Diké

Terme grec que, com δικαιοσύνη (dikaiosiné), generalment, es tradueix per «justícia». Originàriament, aquest terme significava camí o senda, encara que aviat es va usar per a designar a la deessa de la justícia. Els treballs i els dies d'Hesíode s'obre amb un llarg discurs sobre la diké, vinculada a la imatge de la roda. Allí, Diké és l'hora, l'estació que aporta prosperitat, i les seves germanes són Eunimia (l'observança de la llei) i Eirene (la pau, que es representa portant en melses a la nena Ploutos, l'abundància). Totes elles són filles de Zeus i Thémis. Però, mentre Thémis regula la vida en el si de la família, Diké regula la vida entre tots els homes. En tot aquest relat la figura de Diké va unida a la de καιρόν, és a dir, que la roda del temps propici (kayros) és, també, la de la justícia. En el poema de Parmènides són Diké i Thémis les que l'acompanyen en el camí cap a la deessa de la veritat. El contrari al dret i al just era ὕβρις (hybris).

Plató concep la justícia (δικαιοσύνη) en la polis com l'ocupar cada individu el lloc que li correspon. El seu contrari és la adikía (αδικία) (vegeu la citació). Per a Aristòtil és una proporció. I distingeix entre justícia distributiva (divisió adequada dels béns, honors, etc.) i la justícia correctiva. (Ètica a Nicòmac, V, 4, 1130b- 1131a). Per als epicuris és una de les quatre virtuts cardinals, el fonament de les quals és la naturalesa mateixa.

Vegeu justícia.