Correccions

El veritable objecte del nostre amor està aquí sota, i podem unir-nos a ell, prendre la nostra part d'ell i posseir-ho realment deixant de dissipar-nos en la carn. Tots els que han vist saben el que dic. Saben que l'ànima té una altra vida quan s'acosta a ell, es manté prop d'ell i participa d'ell. Llavors sap que el que dóna la veritable vida està aquí, i ja no necessita res. Al contrari, ha de rebutjar tota la resta i acontentar-se amb ell solament; ha de fer-se el sol, suprimint tot el que ha estat afegit. Llavors ens esforcem a sortir d'aquí, trenquem els llaços que ens lliguen a les altres coses, ens repleguem en nosaltres mateixos a fi que no hi hagi cap part de nosaltres que no estigui en contacte amb Déu. Aquí mateix és possible veure-ho i veure's, en la mesura en què és possible tenir tals visions. Ens veiem resplendents de llum i plens de la llum intel·ligible, o ens convertim nosaltres mateixos en una llum pura, un ésser lleuger i sense pes. Ens fem, o més aviat som un déu inflamat d'amor, fins que caiem sota el pes i aquesta flor es marceix.

Per què no ens quedem allà dalt? Perquè encara no hem sortit d'aquí totalment. Però arribarà un moment en què la contemplació serà contínua i sense l'obstacle del cos. [...] Si aquell que veu es veu a si mateix en aquest moment, se sentirà semblant a aquest objecte i tan simple com ell. Però tal vegada no s'ha d'emprar l'expressió: veurà. L'objecte que veu (ja que cal dir que hi ha dues coses, un subjecte que veu i un objecte que és vist; dir que els dos són el mateix, seria una gran audàcia), el que veu, per tant, no ho veu com a diferent d'ell i no es representa dos éssers. S'ha fet l'altre, ja no és ell; aquí sota no subsisteix res d'ell; s'ha fet un amb ell, com si hagués fet coincidir el seu propi centre amb el centre universal. Fins i tot aquí sota, quan es troben no són més que un, i només són dos quan se separen. I per això és tan difícil expressar què és aquesta contemplació. Com declarar que és diferent de nosaltres mateixos, si no ho veiem diferent, sinó formant un amb nosaltres, quan ho contemplem?

Això és el que significa l'ordre que es dóna en els misteris de no revelar res als no-iniciats: perquè el diví no pot revelar-se, es prohibeix donar-ho a conèixer a qui no ha tingut la bona sort de veure-ho ell mateix. Com aquí no hi ha dues coses, com aquell que veu és un amb el que és vist, o unit a ell més que vist, si s'acorda després d'aquesta unió amb ell, tindrà en si mateix una imatge d'ell. L'ésser que contemplava era llavors un; no tènia en ell cap diferència amb si mateix, no hi havia en ell cap emoció; en la seva ascensió no tenia ni còlera ni desig, ni raó, ni àdhuc pensament. I ja que cal dir-ho, ell mateix ja no és: arrencat de si mateix i arrabassat per l'entusiasme, es troba en un estat de calma i assossec. No apartant-se del ser [del bé], ja no dóna voltes entorn de si mateix, sinó que roman completament immòbil, convertint-se en la immobilitat mateixa. Les coses belles ja no atreuen les seves mirades, perquè contempla per damunt la bellesa mateixa. Ha superat el cor de les virtuts com l'home que entra en el santuari deixa darrere de si les estàtues situades en el pòrtic; i és el primer que tornarà a veure quan sortirà del santuari després d'haver contemplat en ell i haver-se unit no a una estàtua ni a una imatge del déu, sinó al mateix déu. Però la contemplació que tenia en el santuari era una contemplació? No, sens dubte, sinó una manera de visió completament diferent: èxtasi, simplificació, abandó de si mateix, desig d'un contacte, repòs, coneixement d'una conformitat, si contempla el que està en el santuari. Si es mira d'una altra manera, ja res li és present.