchas maneras [...], pero acertar, sólo de una. [...]
Es, por tanto, la virtud un hábito selectivo que consiste en un término medio relativo a nosotros, determinado por la razón y por aquella por la cual decidiría el hombre prudente.