Els nous filòsofs

Nom amb el qual es coneix un moviment sorgit a França a mitjan anys 1970 format per joves professors de filosofia, actius participants en la revolta de maig de 1968 que, encara que no van constituir pròpiament un corrent de pensament estructurada, van mantenir unes quantes tesis en comú: fonamentalment el seu rebuig del marxisme que abans generalment havien adoptat. El nom de «nous filòsofs» va ser encunyat per un d'ells, Bernard-Henri Lévy, en un article de la revista «Els Nouvelles Littéraires», de juny de 1976, i ràpidament el moviment dels nous filòsofs va passar a ser molt promocionat pels mitjans de comunicació de masses, fins a convertir-se en una «moda». La majoria dels seus membres havien estat militants de la Unió d'Estudiants Comunistes o de la Gauche Proletarienne, i havien estat actius militants maoistes fins a principis dels anys setanta. Però el fracàs de la revolució cultural xinesa, que es venia a sumar al fracàs de la revolució bolxevic, i el coneixement dels textos de l'escriptor rus dissident Soljenitsin (especialment L'arxipèlag Gulag), que denunciava els camps de concentració per a dissidents polítics en la Unió Soviètica, va conduir a aquests filòsofs a considerar que el fracàs polític del marxisme era inherent al marxisme mateix, i van proclamar que Marx és el Gulag (el camp de concentració i extermini) i el marxisme és la barbàrie, encara que es presenti amb rostre humà. A partir d'aquest moment van criticar ácidament la ideologia de la qual fins llavors s'havien nodrit. Es va mantenir com a moviment fins a la caiguda del mur de Berlín i la descomposició de l'anomenat «bloc socialista» dels països vinculats a l'antiga URSS.

La seva reflexió s'enquadra també dins dels marcs teòrics heretats de l'estructuralisme, i la crítica que els nous filòsofs dirigeixen a Marx parteix del coneixement que d'ell tenen a través d'Althusser. D'altra banda, Nietzsche, Heidegger, Lacan i Foucault són altres punts de referència comunes a la majoria dels nous filòsofs. Com a nucli al voltant del qual sorgeix aquest moviment es pot situar el pensament del filòsof Maurice Clavel, d'orientació dretana i amb forts trets místics i religiosos (que propugna la renovació del polític a través del religiós, ja que en l'època de la fi de tota ideologia només queda la religió), i la publicació, en 1976, del llibre L'Ange (L'àngel) de Christian Jambert i Guy Lardreau, en el qual se sotmet a forta crítica el maoisme, al que es caracteritza com a manipulació de la consciència.

Les tesis bàsiques que van defensar una bona part dels «nous filòsofs» són: res és real excepte el «discurs» i la manipulació al servei del Mestre-Patró, al servei de l'Estat que manipula el desig dels oprimits o dels esclaus, corrompent el pensament, el desig i el plaer, raó per la qual els esmentats autors s'apropen a posicions ascètiques i consideren que tot canvi polític o social ha de passar primer per una conversió moral (alguns autors han qualificat als nous filòsofs de «nous gurus», o de retro-espiritualistes). Consideren que el marxisme és el pitjor residu del racionalisme i que ha convertit la raó en raó totalitària i raó d'Estat, i reivindiquen aspectes de les tradicions irracionalistes, vinculant-se a un moviment de recuperació d'un neorromanticisme o una filosofia del «sentiment». El mateix Descartes, però especialment Hegel i Marx (els Mestres-Patrons del pensament) són considerats com els màxims exponents d'un moviment de totalitarització de la raó. Pels mateixos motius, sospiten de la ciència i denuncien el seu caràcter manipulador i totalitari. Però juntament amb el rebuig del marxisme, rebutgen també l'Estat, amb la qual cosa s'acosten a posicions que són una barreja d'anarquisme i neoliberalisme. Afirmen que l'individualisme i el col·lectivisme o totalitarisme s'impliquen mútuament, i el socialisme i el capitalisme són dos aspectes complementaris d'una mateixa voluntat de poder. Ara bé, el seu rebuig de la política, i una certa concepció tel·lúrica de tornada a la naturalesa i de recuperació de les característiques i diferències regionals, no els impedeix participar activament en determinades activitats polítiques. Així, molts d'ells van participar en organitzacions polítiques en les quals coincidien amb coneguts intel·lectuals de dretes, i van donar suport electoral a candidatures de partits dretans. Per això, d'un sector dels nous filòsofs va sorgir l'anomenada «nova dreta» (Clavel i els autors de L'Ange). Uns altres, en canvi, van participar com a consellers del partit socialista francès (Henri Lévy), o es van mantenir en posicions crítiques independents i d'orientació més propera a l'esquerra, com André Glucksmann, per exemple.

S'ha assenyalat el contrast entre aquest moviment francès amb l'Escola de Frankfurt, perquè mentre aquest moviment dels nous filòsofs és fonamentalment negatiu (definit pel seu «anti») i el seu nivell de conceptualització i elaboració teòrica és molt irregular, el moviment alemany hi havia tractat molts dels mateixos aspectes i havia efectuat moltes de les mateixes crítiques, però amb un rigor molt major. De tota manera, entre aquests dos moviments hi ha una diferència fonamental, ja que els seguidors de la teoria crítica de Frankfurt no només no rebutgen la tradició racionalista il·lustrada, sinó que valoren positivament el llegat de la Il·lustració, mentre que els nous filòsofs advoquen més aviat per la tradició irracionalista. Els «nous filòsofs» més coneguts són, a més dels citats: Jean Marie Benoist, Michel Guerin, i Jean Paul Dollé.