Aristòtil: el lloc no pot estar en un altre lloc
De Wikisofia
Després d'aquestes consideracions hem d'examinar en quants sentits es diu que una cosa està «en» una altra.
1) En un sentit, com el dit està «a» la mà i en general la part «en» el tot.
2) En un altre, com el tot està «en» les parts, ja que no hi ha tot fos de les seves parts.
3) En un altre, com l'home està «en» l'animal i en general l'espècie en el gènere.
4) En un altre, com el gènere està «en» l'espècie i en general la part de l'espècie «en» la definició de l'espècie.
5) També com la salut està «en» el calenta i el fred i en general la forma «en» la matèria.
6) També com quan es diu que els assumptes dels grecs estan «en» el rei i en general com el mogut està «en» el seu primer agent motriu.
7) També com una cosa està «en» el seu bé i en general «en» la seva fi, és a dir en «allò per a això» existeix.
8) I en el sentit més estricte, com una cosa està «en» un recipient i en general «en» un lloc.
Ara bé, cal preguntar-se si és possible que una cosa estigui en si mateixa o no ho és en cap cas, doncs tota cosa o no està enlloc o està en una altra cosa. La pregunta és ambigua, ja que «estar en si» pot entendre's respecte a si mateix o bé respecte a una altra cosa. Perquè, quan allò que està en alguna cosa i allò en el que això està són parts d'un tot, llavors direm que el tot està «en si mateix», ja que això es diu també de les parts; per exemple, es diu d'un home que és «blanc» perquè la seva superfície visible és blanca, o que és «cognoscent» perquè posseeix la capacitat de raonar. En conseqüència, l'àmfora no estarà en si mateixa ni tampoc el vi, però sí que ho estarà l'àmfora de vi; en efecte, allò que està dins i allò dins de què està, són ambdós parts d'una mateixa cosa. En aquest últim sentit cap, doncs, la possibilitat que una cosa estigui «en si mateixa, però no és possible en sentit estricte; així, per exemple, la blancor està «en» un cos (doncs la superfície visible està en un cos) i la ciència està «en» l'ànima; i segons aquestes «parts» de l'home (el cos i l'ànima) es parla de la «blancor» o la «ciència» com estant «en» l'home. L'àmfora i el vi no són «parts» quan estan separats, però sí que ho són quan estan junts. Per això, només quan tingui parts una cosa podrà estar en si mateixa; així, per exemple, la blancor està en l'home perquè està en el seu cos, i està en el cos perquè està en la seva superfície visible; però l'estar en la superfície no és per cap altre respecte; aquestes dues coses, la superfície i la blancor, són específicament diferents, i posseeixen cadascuna diferent naturalesa i potencialitat.
En conseqüència, si examinem inductivament la qüestió, veurem que cap cosa està en si mateixa en cap dels sentits del «en» què hem distingit; i també per argumentació resulta clar que això és impossible. En efecte, si s'admet la possibilitat que una cosa estigui «en si mateixa», llavors cadascuna de les parts hauria d'existir com un tot, és a dir, l'àmfora seria recipient i vi, i el vi seria vi i àmfora. Així, fins i tot encara que cada cosa pogués estar en l'altra, l'àmfora rebrà el vi no en tant que l'àmfora és vi, sinó en tant que el vi és vi, i el vi estarà en l'àmfora no en la mesura que el vi és una àmfora, sinó en la mesura que l'àmfora és una àmfora. És clar, llavors, que respecte a allò que cada un és tots dos són diferents, ja que la raó del que està en alguna cosa és diferent de la raó d'allò el qual està. És més, ni tan sols accidentalment és possible que una cosa estigui «en si mateixa», ja que llavors dues coses estarien simultàniament en una mateixa cosa; perquè si allò la naturalesa de la qual és receptiva pogués estar en si mateixa, llavors tant l'àmfora com allò que l'àmfora pugui rebre (el vi, si és receptiva de vi) estarien en si mateixos.
Així doncs, queda de manifest la impossibilitat que una cosa estigui «en si mateixa» en el sentit primari del «en».
D'altra banda, la dificultat plantejada per Zenó que si el lloc fos alguna cosa hauria d'estar al seu torn «en» alguna cosa no és difícil de resoldre. En efecte, res impedeix que el lloc primari d'una cosa estigui en una altra cosa, però no com en un lloc, sinó com la salut està en les coses calentes, a saber, com a estat, o com la calor està en un cos, a saber, com a afecció. D'aquesta manera no és necessari procedir fins a l'infinit.
I també és evident que, com el recipient no és part alguna del que està en ell (doncs «el què» i allò «en el què» són primàriament diferents), el lloc no podrà ser ni la matèria ni la forma, sinó alguna cosa diferent, ja que la matèria i la forma són parts del que està en un lloc.
Aquestes són, doncs, les dificultats pel que fa al lloc.
| Física, 208a-213a. (Gredos, Madrid 1995, p.230-234). |
Vegeu altres textos d'Aristòtil sobre el lloc.
Original en castellà
Después de estas consideraciones tenemos que examinar en cuántos sentidos se dice que una cosa está «en» otra.
1) En un sentido, como el dedo está «en» la mano y en general la parte «en» el todo.
2) En otro, como el todo está «en» las partes, ya que no hay todo fuera de sus partes.
3) En otro, como el hombre está «en» el animal y en general la especie en el género.
4) En otro, como el género está «en» la especie y en general la parte de la especie «en» la definición de la especie.
5) También como la salud está «en» lo caliente y lo frío y en general la forma «en» la materia.
6) También como cuando se dice que los asuntos de los griegos están «en» el rey y en general como lo movido está «en» su primer agente motriz.
7) También como una cosa está «en» su bien y en general «en» su fin, es decir en «aquello para lo cual» existe.
8) Y en el sentido más estricto, como una cosa está «en» un recipiente y en general «en» un lugar.
Ahora bien, cabe preguntarse si es posible que una cosa esté en sí misma o no lo es en ningún caso, pues toda cosa o no está en ninguna parte o está en otra cosa. La pregunta es ambigua, pues «estar en sí» puede entenderse con respecto a sí mismo o bien con respecto a otra cosa. Porque, cuando aquello que está en algo y aquello en lo que eso está son partes de un todo, entonces diremos que el todo está «en sí mismo», ya que esto se dice también de las partes; por ejemplo, se dice de un hombre que es «blanco» porque su superficie visible esblanca, o que es «cognoscente» porque posee la capacidad de razonar. En consecuencia, el ánfora no estará en sí misma ni tampoco el vino, pero sí lo estará el ánfora de vino; en efecto, aquello que está dentro y aquello dentro de lo cual está son ambos partes una misma cosa. En este último sentido cabe, pues, la posibilidad de que una cosa esté «en sí misma, pero no es posible en sentido estricto; así, por ejemplo, la blancura está «en» un cuerpo (pues la superficie visible está en un cuerpo) y la ciencia está «en» el alma; y según estas «partes» del hombre (el cuerpo y el alma) se habla de la «blancura» o la «ciencia» como estando «en» el hombre. El ánfora y el vino no son «partes» cuando están separados, pero sí lo son cuando están juntos. Por eso, sólo cuando tenga partes una cosa podrá estar en sí misma; así, por ejemplo, la blancura está en el hombre por estar en su cuerpo, y está en el cuerpo por estar en su superficie visible; pero el estar en la superficie no es por ningún otro respecto; estas dos cosas, la superficie y la blancura, son específicamente distintas, y poseen cada una distinta naturaleza y potencialidad.
En consecuencia, si examinamos inductivamente la cuestión, veremos que ninguna cosa está en sí misma en ninguno de los sentidos del «en» que hemos distinguido; y también por argumentación resulta claro que eso es imposible. En efecto, si se admite la posibilidad de que una cosa esté «en sí misma», entonces cada una de las partes tendría que existir como un todo, esto es, el ánfora sería recipiente y vino, y el vino sería vino y ánfora. Así, incluso aunque cada cosa pudiese estar en la otra, el ánfora recibirá el vino no en cuanto el ánfora es vino, sino en cuanto el vino es vino, y el vino estará en el ánfora no en cuanto el vino es un ánfora, sino en cuanto el ánfora es un ánfora. Es claro, entonces, que con respecto a lo que es cada uno ambos son diferentes, pues la razón de lo que está en algo es distinta de la razón de aquello en lo cual está. Es más, ni tan siquiera accidentalmente es posible que una cosa esté «en sí misma», ya que entonces dos cosas estarían simultáneamente en una misma cosa; porque si aquello cuya naturaleza es receptiva pudiese estar en sí misma, entoncestanto el ánfora como Io que el ánfora pueda recibir (el vino, si es receptiva de vino) estarían en sí mismos.
Así pues, queda de manifiesto la imposibilidad de que una cosaesté «en sí misma» en el sentido primario del «en».
Por lo demás, la dificultad planteada por Zenón de que si el lugar fuese algo tendría que estar a su vez «en» algo no es difícil de resolver. En efecto, nada impide que el lugar primario de una cosa esté en otra cosa, pero no como en un lugar, sino como la salud está en las cosas calientes, a saber, como estado, o como el calor está en un cuerpo, a saber, como afección. De esta manera no es necesario proceder hasta el infinito.
Y también es evidente que, como el recipiente no es parte alguna de lo que está en él (pues «lo que» y aquello «en lo que» son primariamente distintos), el lugar no podrá ser ni la materia ni la forma, sino algo distinto, ya que la materia y la forma son partes de lo que está en un lugar.
Éstas son, pues, las dificultades con respecto al lugar.