Filosofia de l'existència

Aquella filosofia que manté com a qüestió primordial l'elucidació del sentit de l'existència humana o de la manera de ser propi de l'home. L'objecte d'estudi no és, doncs, l'ésser en abstracte considerat com existència, sinó la subjectivitat de l'home, al que es dóna diversos nomenis -existència (Dasein, Existenz), «ser aquí», jo, «ser-per-si»- i les característiques fonamentals de la qual són la temporalitat de l'existència, que s'entén més com un projecte, o un lliure fer-se, que com una actualitat donada d'una vegada per sempre; i la transcendència, o obertura de l'existència a l'Altre, als altres, o al «tu» o al món, diversament interpretada segons els autors.

El mètode bàsic a què solen recórrer les diverses tendències d'aquesta filosofia és el fenomenològic, que suposa l'acceptació de l'existència com un fet, o una dada originària, o millor, com a fenomen, la justificació del qual no resideix més que en la seva pròpia comprensió.

Els principals filòsofs de l'existència són Gabriel Marcel, Karl Jaspers, Martin Heidegger i Jean-Paul Sartre; el seu punt de procedència comuna és, sobretot, la filosofia de Kierkegaard, però divergeixen entre si quant a objectius i mètodes.

La filosofia de l'existència coincideix, almenys parcialment, amb l'existencialisme.